La meva àvia va morir el 16 de gener de 1983. L’endemà, el dia de l’enterrament, mig plovisquejava al petit cementiri de Monistrol d’Anoia. L’aire era humit i fred. La família teníem el cor encongit. L’àvia hi deixava una petja profunda.Al cap d’un parell de dies vaig emmalaltir. Devia agafar fred al cementiri. La febre va pujar fins a 41º. No hi havia manera d’abaixar-la. No servien de res ni aspirines ni draps freds al front ni dutxes. Va arribar un moment de total prostració. Sentia les veus de la gent de casa, però no podia contestar, la febre m’arborava.
En un moment donat vaig ‘veure’m’ a un metre del llit, o més. Allà a baix hi havia el meu cos, però ‘jo’ estava a mig aire. En aquell estat d’ingravidesa vaig percebre que l’àvia em demanava que anés amb ella. ‘Recordo’ haver ajornat la resposta mentre em sentia flotar per damunt del meu cos. Finalment, li vaig dir: “No puc, àvia, els nens em necessiten, són molt petits!”. Els nens eren uns infants de 6 i 4 anys.
Al cap d’una estona em va baixar la febre. No sé el temps que va durar tot aquest procès que en diuen EPM (experiència propera a la mort). Certament vaig estar al límit entre la vida i la mort i no hi estava malament… Me’n va fer tornar (si és que una individualitat ho pot decidir, això resta en el Misteri de la Vida) la cura dels fills.
(extret de La capsa verda)
