“¿No ens sentim millor, com si agaféssim aire nou, després d’haver llegit un llibre escrit amb intel.ligència i fondària?" Depèn de la percepció -em contesta l’interlocutor, que em mira rient-. Hi ha qui creu que escriure és una cosa innecesària, que la filosofia no porta enlloc, que l’art és un luxe o un divertiment...”
Els qui com jo ja fa dies que trepitgem aquest món, segur que moltes vegades heu sentit a dir expressions com ara “la santa indignació”. La meva àvia Maria, que va néixer amb el segle (1900), ho deia quan alguna cosa li feia mal per dins, quan s’indignava. Aquesta indignació té a veure amb un sentiment de justícia, és una reacció a la injustícia, és una energia que es posa en marxa quan sentim que ens trepitgen la dignitat.
Ens cal desenvolupar el sisè sentit per reconèixer la nostra filiació espiritual. D’entrada, “els humans no tenim l’habilitat de saber per què hem nascut, qui som, ni quines són les conseqüències dels nostres actes fins que no assolim aquest reconeixement”, escriu Rav. Dr. Michael Laitman al seu llibre Cabalá para principiantes (Obelisco). Mentrestant ens trobem en el nivell que en diem ‘aquest món’. 
Ahir vaig saber que la misteriosa malaltia que pateix aquest gran músic que és Keith Jarrett és la fibromiàlgia. D’aquí que escrigui peces curtes. Quan es tenen crisis fortes –ho sé molt bé perquè jo fa anys que també en pateixo-, les forces donen el que donen i s’ha d’aprendre a conviure amb aquesta limitació. Limitació física, però no de sensibilitat, d’escolta interior, d’agudesa perceptiva. Ara entenc perquè aquestes peces curtes de Keith Jarrett són com poemes musicals.
Farà ja uns quants anys, vaig decidir llençar un munt d’andròmines –la majoria de gust dubtós, ja sabeu-, records d’aquells que et fan a mans quan guanyes un premi. Premis importants per a qui comença a escriure amb voluntat literària, sens dubte, i que produeixen molta alegria en aquell moment, però que amb el temps es veuen com el que són: un passet en un llarg camí. Cada dia estimo més viatjar lleugera i em vaig desprendre de la seva representació física, com si diguéssim, i només tinc a la memòria aquests premis pel que van significar d’estímul a l’escriptura. Fent una concessió a la història, sí que els vaig anotar en un paper. Aquest paper resta en una carpeta. En el paper hi ha escrits aquests fonaments d’un treball pacient que es va fent molt a poc a poc.
La imatge perdura
Mai no ho he amagat: tinc un amor platònic. Bé, potser més d’un, Rilke i Cirlot per exemple. Però aquest ho és des d’antic, de quan llegia els seus versos sense saber que el poeta que havia escrit aquells poemes adolorits, melangiosos i d’amor abrandat cantava. Parlo de Leonard Cohen (1934), d’origen jueu i amb avantpassats indis iroquesos del Canadà, ara honorat amb el premi Príncep d’Asturies de les Lletres. La primera vegada que vaig escoltar la seva veu, un dard va travessar el meu cor. La imatge és tan antiga com la Ilíada, però tan exacta! D’on venia, aquella veu, una veu sorgida de la terra profunda i que parlava tan directament a l’ànima romàntica (perquè no dir-ho) d’una noia? Ho he escrit altres vegades: tinc la impressió que les dones ens enamorem de veus i de paraules, almenys les qui són com jo, que m’hi deixo transportar en un carro de foc pentecostal.
La meva mare va passar molta pena quan estava embarassada de mi, el seu primer fill. A les penes –que van ser moltes i, per tant, no caben en un petit apunt com aquest- s’hi afegeix que va passar molta gana. No és que no hi hagués menjar, a casa. La meva mare va passar gana perquè la seva sogra amagava el menjar amb pany i clau i no n’hi donava. Sembla un conte de Dickens, aquesta història, però per desgràcia és certa. Una vegada, al rebost hi havia un sac de taronges a la vista. A la meva pobra mare se li'n van anar els ulls, darrere les taronges. Només en va poder menjar un dia. El sac va desaparèixer com per art d’encantament. D’ençà d’aquell dia, la meva mare tenia desig de taronges, hi pensava nit i dia. Porto gravat el desig de la meva mare a l’interior del braç dret en forma de taquetes vermelles sobre la pell. La meva àvia paterna no volia que jo naixés.
Algú em podria dir què passa aquests darrers dies al Blogger? Resulta gairebé impossible deixar missatges a alguns dels blocs que visito, així com també és impossible deixar missatges en el meu. Algú m'ha dit que hi ha saturació al Google i unes quantes coses més que no he entès. Algú entén alguna cosa?
Ahir parlava d'autobiografies. I avui m’ha sortit al pas una notícia publicada al setmanari El 3 de vuit del dia 20 de maig, que hi està relacionada. L’IE Jacint Verdaguer i la Casa d’Avis de Sant Sadurní d’Anoia enguany han iniciat una col.laboració ben original: 14 alumnes de tercer d’ESO s’han trobat setmanalment amb 14 residents, on a més de conversar, passejar i jugar a cartes o al dòmino, els joves estudiants escriuran la biografia de l’avi o àvia que els ha correspost. Aquesta experiència pionera s’ha fet amb una gran il.lusió per part de tothom. Sigui quin sigui el resultat, els relats seran interessants. Tots tenim una vida de novel.la, no en tinc cap dubte.
A suggeriment d’un editor nord-americà, el nebot de Sigmund Freud li va demanar al seu oncle d’escriure la seva biografia (al respecte, a mi m’agrada més dir història de la vida o, encara, història de l’ànima, si es vol anar més a fons). Amb sornegueria, Freud li va contestar que la seva vida havia transcorregut en calma i sense incidents i que es podia explicar amb unes poques dades. De debò? Només d’explicar les discussions (d’altra banda, lògiques i fins i tot necessàries entre intel.lectuals de categoria) que va tenir amb els deixebles, amb Jung, per exemple, ja hauria omplert un llibre de força pàgines.
Des de fa un temps assisteixo com a espectadora al repartiment d’una herència. Repartiment és un dir, perquè com sovint acostuma a passar, hi ha una banda que practica el furt més descarat. Esgarrifa? Sí, per espectacle de la misèria humana que mostra aquesta actitud. Però precisament perquè respon a la misèria humana no sorprèn, tot i que aquesta misèria ve de gent que se suposa noble. Però seria millor dir descendents de gent que un dia va ser noble però que ja han perdut, fins a l’última engruna, tota aquella noblesa d’esperit que Rilke admirava en la noblesa i que ell ja lamentava veure escolar per l’aigüera de la història. I és que la noblesa, la veritable, és una virtut moral.
En una petita població de l’estat de Kerala, Índia, hi havia una comunitat de jueus que hi eren des de la diàspora. Quan es va crear l’estat d’Israel, tots els seus membres van marxar llevat d’una velleta que cada dia feia diverses visites al cementiri. Al cap d’un temps, els seus parents van enviar un jove de la família a buscar-la. “Deixi ja els morts, allà la cuidarem si es posa malalta, en tindrem cura fins als últims dies”. Però la velleta continuava anant al cementiri i parlant amb els morts. “Però si són morts”, li deia el jove. I la velleta li va contestar: “Aquí no hi ha morts sinó passatgers de l’Esperit esperant una paraula que els recordi la seva existència i la de tots els seus. Comprens, ara, perquè no puc marxar?”
Per anar on anem, tanta pressa?
L’estimava tothom.
He observat que en l’artista es dóna una dualitat, que a vegades s’harmonitza, a vegades no. Per una banda, l’artista és un ésser personal, humà, i per l’altra constitueix un procès impersonal i creatiu. D’aquí ve la sensació del propi artista immers en l’obra d’art quan ben sovint li sembla que una mà invisible (digueu-li muses, inspiració, revelació) el porta allà on ell tot sol no hauria arribat mai des de la seva persona, al capdavall una màscara, com ja ens van ensenyar els grecs. El procès impersonal de la creativitat connecta, em sembla, amb els corrents còsmics. Una vivència intensa de l’obra d’art, un transport per part de l’espectador, també hi connecta.
“He vingut per la meva padrina, que al cel sia. Ella va patir molt per aquesta qüestió”. La senyora que les va dir, xueta a pesar seu com la seva avantpassada, havia acudit tímidament a un acte que va tenir lloc el passat 5 de maig a Mallorca. S’hi va honorar de manera institucional la memòria dels 37 conversos judeïtzants que van morir assassinats per la Inquisició Espanyola el 1691.
La ciència per a mi té un gran atractiu, màgia diria, tot i que quan es va imposar la visió científica del món van quedar ben amputades les arrels simbòliques del nostre passat ancestral, la nostra mirada sobre el món va perdre profunditat i màgia. No hauria de ser difícil recuperar l’equilibri entre la ciència i la religió, o entre les matemàtiques i la poesia, o entre el cap i el cor. Amb les nostres capacitats i sabers dissociats, em sembla que veiem les coses a mitges, sentim les coses a mitges, vivim a mitges. 
