Milena Jesenská

Milena Jesenská, nascuda a Praga l’any 1896 i morta al camp de concentració de Ravensbrück l’any 1944 a causa d’una operació de ronyó que no va poder superar, és la corresponsal de Kafka, tal com es recull a Cartes a Milena, de Franz Kafka, que l’editorial Quid Pro Quo va publicar l’any 2028 en la traducció de Clara Formosa. Les cartes havien estat publicades per primera vegada en alemany l’any 1952.

En un relat en primera persona, és Milena que parla, Monika Zgustová ha fet una recreació literària de la vida i obra de Milena Jesenská a Soc la Milena de Praga (Galàxia Gutenberg). A través de quatre capítols, Zgustová relata la trajectòria humana i intel·lectual de la traductora i periodista rellevant que va ser Milena Jesenská de la qual havíem tingut notícia, amb sorpresa per la seva personalitat, a través de la primera biografia que va escriure Margarete Buber-Neumann, amiga de l’ànima de Milena a Ravensbrück, on les dues dones van estar internades. Margarete, Greta en el relat de Zgustova, va sobreviure i va posar la primera pedra escrita en la biografia d’aquesta dona coratjosa i digna de consideració no només com a traductora i amant de Kafka, sinó perquè va ser una dona fascinant, tal com a través del relat de Zgustova podem resseguir en el seu vessant personal i professional, així com mitjançant les persones que va tractar: la flor i nata de la societat intel·lectual de Praga, just en el moment de l’efervescència cultural de la Txecoslovàquia alliberada de l’imperi austrohongarès.

Milena Jesenská, a qui agradava anomenar-se Milena de Praga, va tenir una vida curta però molt intensa, amb dos matrimonis fallits i una filla, Honza, que va saber de la mort de la seva mare quan encara era una adolescent. Amb la mare internada a Ravensbrück la criava el seu avi, el professor Jesenský, amb qui Milena tenia una relació conflictiva, i en això coincidia amb Franz Kafka, qui, molt més gran que ella, en més d’una ocasió li havia dit ‘mare Milena’. Milena Jesesnká tenia una gran capacitat per donar-se als altres. La Gestapo la va arrestar perquè va ajudar a fugir tant a jueus com a comunistes de la barbàrie dels totalitarismes que han omplert de terror i mort el segle XX. 

(article publicat al setmanari La Fura, 10 de maig de 2024)      

L'oficina

Vaig començar a treballar el dia 2 de maig de 1965 (el dia 1 de maig aleshores era la festa de San José Obrero). Tenia just catorze anys i encara portava mitjons curts. Aquesta és una imatge que es farà estranya als lectors/es joves. Però aleshores una noia no duia mitges fins als quinze anys, o més, quan se la començava a considerar una dona. Els texans van venir més tard… Era, doncs, una noia molt jove que, no obstant, va prendre la decisió de treballar perquè a casa no havien vist amb bons ulls la meva petició de matricular-me a la Llotja per estudiar art.
“On vas a parar! Amb això no et guanyaràs la vida, i, a més, no fa per a una noia…” La bohèmia no ha agradat mai, de manera que vaig comprendre que havia de negociar la meva voluntat d’estudiar art: em posaria a treballar i jo mateixa em pagaria els estudis.
“Si és així… tu mateixa, endavant”.
Vaig començar la meva singladura laboral fent una feina que no m’agradava gens: ajudant de comptable. Però tenia la meva compensació quan sortia de la feina a dos quarts de sis i com un llamp a les sis ja era al carrer Gran de Gràcia, on hi havia una sucursal de Llotja. Temps feliç de fer carbonets i apunts al natural.
Entre les tasques laborals que tenia asignades era la d’anar a fer gestions bancàries a diversos bancs, entre ells el Banesto (Banco Español de Crédito), que aquests dies ha estat seu d’okupació i vandalisme el dia 29, dia de la vaga general. Les imatges de l’interior que vaig veure per televisió el mostren molt malmès, molt diferent d’aquella majestuositat, tot i que decadent, que presentava quan jo hi anava. Aquesta no era tampoc una feina que m’agradés gens, però tenia l’avantatge que m’allunyava una hora o dues de l’oficina, depèn de la feina a fer.
Quan amb el temps he llegit les biografies de Fernando Pessoa i Franz Kafka, m’he identificat tant amb el rebuig pel seu treball ‘obligat’ en oficines. La seva vida veritable era a la literatura, com per a mi.
(l'oficina era al carrer Londres. Extret de La capsa verda)

La presa

Només el nostre concepte de temps ens fa anomenar així el Judici Final.
Franz Kafka

Camina com una busca
que senyala el temps a la paret.
És alt i prim,
i així es dibuixa quan no escriu.
Escriu a tothora,
no hi pot fer res contra aquesta febre,
febre que el pren avui fent tentines pel call.
No va borratxo,
tot i que no menysprea beure amb els amics.
La seva embriaguesa és d’un altre món:
ha begut d’un calze que unifica totes les fes.
L’esperit de vi que li escalfa el cor és la paraula eterna
que un dia insuflà el Gòlem* d’alè vital.
Li fuig la vida en l’escriptura.
És presa a la boca dels lleons de la lletra.
El profeta Daniel, no els amansia?

*Al segle XVI, Rabí Löw va crear del fang el Gòlem, una criatura que havia de protegir els jueus que vivien al guetto de Praga. Li va donar vida posant-li a la boca una tauleta d’argila gravada amb paraules màgiques.

(La presa, poema dedicat a Franz Kafka, pertany al poemari inèdit Blau de nit a Praga)