Elegia per a una dona anònima del segle passat

L’estimava tothom.
La família, per descomptat.
Però també l’estimaven els caçadors
que li duien la vianda perqué els hi cuinés.
Li donaven dues pessetes,
tres pessetes que ella posava
en una gerra de fang cuit.
Era treballadora i estalviadora.
L’estimaven també els amos de la casa gran:
els rentava i planxava la bugada blanca,
llençols, mocadors i camises
que les seves mans transformaven en cotó nou.
Un cop morta, la jove li va llençar
la vaixella de la Cartuja de Sevilla
i la va canviar per plats de duralex.
Fa mal encara sentir aquells plats
de porcellana estavellar-se
contra les parets del torrent.

(la imatge de la vaixella està presa a la cuina de Kenwood House, nord de Hampstead, Londres)