Bellprat, Vila del Llibre

Aquest matí hem tornat Bellprat, la primera Vila del Llibre de Catalunya a l’estil d’altres pobles de la xarxa Book Town de diferents països d’Europa.
“Una Vila del Llibre és un poble rural petit, d’interès històric i/o de bellesa natural, en el que es concentren activitats econòmiques, socials, artístiques i culturals relacionades amb el llibre de segona mà, d’ocasió i d’antiquari en un marc d’activitats de caire cultural”, es diu al fullet editat per a aquesta tercera edició.
Hi vaig participar directament l’any passat, presentant El saber del cor, i dono fe d’una experiència molt gratificant tant per als autors/es com per als lectors/es.
(a la fotografia, la dibuixant Pilar Bayés. Al fons, pintures de Salvador Collell. Per a més informació: www.amicsdebellprat.cat)

L'oficina

Vaig començar a treballar el dia 2 de maig de 1965 (el dia 1 de maig aleshores era la festa de San José Obrero). Tenia just catorze anys i encara portava mitjons curts. Aquesta és una imatge que es farà estranya als lectors/es joves. Però aleshores una noia no duia mitges fins als quinze anys, o més, quan se la començava a considerar una dona. Els texans van venir més tard… Era, doncs, una noia molt jove que, no obstant, va prendre la decisió de treballar perquè a casa no havien vist amb bons ulls la meva petició de matricular-me a la Llotja per estudiar art.
“On vas a parar! Amb això no et guanyaràs la vida, i, a més, no fa per a una noia…” La bohèmia no ha agradat mai, de manera que vaig comprendre que havia de negociar la meva voluntat d’estudiar art: em posaria a treballar i jo mateixa em pagaria els estudis.
“Si és així… tu mateixa, endavant”.
Vaig començar la meva singladura laboral fent una feina que no m’agradava gens: ajudant de comptable. Però tenia la meva compensació quan sortia de la feina a dos quarts de sis i com un llamp a les sis ja era al carrer Gran de Gràcia, on hi havia una sucursal de Llotja. Temps feliç de fer carbonets i apunts al natural.
Entre les tasques laborals que tenia asignades era la d’anar a fer gestions bancàries a diversos bancs, entre ells el Banesto (Banco Español de Crédito), que aquests dies ha estat seu d’okupació i vandalisme el dia 29, dia de la vaga general. Les imatges de l’interior que vaig veure per televisió el mostren molt malmès, molt diferent d’aquella majestuositat, tot i que decadent, que presentava quan jo hi anava. Aquesta no era tampoc una feina que m’agradés gens, però tenia l’avantatge que m’allunyava una hora o dues de l’oficina, depèn de la feina a fer.
Quan amb el temps he llegit les biografies de Fernando Pessoa i Franz Kafka, m’he identificat tant amb el rebuig pel seu treball ‘obligat’ en oficines. La seva vida veritable era a la literatura, com per a mi.
(l'oficina era al carrer Londres. Extret de La capsa verda)

EPM

La meva àvia va morir el 16 de gener de 1983. L’endemà, el dia de l’enterrament, mig plovisquejava al petit cementiri de Monistrol d’Anoia. L’aire era humit i fred. La família teníem el cor encongit. L’àvia hi deixava una petja profunda.
Al cap d’un parell de dies vaig emmalaltir. Devia agafar fred al cementiri. La febre va pujar fins a 41º. No hi havia manera d’abaixar-la. No servien de res ni aspirines ni draps freds al front ni dutxes. Va arribar un moment de total prostració. Sentia les veus de la gent de casa, però no podia contestar, la febre m’arborava.
En un moment donat vaig ‘veure’m’ a un metre del llit, o més. Allà a baix hi havia el meu cos, però ‘jo’ estava a mig aire. En aquell estat d’ingravidesa vaig percebre que l’àvia em demanava que anés amb ella. ‘Recordo’ haver ajornat la resposta mentre em sentia flotar per damunt del meu cos. Finalment, li vaig dir: “No puc, àvia, els nens em necessiten, són molt petits!”. Els nens eren uns infants de 6 i 4 anys.
Al cap d’una estona em va baixar la febre. No sé el temps que va durar tot aquest procès que en diuen EPM (experiència propera a la mort). Certament vaig estar al límit entre la vida i la mort i no hi estava malament… Me’n va fer tornar (si és que una individualitat ho pot decidir, això resta en el Misteri de la Vida) la cura dels fills.
(extret de La capsa verda)

Autobiografia

Tot i que és un gest a favor de la memòria, sembla que qui compon un relat de la seva vida ja se la mira de lluny. L’escriptor/a contempla un personatge per més que hi estigui unit/da per un fil subtil. L’autobiografia, doncs, és una creació literària. Una construcció que a través de la paraula dóna, o mira de donar sentit, coherència interna, als esdeveniments d’una vida.

Ànima que bressa l'arbre...

¿I si consideréssim el procès creador com un arbre plantat en l’ànima humana de manera que aquesta ànima no pogués ni volgués fer més que bressar-lo, alimentar-lo, fer-lo crèixer i donar-li la mà tantes vegades com faci falta? La imatge és materna. Però és que em sembla que la creació té molt de matern…

Alè creador

Com a éssers humans, les persones poden explicar-se des de les seves característiques personals. Com a artistes, com a creadors, poden explicar-se a través de l'acte creatiu tan impregnat de la seva personalitat com es vulgui. Però en tota obra important sempre hi ha un alè que va més enllà de la personalitat.

Arbre

Quan era nena i dibuixava un arbre, sempre dibuixava les arrels ben visibles. En recordar ara aquells dibuixos, m’adono que aquell arbre dret com una columna era fet com si hagués doblat el paper i les arrels es corresponguessin amb les branques, com en un efecte mirall. A les branques més gruixudes sempre hi dibuixava tres branques amb tres fulles a cada branca i amb un fruit penjant. Tots aquests elements estaven estratègicament repartits en l’espai del paper perquè l’arbre es veiés harmònic. Posava cura en aquests detalls, mirava d’equilibrar les formes triangulars de les fulles amb les esfèriques dels fruits.
Aquest arbre no l’havia vist mai enlloc: jo només havia vist pins i arbres fruiters: ametllers, cirerers, pereres, pomeres, presseguers. L’arbre que dibuixava era fruit de la meva imaginació. Si alguna semblança tenia amb un arbre real era amb una olivera, però estilitzada com un ametller.
Aquell arbre s’assemblava molt a una persona en la seva actitud d’enlairar-se amunt, sostenida però, amb els seus peus-arrels, i en el gest d’obrir els braços i les mans per fer ofrena dels fruits. És una imatge ideal que jo dibuixava una vegada darrera l’altra i deu estar ben gravada al meu interior perquè veig aquest arbre com si el tingués al davant, sobre el paper.
(extret de La capsa verda)

Ramon Llull

Ramon Llull, aquell gran savi que ens va obrir els ulls a tantes dimensions del coneixement de l’existència, volia demostrar Déu per la raó. Però la raó és humana i té els seus límits. El Llull místic, el “foll”, va saber que en la relació mística amb la realitat, la realitat no té topants. És clar que aquesta experiència de la totalitat (que és un despreniment total de tots els vels i adherències, pura nuesa i immersió en la matriu del Misteri), no pot ser explicada si no és poèticament, en metàfora d’Amor.

Sargir

Sargeixo l’estrip.
No ploris.
Ja sé que cuso la carn viva.
No tinc vocació de carnisser com el qui t’ha escorxat el cos.
Tinc vocació de llevadora.
No vull que et moris, criatura, no.
Aviat baixarà la febre que et consumeix.
Tu voldries que la flama s’endugués el teu cos perdut, que el convertís en cendres.
Jo vull guanyar el teu cos.
Allunyo l’àngel de la mort del teu cos amb un fil de seda.
No dona, fil de seda és una metàfora.
Et faig mal, ja ho sé, no m’hi tinguis en compte.
D’aquí a un any, si som vius, farem una festa.
Mira la finestra: el jardí de l’hospital es ple de magnoliers amb les seves flors d’aroma intensa.
El teu cos fa olor de magnòlia.
No ploris, que em faràs tremolar i necessito les mans fermes.
Els teus ulls són com dues perles negres…
(poema inèdit)

13 de març de 1951

“¡Hábleme en cristiano!” –li va dir a la meva mare amb una cara de tres déus el senyor de la guixeta de l’Institut Nacional de Previsió. La noia, confosa, avergonyida, es va posar vermella com un tomàquet. Tota l’estona que s’havia esforçat per explicar-se en un castellà deficient. La mare no havia sortit a penes del seu poble i tot just acabava d’arribar a Barcelona. No podia saber el castellà. La gent que feia cua arribava fins a la porta. Balbucejant, es va dirigir al públic: “Em podeu ajudar?”.
Ningú no va moure un dit per aquella embarassada que anava a arreglar els papers perquè el seu fill o filla neixés a l’hospital. Hi tenia dret, el seu marit cotitzava a la Segurerat Social. Però no tenia dret a expressar-se en la seva llengua, això ja ho sabia abans d’entrar per la porta d’aquell edifici inhòspit. I perquè ja sabia que no tenia dret a parlar en català –la guerra s’havia endut aquell dret, a Catalunya!- s’havia esforçat tant a parlar en castellà. L’esforç no li havia servit de res. L’home de la guixeta la va escridassar fins a l’insult: “¡Ignorante, eres una ignorante!” Ni tan sols no li va dir de vosté, com corresponia a la bona educació. Li va dir dues vegades ignorant i ella se’n va sentir fins al fons del seu cor. Tampoc ningú de la cua no la va ajudar a explicar-se. La por fa insolidaris.
Plorosa i amb les cames tremolant, va anar cap a casa de la seva cunyada i li va donar notícia de l’incident. La meva tia Trini, una dona d’empenta que havia estat del sindicat (ara no em feu dir quin sindicat, la tia és morta i no li ho puc preguntar), va posar el crit al cel per tanta barbàrie. “Demà hi anirem plegades, no pateixis”.
L’endemà la meva mare i la meva tia van tornar a l’Institut i van arreglar els papers. La tia parlava un castellà perfecte: estava casada amb un madrileny que havia conegut en temps de guerra, la lluita contra el feixisme els havia unit… Però el feixisme havia guanyat i ensuperbia els funcionaris totalitaris que el servien amb passió i diligència.
Els papers no van servir per a res. L’endemà la meva mare es va posar de part, un part difícil. Ella sempre diu que aquella paraula, ignorant, ignorant, repetida dues vegades, li havia posat un nus al cos i que això, aquell disgust, li havia accelerat el part. Jo sempre li dic que potser sí: se’n sap de molts casos, de parts avançats per un ensurt, per un disgust, per un trauma, i allò que havia patit, aquell greuge que tocava de ple la seva naturalesa íntima, li havia provocat un trauma. Però també m’agrada dir-li que, en realitat, era jo qui havia volgut sortir abans d’hora del seu ventre moguda per un instint profund d’aixecar-me i ‘defensar’ la meva mare d’aquell atropellament. Si algú vol veure més enllà de l’anècdota, endavant, perquè jo també veig en aquest fet un sentit més profund. Amb la defensa de la meva mare també volia protegir tot el que ella significava: la terra i la seva llengua i cultura aixafades.
I així vaig néixer, a l’avançada, en un dia històric que crec que ha marcat la meva singladura personal, o així ho he volgut interpretar: les categories als fets les hi posem nosaltres. Jo, que per altres posicions dels planetes en el cel a l’hora de néixer, sóc de Venus i de Mercuri, vaig néixer el dimarts (dia de Mart!) 13 de març de 1951. El tretze tampoc no és un dia qualsevol, però d’aquest número i les significacions que ha tingut per a mi ja en parlaré més endavant.
Al carrer tot estava aturat: hi havia vaga de tramvies. La gent anava caminant a treballar. Una vaga silenciosa, pacífica, però executada de forma exemplar i contundent perquè l’havia gestada la raó en contra de les arbitrarietats de la dictadura. El metge que va atendre la meva mare va venir de l’Hospital Clínic a casa a peu: era un metge com cal que va complir amb el seu deure, tot i les dificultats d’un dia com aquell. El va anar a buscar corrents com una fletxa una veïna, la senyora Agustina, a qui mai no agrairé prou la seva bondat amb la meva mare, ella sí. Sempre som entre dos llums.
(extret de La capsa verda)

Naixement

No recordo el meu naixement, és clar, me l’han explicat. Però sé que hi havia dins meu un gran desig de néixer, o una gran necessitat: per a mi o per a qui fos que ho volia. Vaig posar energia en aquest pas, tot i les circumstàncies adverses en contra. Per exemple: la meva àvia paterna no volia que neixés, Déu sabrà per què ella no ho volia. De manera que no se li va acudir res més que tancar amb pany i clau el que hi havia al rebost de la casa. La meva mare, pobreta, va passar molta gana: l’àvia paterna no la deixava cuinar i a penes posava menjar a la taula. Ara bé: un cosí meu, aleshores un nen, i ja se sap que els nens es fiquen per tot arreu, m’ha explicat que l’àvia menjava d’amagat…
La meva mare, que estava sola amb ella tota la setmana, va patir molt, perquè quan l’àvia obria la boca, que no era gaire sovint, li deia coses que mai no m’ha volgut repetir. La mare diu que no són coses bones ni per a ella ni per a mi.
El meu pare sempre estava desplaçat, ja que treballava com a mestre d’obres, el mateix ofici que el meu avi patern. Per perfeccionar-se, l’avi havia estat uns anys al sud de França. Aquest avi no el vaig conèixer, ja que va morir d’accident de treball quan el meu pare només tenia quatre anys. La continuació d’aquesta història tràgica l’explicaré un altre dia.
Deia que volia néixer i em sembla que fins i tot vaig triar el lloc. Tres setmanes abans del naixement, els meus pares van anar a viure a Barcelona. El part, avançat, va presentar-se molt complicat fins al punt que el metge que va atendre la meva mare li va dir al meu pare: “Qui vol salvar, la mare o el fill?” El meu pare, que sempre parlava de mi com de “la nena” (aleshores no se sabia pas el sexe dels fills!), amb gran dolor de la seva ànima va dir al metge que salvés la meva mare. Si Déu volia, ja vindrien més fills.
El cordó umbilical, que m’envoltava el coll com un collaret de tres voltes, l’estrenyia a cada moviment. Em van treure a la llum amb fòrceps. El meu cos era de color morat, fosc com el d’una ofegada. Ofegada? No del tot, ja que amb l’alè del metge i del meu pare, ara l’un i ara l’altre bufant sobre la meva boca, vaig revenir.
Perquè tenia tant d’interès a néixer ho he anat descobrint al llarg de la meva vida tan plena de petites morts i ressurreccions. Llums i ombres m’han portat el seu missatge, o així ho he interpretat, ja que entenc que l’esperit de la vida, “la força poderosa que mou el sol i les estrelles”, com deia el Dant, m’empeny a realitzar una vida, tan mínima o tan gran com vulgueu, depèn de si la vida es mira amb un microscopi i es veu a través de petites cèl.lules, o es mira amb un telescopi d’aquells que ens acosten el cel.
Invitada a la vida com tots vosaltres, com tots vosaltres jo també vaig dir: Sí, vull, com una núvia. Venir a la vida em sembla un privilegi, una oportunitat per a realitzar una vida com em sembla que ha de ser: amb sentit, amb consciència. La vida que m’ha estat atorgada en aquest temps concret la realitzo com puc i sé, ja que he comès molts errors que, no obstant, han estat mestres de vida per despertar el meu cor confús. M’esforço a ser conscient del que faig, procuro estar atenta, obrir els ulls de la vida, tan expressiva!, en el temple que és el meu cos, la meva ànima, el meu esperit. On sóc no ho sé ben bé encara, com tampoc sé el camí, però hi vaig, hi confio.
(extret de La capsa verda)

Postal d'amics

L’any 1903, tal com consta en el matasegells, un tal Juan Raldiris va escriure una postal d’amistat a qui anys a venir seria el reconegut pintor noucentista i excel.lent gravador vilanoví, Enric-Cristòfol Ricart. Els joves no devien tenir més de deu anys. Al final de l’escrit, sota la seva signatura, en Raldiris remarca: Jo sóc catalanista, com dient: I tu? Ricart era catalanista, com es trasllueix prou en les seves saboroses Memòries, publicades l’any 1995, i escrites durant la guerra civil per preservar el testimoni d’un món i d’una època esvaïda, no només sota aquells nefastos esdeveniments, sinó també sota la dictadura franquista.

Kali-Yuga

L’hinduisme anomena Kali-Yuga, o Edat Ombrívola, els nostres temps que fa milers d’anys que duren. Els temps còsmics qui els sap comptar, ja que els grecs antics ja parlaven de la seva època com l’Època del Ferro que enyora una època esplendent i harmònica: l’Època d’Or. Estem parlant d’una imatge simbòlica que en la nostra cultura uns anomenen Paradís, altres Jardí de les Hespèrides.
Estem immersos en un Kali-Yuga ferruginós i ple de tenebres, on l’Època d’Or, o l’Edat de la Llum, roman oculta, però no inexistent. Jesús de Natzaret parlava d’un Cel nou i d’una Terra nova: nosaltres, la humanitat sencera, ressuscitant a la Llum després d’haver-nos transmutat en la tomba. El gra germina en la terra, en la seva foscor, per eixir després a la llum. Una bella imatge del nostre treball enmig del Kali-Yuga per atansar-nos a la nostra veritable naturalesa, que és lluminosa.

Gerda+André=Robert Capa

Al començament, Robert Capa eren tres.
Robert Capa, fotògraf famós per les seves fotografies de guerra, entre elles aquella tan coneguda de la nostra guerra civil: Milicià republicà en acte de morir, era una ‘marca’ inventada, l’any 1934, per Gerda Pohorylle, que va canviar el seu nom pel de Gerda Taro.
Gerda, una noia moderna nascuda a Stuttgart en el sí d’una família amb inquietuds intel.lectuals, duia els cabells tallats a la garçon quan va conèixer a París un tal André Friedmann, jueu escapat de Pest (Budapest encara no existia com a tal). André li ensenyarà l’art de la fotografia fins al punt que en la societat Robert Capa (que figurava un fotògraf nordamericà) a la qual la parella (que ho era també sentimental) servien amb passió, no se sap qui va fotografiar què, fins que Gerda va morir tràgicament a la batalla de Brunete l’any 1937 (un carro de combat li va passar per sobre).
André Friedmann va continuar amb el pseudònim de Robert Capa. En els Quaderns de guerra (1936-1939) havia escrit: “No cal buscar cap truc a l’hora de fer fotos a Espanya. No has de fer passar ningú davant la càmera. Les fotos són allà, esperant que les facis.”
(extret de La capsa verda)

Esperit

L’esperit és la cosa més abstracta del món, almenys pel que fa a la seva explicació, que no a la seva manifestació en tant que és la llavor de totes les formes, tant les abstractes com les concretes.

La poeta

La imatge que il.lustra aquesta carta postal, publicada a Viena a principis del segle XX, podria ser la representació entre renaixentista i sezession de la poeta Safo. O, tal vegada, una poeta imaginària però admirable per com va ornada amb fulles de llorer, com el Dant. De perfil grec clàssic i esguard serè, se m’afigura també la filòsofa neoplatònica Hipàtia d’Alexandria. I contemplant el seu posat entre romàntic, estil imperi, simbolista i expressionista d’última hora, no seria agosarat pensar en una figuració de Marina Tsvietàieva, ja que en els/les poetes de vàlua hi poden convergir tots els temps històrics, per no dir còsmics.

Límits entre el real i l'irreal

Els límits de la realitat són irreals (o, encara, una il.lusió). Per fer llum en una frase tan abstracta posaré un exemple plàstic: quan miro el mar, tot i que veig la ratlla de l’horitzó, en realitat no hi ha horitzó. Res no separa el mar del cel.

Alquímia

Un bon mètode per deslliurar-se dels fantasmes és convertir-los en una obra, afirmava Goethe. Sense tenir coneixement del consell de Goethe, per intuïció, en un moment donat (gairebé trenta anys després!) vaig escriure La crisàlide. Abans m’havia estat impossible. Més d’una pàgina va ser escrita a llàgrima viva, però així és com vaig anar-me allunyant a poc a poc del pes feixuc d’una experiència de mort. Fora de mi, la ‘mort’ va convertir-se en vida, o en el que és el mateix: en una obra. El ‘mal’ va ser transformat. No és aquesta, la vella fòrmula dels alquimistes?
(extret de Notícies de Weimar)

Keats House

Crema l’aigua de la teva set per una noia.
Et marfons de gelosia
si els amics s’arraïmen al voltant del seu vestit de seda.
El jardí és una festa d’enamorats.
El prunus a l’ombra del qual escrius
brilla al sol del desig
com els poemes escampats per terra.
Vindrà l’hivern, vindrà Roma
i les cartes de Fanny no contestades.
Encara no sabeu que una llum, al marbre rosa,
ocuparà el vostre lloc de fulles tendres.

(publicat a London, 2009)
http://blogs.uab.cat/manueldecabanyes

Keats i Cabanyes

Ahir vam anar a veure la pel.lícula Bright star, que recomano, amb guió i direcció de la reconeguda cineasta Jane Campion. En forma de balada i amb unes imatges d'extraordinària bellesa plàstica s'explica la història de l'idil.li del poeta anglès Jonh Keats i Fanny Brawne.

L'any 2005 vaig ser a Londres i vaig visitar la casa on havien viscut, ja que eren veïns. La visita va ser motiu d'una relectura més atenta dels poemes del jove mort de tuberculosi a Roma, on és enterrat.

Amb motiu del bicentenari del poeta Manuel de Cabanyes, vaig escriure el text que reprodueixo aquí sota. Les semblances entre els dos poetes són grans, i vist el film de la Campion, penso que fóra ben encertat que algú de casa nostra s'atrevís a narrar cinematogràficament l'idil.li del jove Cabanyes amb Antònia Ynglada.

El poeta Manuel de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú,1808-1833), de qui enguany celebrem els dos-cents anys del seu naixement, i John Keats, el gran poeta anglès (Londres, 1795 – Roma, 1821), van morir a la mateixa edat, vint-i-cinc anys, i de la mateixa malaltia, la tuberculosi.
Però hi ha més semblances entre ambdós poetes.
Cabanyes i Keats van ser molt precoços a l’hora d’escriure. L’un i l’altre aviat van demostrar una gran maduresa personal que va desembocar en l’expressió d’una intel.ligència poètica de gran abast que els ha fet passar, amb excel.lència, a la història de la literatura.
Tot i que les etiquetes engavanyen, simplifiquen (la creació artística afortunadament sempre se surt dels límits), es considera John Keats com un precursor de l’esteticisme romàntic.
Pel que fa a Manuel de Cabanyes, per a uns és un poeta neoclàssic; per a altres, un precursor del romanticisme peninsular i, encara, en el nostre àmbit lingüístic, “un poeta modern d’ànima catalana”, com diu Alfons Maseres, ja que Cabanyes va escriure en castellà, la llengua de prestigi literari de l’època, tot i “las dificultades que un catalán ha de vencer para escribir en una lengua cuyo estudio le es tan costoso como el de cualquier idioma estranjero”, tal com escriu en l’Advertencia amb què s’obre el seu únic llibre publicat, Preludios de mi lira.
La Renaixença de la llengua i cultura catalanes precisament no va tenir el seu primer gran reconeixement públic fins el 1833, l’any mateix de la mort del poeta.
Cal retenir la denominació de romàntic, amb tot el que aquest terme pot incloure, sense esgotar-lo. El romanticisme, com s’ha dit, “va encarnar uns valors i una rebel.lia que avui conserven tota la seva vigència perquè són universals: la lluita per la Passió, la Veritat i la Totalitat”.
El romàntic viu la història humana en la seva pròpia història: “!Ay! !De mi triste juventud, oh Cintio,/ cuál se arrastran inútiles los días/ y sin placer!”, escriu Cabanyes.
El romanticisme era –és!- un estat d’ànim, una manera de viure. “Per a mi, les altes muntanyes són un estat de l’ànima”, va escriure Lord Byron. En l’Advertimiento als Preludios de mi lira (llibre publicat a la primavera de 1833), Manuel de Cabanyes esmenta aquell “noble lord” anglès de qui reprodueix un fragment del seu poema Don Joan. Per la seva part, Lord Byron (en la imaginació col.lectiva, tal vegada l’arquetipus de poeta romàntic més ben dibuixat), en un principi no va rebre de grat els primers poemes de John Keats, tot qualificant-los (potser per gelosia) “d’espècie de masturbació verbal” per la seva fertilitat imaginativa impulsada per una gran força interna. Després, fent justícia a la vàlua de Keats, se’n va desdir.
John Keats, tot i les lògiques vacil.lacions inicials, se sentia molt segur d’ell mateix. Cabanyes també va mostrar una gran seguretat en ell mateix. I és que entre les característiques del moviment romàntic cal destacar l’emergència de la individualitat, de l’afirmació de la personalitat com a factor creatiu associat al desig d’independència, al lliure pensament. Es diu que la millor biblioteca romàntica la portem a l’interior de cadascú.
“Vull escriure amb independència” afirmava John Keats en una carta al seu editor (8 d’octubre de 1918). I Manuel de Cabanyes obre el seu llibre amb un poema que titula La independencia de la poesía, sens dubte un dels seus poemes més significatius i més moderns, ja que llegit amb ulls actuals no ha perdut actualitat.
No escau a la naturalesa d’aquests poetes el fet de “potinejar” les paraules, com escriu Keats, ni les virtuts de les quals es “venen a ningú”, com afirma Cabanyes. Intrèpids mentalment i tan lliures espiritualment com se sentien (“Y a qué mi puro espíritu sucias carnes vestir”, escriu Cabanyes), no van témer fracassar en el món.
Pitjor hauria estat no escriure i prendre el te còmodament, com es desprèn de les cartes de Keats (en opinió d’Eliot, les més notables i importants que hagi escrit mai un poeta anglès i que contenen ben poques afirmacions sobre la poesia que no siguin encertades). En els seus àmbits respectius, Keats i Cabanyes es van mullar a desgrat de les ires, personals i polítiques, que van provocar, i que, segons com, encara duren. La veritat no es pot dir sense pagar penyora, avui i sempre (Blake considerava la veritat de la imaginació poètica com el poder diví del qual prové tot, i Keats la creia la realitat última).
A més de la devoció per Grècia i Roma (Keats escriu el poema Sobre una urna grega, i Cabanyes es mira en l’espill d’Horaci, parla de les conquestes del Macedoni i de la filosofia de Plató), una altra circumstància, aquesta de caire personal i que va repercutir en la seva creació artística, agermana encara els dos poetes: la relació amorosa de John Keats i Fanny Brawne, la seva veïna a la casa de Hampstead, al nord oest de Londres, i l’amor que Cabanyes va professar a Antònia Ynglada, una jove vilanovina com ell.
Fanny Brawne va inspirar a Keats el poema narratiu La vigília de Santa Agnès (The eve of St. Agnes), i Antònia Ynglada va inspirar a Cabanyes el poema que duu un títol ben enigmàtic: A***, la famosa “celeste virgen” a qui el poeta demana perdó. Assabentat de la seva tuberculosi, John Keats va considerar impossible el matrimoni amb Fanny i va fugir a Roma, on va morir. En el cas de Manuel de Cabanyes, la llegenda reporta el no consentiment dels pares de la jove Tona a la seva relació amorosa. Però en el poema que li dedica a ella, Cabanyes emplaça a trobar-se amb l’estimada, després de la mort, “entre els àngels que entonen himnes sacres al Senyor”.
(publicat a Quaderns de patrimoni del Garraf, número 9 /Novembre 2008, amb motiu del bicentenari del poeta Manuel de Cabanyes)