Una mica d'història

L’abril de 1991, i al caliu de la festa de Sant Jordi d’ara fa vint anys! es va presentar El vel d’Harmonia, el llibre de narrativa que va guanyar el premi Don-na. Però el títol d’aquest blog hauria pogut ser un altre: Verònica o el retrat, que va quedar finalista del mateix premi. El dia que es va atorgar, una tarda freda de desembre de 1990, la poeta Montserrat Abelló, que era al jurat, es va equivocar quan va esmentar el títol de l’obra guanyadora. Va dir: Verònica o el retrat. Jo estava al fons de la sala, i tot i que les cames em tromolaven, ja havia fet el gest d’aixercar-me quan Abelló va rectificar tot dient “perdoneu, aquesta és l’obra finalista, la guanyadora és El vel d’Harmonia”. Aleshores vaig aixecar-me de debò, amb el pols a cent. Als membres del jurat (Montserrat Abelló, Maria Mercè Marçal, Pilar Rahola, Núria Torrents i Mireia Bofill) els havia costat decidir-se per l’obra guanyadora, d’aquí la confusió de Montserrat Abelló.

Porto a col.lació aquest episodi perquè enguany fa cent anys de la publicació de La Ben Plantada, i la narració Verònica o el retrat, escrita també com un recull de glosses, vol ser un homentage a l’escriptor que a través de les seves va crear el cicle de figures arquetípiques Les Oceànides: La Ben Plantada, Gualba, la de mil veus (amb la seva protagonista Tel.lina), Sijé i Lídia de Cadaqués. Aquesta narració, inspirada en un personatge real, Lídia Nogués de Costa, i escrita quan Eugeni d’Ors ja era a Madrid, amb Oriol Pi de Cabanyes la vam publicar traduïda al català acompanyada d’un llarg assaig introductori (Proa, 2002). Més endavant encara he tingut ocasió de treballar Les Oceànides també en forma d’assaig, quan amb motiu dels 50 anys de la mort d’Eugeni d’Ors l’any 2004, la Comissió de Literatura de l’Institut d’Estudis Penedesencs vam organitzar un cicle de conferències. Allà vaig presentar la ponència: Quatre arquetipus femenins en la narrativa filosòfica d’Eugeni d’Ors, publicada al recull Eugeni d’Ors. Llums i ombres (Cossetània, 2006). Vet aquí una mica d’història del reconeixement d’un mestre.

Meditació sobre art

La degradació de la bellesa i del sentit mitjançant una materialització grotesca, deformada, en el malalt és un efecte secundari de la destrucció de la personalitat. En canvi, en l’artista respon a un propòsit creador, com un déu que estés per damunt del bé i del mal, del bell i de l’horrible.

Art i sentit universal

Ningú no pot negar l’aspecte terapèutic que té l’art en les persones, tant les qui creen obres d’art com les qui, contemplant-les, se n’amaren com s’amaren de l’aire que respiren. Ara bé, per fer justícia a l’obra d’art –ja sigui plàstica, literària o musical-, la psicologia analítica, i ja no diguem la crítica especialitzada, ha d’eliminar els prejudicis mèdics i valorar-la com el que és en definitiva: la representació més o menys figurativa o abstracte d’un impuls creatiu personal que en materialitzar-se s’omple de sentit universal.

(en la imatge, pintures d'Adelaida Murillo)

Primera rosa

Aquí la teniu: és la primera rosa que ha florit al jardí de casa. Ha vingut amb la bonança aquest exemplar de les roses anomenades Joaquim Mir pel seu vestit de color groc solar i farbalans de color vermell intens. Us l’ofereixo des d’aquí, d’aquesta manera virtual, però sense perdre ni un bri de la meva amistat i el desig que tingueu una fèrtil primavera.
(fotografia d’Oriol Pi de Cabanyes)

Dona i art a la Fundació Hervás Amezcua

Demà dia 13 d'abril es presenta Dona i art o la dansa de Lilâ a la Fundació Hervás Amezcua per a les arts amb seu a Gavá. L'atractiu d'aquesta presentació que farà Antonio Hervás Amezcua, és que hi hauran exposades obres d'algunes de les artistes de les quals parlo en aquest llibre.

El llibre en imatges, el llibre en viu!

Creu de Sant Jordi per a L'Eco de Sitges

“L’Eco dedica a tots els seus col.laboradors la Creu de Sant Jordi de la Generalitat”, llegeixo en un titular en l’exemplar d’aquesta setmana de L’Eco de Sitges, mitjà en el qual col.laboro des del 9 de desembre de 1995, és a dir, una mica més de quinze anys i amb total llibertat de càtedra. “La direcció de L’Eco de Sitges i la família Soler volen compartir aquest guardó amb tots els col.laboradors que avui fan possible que, setmana rere setmana, el periòdic estigui puntualment als quioscs de la Vila i amb tots els sitgetans que el tenen com a mitjà d’informació local preferencial”.

I és que l’1 de març passat L’Eco de Sitges va complir 125 anys. L’Eco de Sitges, fundat l’any 1886, ha tingut tres directors: Josep Soler i Cartró, Josep Soler i Tasis i l’actual director, Josep Manuel Soler i Soler. La continuïtat d’aquest setmanari està assegurada en els seus fills, Josep i Ramon, i els néts que ja s’han incorporat al projecte.

Per molts anys Eco i família Soler, i per la part que ens toca també als col.laboradors!

(en la imatge: Josep Manuel Soler i Soler)

Fama no, gràcies

No he desitjat mai la fama. No m’atrau la fama ni bona ni mala perquè no respon a una construcció personal sinó que te l’atorguen els altres. La fama no és una cosa que un pugui decidir, i això és el que a mi m’empeny: decidir sobre la meva vida en el possible. Acceptant la fama –aquesta escuma o bombolla d’aire, aquesta corona d’oripells, aquests coturns dels quals el més fàcil és caure- dónes poder a uns altres sobre la teva vida. I en funció de la fama que t’han creat a vegades se t’empeny a viure vides que no voldries. Penso en Elvis Presley i en Marilyn Monroe, exemples una mica antics i allunyats dels nostres horitzons, però vius en la memòria col.lectiva pel seu drama personal.

Curiosament, encara que corris el perill que et robin la vida a causa de vés a saber quins interessos mercantils o de poder d’altri, l’anhel de fama no para de crèixer als nostres dies encara que sigui una fama volàtil, per un dia. Sobren exemples de delit de fama en el món de l’espectacle i de la televisió. Som a l’apoteosi de la imatge, som al regne de l’aparença i de la representació banal.

Quan les arts plàstiques s’expressaven de manera figurativa, s’acostumava a representar la fama en forma femenina i amb unes ales que procuraven la ràpida difusió dels rumors i amb una trompeta que pregonava tant allò vertader com allò fals, sense que es pogués distingir una cosa de l’altra. Ovidi descrivia la fama (la Pheme grega) com la personificació dels rumors incontrolats i com la missatgera de la veritat i la mentida tan barrejades que no hi havia qui s’hi aclarís. Virgili descrivia la fama com un ésser d’horribles boques i llengües que parlotejaven sense parar.

El contrapunt d’aquesta figura estrafeta sobre la qual ens prevenien aquests savis antics, sens dubte deu ser la discreció de les boques i la moderació de les llengües desfermades. Sabem per experiència que el poder de la paraula és incommensurable i quan no es pot discernir la veritat de la mentida pot ser destructor.

Davant la destrucció moral que provoquen les paraules falses, maledicents, buides i sense ètica, m’estimo més treballar amb la discreció i l’anonimat amb què treballaven els monjos medievals als seus escriptoris. Aquests no servien a cap tipus de fama mundana ni, per suposat, a ells mateixos, que es consideraven, i amb seny, éssers mortals, efímers. Aquests monjos servien al Coneixement, com aquell Foci, patriarca de l’església ortodoxa, que va escriure una de les obres més importants i més cabaloses de l’imperi bizantí. Trec el patriarca Foci a col.lació perquè sempre m’ha cridat l’atenció la representació de la seva figura asseguda escrivint concentrada i amb una llengua de foc damunt del cap, imatge de l’Esperit Sant o de la inspiració. Foci sabia, com sabien Goethe i Rilke, que l’únic mèrit que un té és la voluntat de posar a disposició del Coneixement els talents que en la vida present ens són atorgats. La resta és gràcia.

(publicat a El 3 de vuit, 1 d'abril de 2011. A la imatge, la Pheme grega)

La font de Can Caralleu

Devíem ser molt nens, encara, perquè a penes me’n recordo, quan el meu pare, alguns diumenges al matí, quan feia bo, ens duia a esmorzar a la Font de Can Caralleu. Una vegada, ja fa molts anys, vaig agafar l’autobús 66 davant de casa dels meus pares i vaig baixar al final, a Can Caralleu. Em pensava que no arribava mai, de lluny que ho vaig trobar! Avinguda Sarrià amunt (aleshores encara era la Carretera de Sarrià) fins a Sarrià i encara fins més amunt, enllà, enllà… Miro pel carrer infants de quatre, cinc anys, i em pregunto si serien capaços de fer aquesta excursió a peu de la mà dels seus pares, perquè em sembla impossible. Però es veu que per a nosaltres era una festa i arribàvem a casa més contents que un gínjol.

Sí que recordo que recollia pedretes amb formes boniques i textures exòtiques perquè m’agradava col.leccionar-les (les posava dins d’una capsa de galetes metàl.lica) i també plegava flors per a la meva mare que devien arribar ben músties. La mare, però, de seguida les posava en un flascó i es redreçaven per unes hores. Flors silvestres que eren el record visual de la llum i de l’aire gràvid que havíem respirat aquell matí de primavera.

(extret de La capsa verda)

Principi de fragmentació

És tan bonica, la història, que no resisteixo explicar-vos-la. Prové de la imaginació del cabalista Baal Ha Sulam. A través d’una al.legoria explica el principi de fragmentació. Un rei necessitava enviar una gran quantitat de diners al seu fill, el príncep hereu, que s’estava formant a l’estranger. El rei no tenia un missatger de prou confiança com per encarregar-li transportar aquella suma. Aleshores se li va acudir dividir les monedes d’or en cèntims, que va enviar a través de multitud de missatgers. En la seva comesa, els missatgers van pensar que no valia la pena fer-se mal veure robant una quantitat tan petita, de manera que els cèntims van arribar al seu destinatari, que va recollir la suma original. Si s’interpreta la suma de diners com l’ànima de la vida, cadascú de nosaltres en tenim un cèntim per portar al seu destí, que és la suma de les ànimes.

Júlia Coromines

Els primers poemes d’amor que va escriure Màrius Torres van ser dedicats a la jove estudiant de Medicina com ell, Júlia Coromines. La doctora Coromines, filla del polític Pere Coromines i germana de Joan, el gran filòleg, és un gegant en l’àmbit de la Psicoanàlisi. Després de la guerra, exiliada a París i després a l’Argentina, el 1947 va obtenir una beca per anar a Londres. Allà va descobrir la Psicoanàlisi de Freud. A rel dels seus estudis de Psiquiatria i Psicoanàlisi a la capital britànica, va introduir les tesis de Freud a la península ibèrica. Júlia Coromines va morir aquest 30 de març a l’edat de 100 anys, que havia celebrat amb goig el novembre passat. El seu currículum fa feredat. Entre altres obres seves hi ha la creació de la Societat Catalana de Psicoanàlisi, que des de 1984 publica la Revista Catalana de Psicoanàlisi, ara amb la seva versió electrònica de lliure accés.

(a la foto, el cèlebre divan de Freud, a la seva casa-museu de Londres)

Reserves còsmiques

Usar els talents de cadascú i posar-los al servei dels altres podria actuar com a canal per a les reserves còsmiques que alimenten el futur… Potser és un ideal, però m’agrada pensar-ho així, i més quan se’ns posen davant dels ulls drames com el del Japó.

(a la imatge: una còpia de fusta del Buddha de Kamakura)

El cistell de l'àvia

Cada dissabte al matí, puntual com un rellotge, arribava el cistell de l’àvia. Era un d’aquells cistells que hi havia abans a les cases de pagès i el portava el Juanito en el camió d’en Duran. En Duran repartia vi de la seva collita per algunes cases de Barcelona i amb el mateix viatge feia una mica de recader. El Juanito, tot i que anava per feina, donava notícies de la família a la meva mare mentre nosaltres, el meu germà i jo, miràvem què hi havia dins del cistell que la mare buidava a la cuina i retornava al mosso: un pa rodó, verdures i fruites del temps, patates, ous de les gallines de l’àvia i a vegades mig conill o mig pollastre, que havia matat aquell mateix matí. Les viandes feien goig damunt dels fogons vermells. I sobretot suposaven un regal esplèndid, ja que a la família no els sobrava res, però l’àvia recollia tot aquell bé de Déu perquè a casa encara vivíem més modestament.

El cistell de l’àvia era esperat per grans i petits, ja que de tant en tant hi havia alguna cosa per als néts: alguns caramels, o xocolata, o i fins i tot alguna joguina com aquelles pepes de cartró que l’àvia comprava al mercat dels dijous a Sant Sadurní i tenien nom: Pilar. Vaig tenir unes quantes d’aquestes Pilars a les quals feia vestits amb els retalls de roba que la meva mare em donava. Aleshores, quan la gent es feia un vestit, es guardaven tots els retalls, ja que una hora o una altra servien. Encara tinc davant dels ulls aquelles nines fetes totes d’una peça i amb les faccions de la cara pintades. Eren el més senzill que hi havia al mercat, però a mi em feien contenta i aquella felicitat em durava molts dies.

(extret de La capsa verda)

Dona primavera

Dorm al ventre de Gea

l'arrel i l'adob, i l'asfalt a poc a poc es clivella.

L'aigua de pluja es fica a les escletxes

i al tou de fang.

Dona primavera puja graons

buscant la llum zenital.

(d'El mirall de Circe, Editorial Comte d'Aure, 2008)

Perifèria literària

La perifèria no sempre és incòmoda ni indesitjable, ja que tota realitat té dues cares. Des de la perifèria literària, per exemple, es pot anomenar allò prohibit, allò políticament incorrecte o allò heterodox. La perifèria literària, vista així, pot ser un lloc de gran llibertat expressiva, d’experimentació, de descobriment… Quant al cànon, sempre ha hagut de comptar amb els marges!

(aquesta fotografia d'una performance en una porta està presa al carrer Elisabets de Barcelona l'estiu de 2006)

Indigneu-vos!

Stéphane Hessel, nascut a Berlín el 1917, però havent viscut des dels set anys a París, amb noranta-tres anys té l’esperit d’un jove de vint. Hessel, que ha viscut gairebé un segle d’una manera plena i responsable, va ser membre de la Resistència francesa, supervivent del camp de concentració de Buchenwald, militant a favor de la independència algeriana i defensor de la causa palestina (els seus orígens jueus no li impedeixen discernir el que li sembla just, doncs), i encara cal afegir a aquest dilatat currículum de compromís amb el món que li ha tocat viure, que és l’únic redactor que queda viu de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948.

Aquest home de pedra picada que durant molts anys va ocupar el càrrec d’ambaixador de França a l’ONU, i sap quin pa s’hi dóna en la política i els seus envitricolls, acaba de publicar Indigneu-vos! (Destino), un al.legat contra la indiferència i, atenció, a favor de la insurrecció pacífica. El pensament de Gandhi deu estar darrera de la seva proverbial empatia amb les causes justes per les quals cal mobilitzar-se, això sí, pacíficament, fins i tot quan un ja podria asseure’s i veure passar el món atès que Hessel es troba a la darrera etapa de la seva vida.

Però no. Stéphane Hessel es posa a primera fila i s’adreça als joves tot dient que hi ha prou raons com per indignar-se i que no s’hi val la passivitat sense que les generacions futures n’acabin pagant els plats trencats. Hessel avisa que, en el nostre món tan complex, les raons per indignar-se poden no veure’s tan nítidament com les de la seva joventut, amb unes ideologies molt marcades que ho tenyien tot, cadascuna del seu color. Cert. Però tot i els miratges amb què ens engalipen les societats anomenades dels benestar (que cada vegada ho són menys), a ningú no escapa que tenim unes democràcies de baixa intensitat i completament sotmeses al poder omnipotent dels mercats, i ja no diguem en els països en què la democràcia encara és una utopia.

Via internet corren missatges de conspiracions per fer anar el món segons els designis de gent amb poder i sense escrúpols que no només pretenen dominar el món via econòmica, sinó també fer-se amb la voluntat de la gent, que aquesta no tingui criteri, que no qüestioni res. Totes aquestes maquinacions poden veure’s com de ciència ficció perquè realment semblen sortides d’un conte d’ogres com els que llegíem d’infants. Però els fets són els que són i aquí és on cal posar consciència i pensar a qui beneficia, per exemple, una epidèmia mundial de grip. La indignació de Teresa Forcades, metge i monja benedictina, va posar en alerta sobre algunes pràctiques fraudulentes en l’àmbit de la farmacologia, que sempre hauria d’estar al servei de la salut, els guanys hauríen de ser l’afegitó, no la prioritat.

Davant de pràctiques deshonestes, doncs, més n’hi haguessin de persones indignades, de col.lectius que moguessin a l’actuació decidida en benefici de la comunitat, que és el que reclama Stéphane Hessel. Negueu-vos, diu als joves, a la distracció mediàtica i a les empentes cap a un consumisme que ens acabarà consumint. Sí, i encara més. Ens hem de negar a la manipulació de la raó que ens llança els uns en contra dels altres. Cal indignar-se davant d’aquest intent de robatori del més preuat que tenim: la consciència. Indignar-se és el primer pas per actuar a favor dels Drets Humans, tan pacientment i costosament conquerits pels nostres antecessors.

Em sembla que cal crear empaties que descol.loquin aquells que entenen el món com un objecte del qual només se’n poden extreure beneficis en detriment del sofriment dels altres. Siguem sensibles, no passem, comprometem-nos amb la humanitat, amb la creació sencera!

(article publicat a L’Eco de Sitges, 1 d’abril de 2011)

Maternitat més enllà del biològic

La maternitat no és només un fet biològic sinó també cultural: una construcció de l’esperit que busca embolcallar d’amor l’existència. Així, la gravidesa pot ser també un estat del cor i de la ment, i sovint ho és. En la maternitat es creen vincles afectius que mai més no es desfaran. La maternitat és per sempre. Si es pot viure la maternitat més enllà del sexe i de la fisiologia no es renuncia a la maternitat. Renunciar viure el matern de la vida em sembla que seria com renunciar viure el mateix esperit de la vida.

(Aquest blog farà uns pocs dies de vacances. Afers professionals ens porten a la Unversitat de Jaen. Aprofitarem per veure els camps d'oliveres, pintures de Zabaleta, escoltarem la guitarra de Segovia)

Art i creixement

Podríem veure la pràctica de l’art (i qui diu art, diu escriptura) com una manera d’eixamplar no només la visió de les coses sinó també les funcions del psiquisme humà.

Hélène Cixous

L’escriptura d’Hélène Cixous nascuda a Orà, Algèria, 1937, en una família francesa d’ascendència jueva, no és de lectura fàcil. Potser perquè és una escriptura original, una escriptura que prové directament de l’origen sense passar per sedassos mentals que l’ofeguin, en el sentit en què ho deia Gaudí. Cixous, una filòsofa i escriptora fonamental en el pensament contemporani, escriu al marge de les regles de l’escriptura lineal a la manera com ho entenem a Occident (tan marcat per la cultura patriarcal), la qual cosa no vol dir que la seva escriptura no sigui una escriptura clara i no tingui la seva lògica. L’escriptura d’Hélène Cixous és circular, oblícua, holística i plena d’imatges.
La filosofia i l’escriptura d’Hélène Cixous se’m van revelar en la lectura de La risa de la medusa (Anthropos, 1995), on precisament l’autora assajava sobre l’escriptura. Cixous criticava paradigmes imperants com el logocentrisme i el falocentrisme que han emmotllat una manera d’escriure que s’ha imposat com a única sense tenir en compte altres escriptures, com ara escriptures femenines o de la diferència, ja que aquí s’hi haurien d’incloure les escriptures orientals.
La filosofia i l’escriptura d’Hélène Cixous (que ha creat un Centre d’Estudis Femenins a la Universitat de París VIII), reclama espai per a allò femení on es relligui cos, llengua i escriptura. Cixous ha teoritzat sobre l’anomenada escriptura femenina, de la qual la seva és una mostra. “No escrivim sense cos”, és una de les seves divises, com llegeixo ara a Entrevistas a Hélène Cixous (Icaria), un volum de lectura imprescindible per conèixer més a fons el seu pensament, entre d’altres qüestions, sobre el fet de ser home i de ser dona i els entrecreuaments de l’alteritat en ambdós sexes.
És evident la diferència física entre l’home i la dona, com també ho és mental. Si escrivim amb el cos –amb què, sinó?-, l’escriptura tindrà les seves caràcterístiques específiques. Un clar exemple d’aquesta escriptura sorgida de l’ànima profunda en un cos de dona és la de Clarice Lispector, escriptora brasilera d’origen ucranià i també jueu com la mateixa Hélène Cixous.
Tant en Clarice Lispector com en Hélène Cixous trobem una escriptura on cada paraula té el seu pes específic, on cada paraula té una cosa a dir. És una escriptura sense concessions, sorgida directament de les fondàries de l’ésser com una font que es vessa amb una gran força il.luminadora.
Caldria afegir a aquest comentari l’escriptura poètica de les també filòsofes María Zambrano i Jeanne Hersch. Són escriptures que no caminen per les vies comunes sinó que intenten avançar una mica més en l’expressió verbal de l’inefable, de l’indicible. Són escriptures que respiren, que modulen la veu de l’univers des d’una identitat que es concreta en una anatomia, en una sexualitat, en un pensament.
Hélène Cixous, Clarice Lispector, María Zambrano, Jeanne Hersch saben dels límits imprecisos entre la feminitat i la masculinitat, ambdues qualitats internes que habiten els dos sexes. Però des del seu cos de dona intenten donar sortida lliure a una major expressió del femení fins fa ben poc ocultada, marginada, proscrita. Aquestes filòsofes escriptores, o escriptores filòsofes, busquen l’equilibri en el camp obert de l’escriptura on l’autor és tan important com l’autora i sempre en diàleg amb l’alteritat, tant la de dins com la de fora.

(article publicat al Diari de Vilanova, 25 de març de 2011)

Àngels Cardona

El dia 4 de febrer passat ens va deixar la doctora Àngels Cardona, com a mi m’agradava dir-li. Alguns dels seus amics la vam conèixer perquè estava al capdavant d’una iniciativa a la qual va donar vida molt de temps: l’Acadèmia Iberoameicana de Poesia. Amb una sòlida formació filològica, va ser una poeta molt prolífica tant en llengua catalana com castellana. Per aquest domini de les dues llengües feia unes traduccions impecables. La seva poètica era una poètica de la transcendència, però sempre amarada de l’immanent de la vida que estimava tant. Va sobreviure a la mort de dues filles i al marit que adorava. En tants dels seus poemes es trasllueixen aquestes experiències extremes que no van impedir que escrivís una poesia lluminosa i de nivell. Dona d’una espiritualitat viscuda molt intensament, li agradava molt escriure Nadales, que per desig seu vaig recopilar fa un parell d’anys, ja que volia que en féssim una publicació conjunta. Retrobarem l’amiga i la poeta llegint els seus poemes.

(en la imatge: pintura d'un àngel orant a l'absis d'Aineto, Pallars Sobirà)

Sr. Costa, Sr. Such

N’he parlat altres vegades, de Cronit, S.A., en l’oficina de la qual vaig treballar cap a set anys. En aquella oficina (que tenia la seu al carrer Londres, 35), a vegades es rebia la visita de la gent ‘de fàbrica’, com s’anomenava familiarment als treballadors de la fàbrica que l’empresa, amb casa mare a Dinamarca, tenia a Montgat.
No venien pas els ‘productors’ (era l’època franquista i la paraula obrer no existia en el seu diccionari): aquests prou feina tenien a fabricar a preu fet peces d’acer inoxidable destinades a l’automoció (Enasa-Pegaso era el principal client). Venien, o el seu cap, l’encarregat Sr. Such, o més sovint el Sr. Costa, que tenia cura de la petita oficina d’administració on es feien els albarans que servien de base de les factures. Era aquesta una feina senzilla que rebia grans elogis per part de la gent de ‘l’oficina’, contràriament a la feina que feia el Sr. Such, l’encarregat de la fàbrica, que a més de comandar els obrers, s’hi arribava dissabtes i diumenges a fi i efecte que la fornal mantingués la temperatura adequada per a la fundició. Tota la simpatia amb què era rebut el Sr. Costa era estalviada al Sr. Such. Recordo que aquesta actitud de mirar al sofert, responsable i treballador Sr. Such per damunt de l’espatlla em desagradava molt: la trobava a més d’inapropiada, injusta.
(extret de La capsa verda)