Al cap de res que els textos es
desprenen de mi em produeixen estranyesa. No experimentes “apego”, em diu una
amiga. És la manera més senzilla de dir-ho. Però aquí voldria assajar una
explicació per allò que en realitat no té una explicació lògica, i el misteri
de la creació és això: un misteri. Ara no pensi el lector que escric en
“trànsit”, tampoc no és això. Escric concentrada, això sí, i aquesta
concentració sembla que em treu la consciència del que no sigui el fet d’escriure.
Tota l’energia posada en el fet d’escriure. Així, doncs, quan surto d’aquest
procès, l’obra resultant ja s’ha convertit en un ésser autònom. Així és com
sento i considero tot el que he escrit. Ah, i l’estranyesa no és desamor, al
contrari: és amor perquè dóna autonomia a l’ésser creat, més encara: li dóna
total llibertat. Mentrestant hi ha hagut matrimoni entre la inspiració i el
treball, o dit d’una manera més poètica, entre el cel i la terra.
D'acord que el text, una vegada escrit, es torna autònom. Diria que per això l'hem creat. Camina sol. Els personatges prenen cafè amb nosaltres.
ResponEliminaSe'm fa estranya l'última novel·la i penso que és perquè em veig una altra que no sóc jo, em desdoblo i m'entristeixo amb el personatge. Com una paradoxa, la proximitat ens distancia.
-Estic amb l'ordinador en proves, però no m'acabo d'habituar a lletra més fluixa i tot més petit si la pantalla és igual... Suposo que ho anirem corregint-.
Una abraçada.
Em passa una cosa semblant, un cop creada una obra m'agrada que camini sola, hi estic d'acord, no és desamor, és com els fills, et donen molta satisfacció quan veus que són autònoms.
ResponEliminaI què hi pot haver de millor que la sorpresa que experimentem en veure com si fos nou allò que ha sortit de nosaltres, sigui l'arbre que vam plantar i creix i es vesteix de noves flors, cada any; sigui el text o la peça de ceràmica o la pintura que adquireix noves dimensions, a cada mirada; sigui el fill que evoluciona cada dia de cada dia...
ResponElimina