Una parella de joves, barcelonins tots dos, es regalen una visita cultural a la ciutat antiga, com si fossin dos turistes més. Són mileuristes i a penes han tingut vacances. La visita és la seva vacança. Tornen de la passejada cansats, però contents. Han après de la seva ciutat misteris amagats...
dijous, 19 d’agost del 2010
Històries de Barcelona
Etiquetes de comentaris:
històries de Barcelona
dimecres, 18 d’agost del 2010
Mai no sé...
A vegades retallo articles de diari. A vegades m’acaben servint, per això els retallo, però a vegades no. De tant en tant faig neteja de papers. En un d’aquests dissabtes em salten a la vista unes paraules d’Esther Freud, besnéta de Sigmund Freud. Diu que res no li proporciona tanta felicitat com l’escriptura. Ah, sí, sé de què va… A mi també em plau escriure. Més endavant, diu una cosa en la qual penso molt sovint perquè em trava, i és que no es pot escriure pensant en el que dirà la mare! També diu que voler saber fil per randa com acabarà la història a vegades paralitza l’escriptura. Jo mai no sé com acabaré un poema ni una història: m’hi porta l’escriptura, camí de vida autònoma el final del qual és un autèntic misteri per més que jo sigui la caminant.
Etiquetes de comentaris:
escriptura,
Esther Freud,
Sigmund Freud
dimarts, 17 d’agost del 2010
El Cavaller de Praga
En el seu exili a Praga, Marina Tsvietàieva passejava alguns vespres pel Pont de Carles i s’emmirallava en la figura del cavaller Bruncvík clavat enmig de l’aigua i vigilant del riu, imatge del curs de la vida, tal com recorda la seva filla Ariadna Efron al seu llibre de memòries. Sembla que Tsvietàieva sentia fascinació per l’estàtua del llegendari cavaller Bruncvík perquè aquest mostrava una gran semblança amb ella –el perfil, el cabell, el posat-, i perquè aquella figura, erigida molt abans de néixer la poeta, li semblava la viva imatge del seu destí (potser més tràgic del que imaginava) materialitzat en una estàtua.
El 27 de setembre de 1923, Tsvietàieva va escriure el poema El Cavaller de Praga, del qual n’he fet una versió catalana de la versió castellana publicada al llibre Marina Tsvietáieva, poemas escogidos (Editorial Rubiños, 1994):
De rostre esvaït,
vigilant del curs del segle,
Cavaller, Cavaller,
guardià del riu.
(Ai! Trobaré en ell
pau als llavis i a les mans?)
Vigilant
en el pont de l’adéu.
Promeses, anells…
Sí, però, com pedres al riu,
nosaltres, quants
en quatre segles!
Devem a l’aigua
esdevenir! I a les roses, florir!
M’abandonà… M’hi llançaré?
Aquesta serà la meva venjança.
No sentirem fatiga,
nosaltres, mentre duri la passió!
Vengeu-vos en els ponts,
obriu de bat a bat
les ales! Al fang,
a l’escuma com un brodat!
Dels ponts avui
no pago les multes.
Del pont fatal
a baix… feu l’intent.
Em sento a la teva alçada,
Cavaller de Praga.
Si en ell ha dolcesa o pena
tu ho saps millor,
Cavaller, vigilant
del riu… del temps.
El 27 de setembre de 1923, Tsvietàieva va escriure el poema El Cavaller de Praga, del qual n’he fet una versió catalana de la versió castellana publicada al llibre Marina Tsvietáieva, poemas escogidos (Editorial Rubiños, 1994):
De rostre esvaït,
vigilant del curs del segle,
Cavaller, Cavaller,
guardià del riu.
(Ai! Trobaré en ell
pau als llavis i a les mans?)
Vigilant
en el pont de l’adéu.
Promeses, anells…
Sí, però, com pedres al riu,
nosaltres, quants
en quatre segles!
Devem a l’aigua
esdevenir! I a les roses, florir!
M’abandonà… M’hi llançaré?
Aquesta serà la meva venjança.
No sentirem fatiga,
nosaltres, mentre duri la passió!
Vengeu-vos en els ponts,
obriu de bat a bat
les ales! Al fang,
a l’escuma com un brodat!
Dels ponts avui
no pago les multes.
Del pont fatal
a baix… feu l’intent.
Em sento a la teva alçada,
Cavaller de Praga.
Si en ell ha dolcesa o pena
tu ho saps millor,
Cavaller, vigilant
del riu… del temps.
Etiquetes de comentaris:
Ariadna Efron,
Cavaller de Praga,
Marina Tsvietàieva
dilluns, 16 d’agost del 2010
Tsvietàieva, Pasternak i Weimar
En un moment donat de la correspondència entre Borís Pasternak i Marina Tsvietàieva, la poeta, amb l’entusiasme i la confiança en els amics que la caracteritzava, va acceptar de cor la idea-proposta de Pasternak: la idea romàntica i quimèrica de trobar-se a la ciutat alemanya de Weimar un dia de maig de 1925, a l’ombra de Goethe, que tots dos admiraven i del qual volien traduir el Faust:
I ara, parlem de Weimar: Pasternak, no faci bromes!, ja que viuré d’això almenys dos anys seguits. I si morís en aquests dos anys tan llargs (que no moriré), el viatge a Weimar serà el meu penúltim pensament.
(extret de Notícies de Weimar)
I ara, parlem de Weimar: Pasternak, no faci bromes!, ja que viuré d’això almenys dos anys seguits. I si morís en aquests dos anys tan llargs (que no moriré), el viatge a Weimar serà el meu penúltim pensament.
(extret de Notícies de Weimar)
Etiquetes de comentaris:
Goethe,
Pasternak,
Tvietàieva,
Weimar
diumenge, 15 d’agost del 2010
Maria i les Festes Majors
Etiquetes de comentaris:
Festes Majors,
Maria
dissabte, 14 d’agost del 2010
Bartra i Arinsal
L’any 1981, Agustí Bartra i Anna Murià van passar les vacances d’estiu al poble d’Arinsal. Bartra va escriure un poema per als seus amics andorrans. Un monument recorda aquesta estada del poeta al País Alt:
País Alt, algú esborra la teva cara agrària,
d’on deserta la llana i agonitzen els blats.
Per bé o per mal, Arinsal és ara una concorreguda estació d’esquí que, ben segur, ha canviat la fesomia del poble i voltants.
País Alt, algú esborra la teva cara agrària,
d’on deserta la llana i agonitzen els blats.
Per bé o per mal, Arinsal és ara una concorreguda estació d’esquí que, ben segur, ha canviat la fesomia del poble i voltants.
Etiquetes de comentaris:
Agustí Bartra,
Anna Murià,
Arinsal
diumenge, 8 d’agost del 2010
Andorra
Demà anem a Andorra per romandre-hi uns dies de descans, de contemplació, de lectura.
L’any 1983, Miquel Martí i Pol va publicar Andorra (postals i altres poemes).
En quedarà alguna cosa, d’aquella Andorra?
L’any 1983, Miquel Martí i Pol va publicar Andorra (postals i altres poemes).
En quedarà alguna cosa, d’aquella Andorra?
Com que hi serem a prop, un vespre anirem a la catedral romànica de la Seu d'Urgell per assistir a la representació del Retaule de Sant Ermengol, personatge rellevant en la formació de l'actual Catalunya. El Cor Caterva, la novetat d'enguany, hi interpretarà El cant de la Sibil.la, que mai no he pogut escoltar sense llàgrimes d'emoció.
Etiquetes de comentaris:
Andorra,
Miquel Martí i Pol
Veritat, bellesa, intempèrie
Per a Goethe, veritat i bellesa són com dues línies que convergeixen en el mateix horitzó espiritual. Cal dir, amb les paraules de Marià Corbí, un pensador del nostre temps, que la certesa que genera la veritat no es recolza en la protecció que proporciona ni en el delimitat dels seus encontorns sinó, tot el contrari, en la seva pura i inevitable intempèrie.
La veritat de la vida és intempèrie, per això és una torxa terrible –diu Goethe-. Tots provem d’acostumar-nos-hi, però parpellejant i amb una gran por de cremar-nos.
La veritat de la vida és intempèrie, per això és una torxa terrible –diu Goethe-. Tots provem d’acostumar-nos-hi, però parpellejant i amb una gran por de cremar-nos.
La veritat no té una casa sòlida, és intempèrie, fronteres indefinibles, torxa terrible. Però per la seva mateixa naturalesa, la veritat té poder per filtrar-se i fugir dels murs i de les flames: és la pura llibertat de cor i de pensament, guies en la vida i en l’obra de Goethe.
Etiquetes de comentaris:
bellesa,
Goethe,
intempèrie,
veritat
dissabte, 7 d’agost del 2010
Buchenwald
A prop de Weimar, l’harmoniosa i tranquil.la ciutat clàssica i pàtria adoptiva de Goethe, a penes a deu quilòmetres i amagat darrere un bosc que corona el turó d’Ettersberg, l’any 1937 va ser construït el lager, o camp de concentració de Buchenwald. Més de 56.000 presoners hi van morir, uns de fam, de fred, de malaltia o d’excès de treball en penoses condicions; d’altres de resultes d’experiments mèdics, tortures o simplement assassinats. En els últims temps (el camp va ser alliberat pels americans l’abril de 1945) els crematoris anaven a tot gas. L’aire empudegat de mort era irrespirable, segons han explicat els supervivents d’aquell horror.
(extret de Notícies de Weimar)
divendres, 6 d’agost del 2010
El Poeta no mor
Goethe no va morir al seu llit sinó a la cadira de braços. La seva mà era dins la mà de la seva jove, vídua des de 1830 de l’únic fill que li quedava dels que va tenir amb Cristiana Vulpius. Per no voler mostrar el dolor d’aquesta pèrdua va sofrir una hemorràgia.
Aquell matí del 22 de març de 1832 –“Ja és primavera”- va dir en un moment donat- encara s’havia volgut aixecar diverses vegades amb l’ànim de treballar al seu escriptori, però els anys i la malaltia, una congestió pulmonar, el guanyaven cada vegada i quedava com adormit. Així el va anar a trobar la Mort, que va vèncer el seu cos mortal, però no al Poeta.
(extret de Notícies de Weimar)
Aquell matí del 22 de març de 1832 –“Ja és primavera”- va dir en un moment donat- encara s’havia volgut aixecar diverses vegades amb l’ànim de treballar al seu escriptori, però els anys i la malaltia, una congestió pulmonar, el guanyaven cada vegada i quedava com adormit. Així el va anar a trobar la Mort, que va vèncer el seu cos mortal, però no al Poeta.
(extret de Notícies de Weimar)
dijous, 5 d’agost del 2010
La cambra del poeta
Al costat mateix de l’estudi, on Goethe treballava els últims temps dictant els seus escrits al seu secretari, el jove Eckermann, hi ha la cambra on va morir el 22 de març de 1832. És una habitació petita amb un llit de fusta senzilla, una butaca gastada i una tauleta de nit. Enfront del llit i la butaca s’obre una finestra no gaire gran. El déu major de Weimar, tal com li deien ja els seus contemporanis, va dir poc abans d’aquell migdia de primavera: “Que entri llum, llum… més llum”. Tal com ell volia que fos tot el que va escriure: símbol, aquestes últimes paraules l’adquireixen de ple dret. La llum, imatge del coneixement, va ser l’objectiu de la seva vida.
(extret de Notícies de Weimar)
(extret de Notícies de Weimar)
dimecres, 4 d’agost del 2010
Ginkgo biloba
“No sents en les meves cançons que jo un i doble sóc?”, escriu J.W. Goethe al seu poema Ginkgo biloba. En aquest poema, les fulles del ginkgo són símbol de la naturalesa humana. Perquè, més enllà de la fisiologia, no habita en nosaltres el femení i el masculí, Eros i Thànatos, l’humà i el diví? Un i doble som, com l'androgin.
(extret de Notícies de Weimar)
(extret de Notícies de Weimar)
Etiquetes de comentaris:
ginkgo biloba,
Goethe,
Weimar
dilluns, 26 de juliol del 2010
Viatgers literaris
De viatgers n’hi ha tants com viatges. Però entre aquesta fauna que es deleix per descobrir i explorar geografies, ja siguin físiques ja siguin mentals, hi ha els viatgers literaris. I qui són, aquests?, es preguntarà l’amable lector/a. Qui escriu aquestes ratlles se’n considera, encara que no hagi estat fins ara que adopti aquest cognom a la seva dèria viatgera.
La causa d’aquesta reflexió i adopció de nom ve perquè estic llegint Desviació a Santiago (Bromera), de Cees Nooteboom (per a quan el premi Nobel de Literatura a aquest gran escriptoràs?). En un moment determinat de les seves esplèndides glosses de viatge, escrites en el transcurs de diversos viatges i diversos anys (1981-1992), Cees Nooteboom es qualifica a ell mateix com un viatger literari. I encara va més enllà, anomenant-se viatger foll, que de seguida porta a pensar en les aventures filosòficotemporals del Quixot (a qui dedica unes pàgines esplèndides) o en el nostre foll més estimat: Ramon Llull, un viatger de cos i ànima.
Els viatgers literaris i folls anem per lliure. Molts escriptors/es som d’aquesta casta: ocells lliurepensadors que no hi ha xarxa que els atrapi. Ara bé: també els ocells tenen la seva filiació, i a mi la de viatger literari ja m’escau, m’encaixa com un vestit fet a mida. En tots els llibres que he escrit sempre hi ha referències de viatges, alguns fins i tot fan d’un viatge determinat el motiu principal de versos i glosses, lligant com una parella ben avinguda viatge i literatura.
I per mostra, un botó. Sabeu on seré, quan llegiu aquest escrit? Doncs seré a Weimar, la pàtria de Goethe, seguint les petges d’aquest escriptor que en un moment de la seva formació va fer el seu viatge a Itàlia i del qual en va deixar una crònica escrita que encara és un model de literatura de viatges.
El viatge a Weimar, on Goethe va viure tants anys (i hi va morir, tot dient les famoses paraules: “Llum, més llum”), ha estat curosament preparat. Això vol dir que ja estem fent el viatge abans del viatge real, estem immersos en la relectura de la seva biografia (conèixer la vida d’un autor facilita força la comprensió i abast de la seva obra) i d’alguns dels seus llibres més significatius, com ara Faust, les seves memòries de juventut a Poesia i veritat, o aquell altre sobre les qualitats, simbolismes i, encara, repercusions psicològiques dels colors. Un llibre de capçalera de tants artistes plàstics.
La pelegrinació a Weimar forma part d’un itinerari vital llargament esperat. Hem pogut fer marrades abans d’arribar-hi, desviacions a Weimar, podríem dir, com Cees Nooteboom abans d’arribar a Santiago. Goethe ens espera a casa seva. Però no només ell, sinó també tots aquells que com nosaltres hi fan o hi han fet estada en el passat: una comunitat de viatgers literaris folls per la literatura, una forma de viatjar i de viure.
La causa d’aquesta reflexió i adopció de nom ve perquè estic llegint Desviació a Santiago (Bromera), de Cees Nooteboom (per a quan el premi Nobel de Literatura a aquest gran escriptoràs?). En un moment determinat de les seves esplèndides glosses de viatge, escrites en el transcurs de diversos viatges i diversos anys (1981-1992), Cees Nooteboom es qualifica a ell mateix com un viatger literari. I encara va més enllà, anomenant-se viatger foll, que de seguida porta a pensar en les aventures filosòficotemporals del Quixot (a qui dedica unes pàgines esplèndides) o en el nostre foll més estimat: Ramon Llull, un viatger de cos i ànima.
Els viatgers literaris i folls anem per lliure. Molts escriptors/es som d’aquesta casta: ocells lliurepensadors que no hi ha xarxa que els atrapi. Ara bé: també els ocells tenen la seva filiació, i a mi la de viatger literari ja m’escau, m’encaixa com un vestit fet a mida. En tots els llibres que he escrit sempre hi ha referències de viatges, alguns fins i tot fan d’un viatge determinat el motiu principal de versos i glosses, lligant com una parella ben avinguda viatge i literatura.
I per mostra, un botó. Sabeu on seré, quan llegiu aquest escrit? Doncs seré a Weimar, la pàtria de Goethe, seguint les petges d’aquest escriptor que en un moment de la seva formació va fer el seu viatge a Itàlia i del qual en va deixar una crònica escrita que encara és un model de literatura de viatges.
El viatge a Weimar, on Goethe va viure tants anys (i hi va morir, tot dient les famoses paraules: “Llum, més llum”), ha estat curosament preparat. Això vol dir que ja estem fent el viatge abans del viatge real, estem immersos en la relectura de la seva biografia (conèixer la vida d’un autor facilita força la comprensió i abast de la seva obra) i d’alguns dels seus llibres més significatius, com ara Faust, les seves memòries de juventut a Poesia i veritat, o aquell altre sobre les qualitats, simbolismes i, encara, repercusions psicològiques dels colors. Un llibre de capçalera de tants artistes plàstics.
La pelegrinació a Weimar forma part d’un itinerari vital llargament esperat. Hem pogut fer marrades abans d’arribar-hi, desviacions a Weimar, podríem dir, com Cees Nooteboom abans d’arribar a Santiago. Goethe ens espera a casa seva. Però no només ell, sinó també tots aquells que com nosaltres hi fan o hi han fet estada en el passat: una comunitat de viatgers literaris folls per la literatura, una forma de viatjar i de viure.
(Aquest text serà publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès. I és que qui escriu aquest blog ja fa la maleta: serà uns dies de vacances. A la tornada, notícies de Weimar!)
Vida i escriptura
No hi ha mètode per escriure com no hi ha mètode per viure. Segons com, anem a les palpentes, segurs només de l'impuls que ens llança a la vida i a l'escriptura.
Un cop abocats al temps, vivim i escrivim amb consciència d'allò mortal i d'allò etern.
Vivim i escrivim aquest destí humà que té el rostre de l'Enigma i del Misteri.
Etiquetes de comentaris:
enigma,
escriptura,
misteri,
vida
diumenge, 25 de juliol del 2010
Escriptura
dissabte, 24 de juliol del 2010
Contes de fades
Andersen va tenir la gosadia d'escriure contes de fades amb un final trist, escriu la premi Nobel de Literatura Wislawa Szymborska al seu llibre Lecturas no obligatorias.
Mai no agraïré prou a Andersen que escrivís la història de la sireneta.
El valor de la literatura és que t'hi pots trobar, la fantasia moltes vegades respon a la realitat.
Etiquetes de comentaris:
Andersen,
contes,
Wislawa Szymborska
divendres, 23 de juliol del 2010
L'ego i el jo
Etiquetes de comentaris:
ego,
jo,
vida espiritual
dijous, 22 de juliol del 2010
Al principi
En el límit de l'experiència hi besllumen l'eternitat que el poema només mostrarà amb paraules aproximades.
Al principi, el silenci nodria el verb.
Al principi, el silenci nodria el verb.
dimecres, 21 de juliol del 2010
La filosofia del carbonet
Una de les seus de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics era en un edifici que tenia els sostres alts com un palau. Era una casa antiga del carrer Gran de Gràcia, anys enrere hi havia un gimnàs, ara no sé. S’hi feien els cursos comuns, tres aleshores. Els dos cursos d’especialitat es feien a la seu Central, que de l’edifici de la Llotja va passar a un edifici del carrer Ciutat de Balaguer, que vam estrenar. Aquí és on vaig fer els cursos de Disseny Gràfic, en aquell temps una novetat. Sóc de la primera promoció!
En el primer curs comú es feien carbonets. Vull dir que dibuixàvem al llapis carbó reproduccions d’escultures gregues i romanes, sobretot bustos. Encara en guardo una carpeta plena, amb els blancs aconseguits amb goma d’esborrar i les ombres difuminades amb un llapis fet de capes de paper de cartró, que en dèiem precisament difuminador.
Algunes vegades, quan visito l’estudi d’algun artista, en alguna carpeta apareixen carbonets com els meus: treballs d’escola, disciplines acadèmiques, podríem dir aprenentatges.
Jordi Riera i Moré, que va estudiar a Belles Arts, ens va regalar, emmarcat, un dels seus carbonets. L’estimo més que els meus, ja que el nostre amic, després d’haver fet mil oficis i haver-se guanyat molt bé la vida amb un dels seus invents, els últims trenta anys de la seva vida els va dedicar a fer filosofia pel simple fet de fer-la, més ben dit, per necessitat existencial. La seva filosofia, publicada en diversos llibres, és genial, cinètica, en deia ell, i algun dia se sabrà el seu abast. M’ho diu el seu dibuix al carbó: tot i la sujecció a la realitat que ens limita, no hi ha res acabat; l’aprenentatge, tant com un fonament per capes, respon al concepte d’obra oberta, en procès.
(extret de La Capsa Verda)
En el primer curs comú es feien carbonets. Vull dir que dibuixàvem al llapis carbó reproduccions d’escultures gregues i romanes, sobretot bustos. Encara en guardo una carpeta plena, amb els blancs aconseguits amb goma d’esborrar i les ombres difuminades amb un llapis fet de capes de paper de cartró, que en dèiem precisament difuminador.
Algunes vegades, quan visito l’estudi d’algun artista, en alguna carpeta apareixen carbonets com els meus: treballs d’escola, disciplines acadèmiques, podríem dir aprenentatges.
Jordi Riera i Moré, que va estudiar a Belles Arts, ens va regalar, emmarcat, un dels seus carbonets. L’estimo més que els meus, ja que el nostre amic, després d’haver fet mil oficis i haver-se guanyat molt bé la vida amb un dels seus invents, els últims trenta anys de la seva vida els va dedicar a fer filosofia pel simple fet de fer-la, més ben dit, per necessitat existencial. La seva filosofia, publicada en diversos llibres, és genial, cinètica, en deia ell, i algun dia se sabrà el seu abast. M’ho diu el seu dibuix al carbó: tot i la sujecció a la realitat que ens limita, no hi ha res acabat; l’aprenentatge, tant com un fonament per capes, respon al concepte d’obra oberta, en procès.
(extret de La Capsa Verda)
Etiquetes de comentaris:
dibuix al carbó,
filosofia
dimarts, 20 de juliol del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)