Antonio Tabucchi

El 25 de març passat, mentre fotografiava rusiñols, és a dir, imatges pictòriques dels jardins d’Aranjuez, moria als 68 anys Antonio Tabucchi, nascut a Vecchiano, a prop de Pisa, l’any 1943. Seguint l’estela de Passolini, Gadda i Calvino, sens dubte és un dels grans escriptors italians de la nostra època. Tabucchi va morir a Lisboa, la ciutat que tant estimava a causa del seu gran amor literari, l’escriptor Fernando Pessoa. De fet, va descobrir Pessoa a través de la lectura d’un dels seus heterònims, Álvaro de Campos. Des d’aquell moment, afirmava Tabucchi, li va canviar la vida. Quantes vegades no havia sonat el seu nom com a candidat al premi Nobel de literatura! El mereixia.

Em vaig iniciar en la lectura d’Antonio Tabucchi amb Notturno indiano, L’angelo nero i I volatili del Beato Angelico, un dels relats del qual vaig recordar tot viatjant per la carretera de Madrid a Saragossa, a l’alçada del monestir de Santa María de Huerta. En el conte titulat La battaglia di San Romano, l’autor-narrador-de ficció hi fa coincidir Orson Welles, Hemingway, Federico García Lorca. En general, les històries de Tabucchi corprenen per la seva misteriosa bellesa lunar i interessen per aquella sensibilitat superior que a més del goig estètic provoca la reflexió filosòfica.

L'oficina

Vaig començar a treballar el dia 2 de maig de 1965 (el dia 1 de maig aleshores era la festa de San José Obrero). Tenia just catorze anys i encara portava mitjons curts. Aquesta és una imatge que es farà estranya als lectors/es joves. Però aleshores una noia no duia mitges fins als quinze anys, o més, quan se la començava a considerar una dona. Els texans van venir més tard… Era, doncs, una noia molt jove que, no obstant, va prendre la decisió de treballar perquè a casa no havien vist amb bons ulls la meva petició de matricular-me a la Llotja per estudiar art.
“On vas a parar! Amb això no et guanyaràs la vida, i, a més, no fa per a una noia…” La bohèmia no ha agradat mai, de manera que vaig comprendre que havia de negociar la meva voluntat d’estudiar art: em posaria a treballar i jo mateixa em pagaria els estudis.
“Si és així… tu mateixa, endavant”.
Vaig començar la meva singladura laboral fent una feina que no m’agradava gens: ajudant de comptable. Però tenia la meva compensació quan sortia de la feina a dos quarts de sis i com un llamp a les sis ja era al carrer Gran de Gràcia, on hi havia una sucursal de Llotja. Temps feliç de fer carbonets i apunts al natural.
Entre les tasques laborals que tenia asignades era la d’anar a fer gestions bancàries a diversos bancs, entre ells el Banesto (Banco Español de Crédito), que aquests dies ha estat seu d’okupació i vandalisme el dia 29, dia de la vaga general. Les imatges de l’interior que vaig veure per televisió el mostren molt malmès, molt diferent d’aquella majestuositat, tot i que decadent, que presentava quan jo hi anava. Aquesta no era tampoc una feina que m’agradés gens, però tenia l’avantatge que m’allunyava una hora o dues de l’oficina, depèn de la feina a fer.
Quan amb el temps he llegit les biografies de Fernando Pessoa i Franz Kafka, m’he identificat tant amb el rebuig pel seu treball ‘obligat’ en oficines. La seva vida veritable era a la literatura, com per a mi.
(l'oficina era al carrer Londres. Extret de La capsa verda)