L'home i l'artista Picasso

 

L’any 1963 es va inaugurar el Museu Picasso de Barcelona, no pas amb aquest nom, sinó com a Col·lecció Jaume Sabartés, escultor i amic que havia estat el seu secretari. Era un subterfugi, ja que el dictador Franco encara senyorejava al palau del Pardo i Picasso estava exiliat a França, on va morir a la seva casa de Mougins l’any 1973.

El Museu Picasso és un monument a Picasso, sens dubte un artista genial. Aleshores estudiant d’art, vaig visitar el museu Picasso tan bon punt va obrir les portes al carrer Montcada. No és el mateix veure una pintura en una diapositiva com les que ens passaven a l’escola, que veure el quadre en directe. La impressió és fenomenal. La primera època de la seva pintura amb rerefons modernista, i les èpoques posteriors: la blava, la rosa, i la inicialment cubista, fruit de la seva estada a Horta de Sant Joan, imantaven la meva mirada. Però de seguida vaig advertir en alguns quadres cubistes una violència que em produïa un cert desassossec. En aquell moment vaig pensar que calia conèixer més a fons la vida de Picasso. Com l’antropòleg Lluís Duch, crec que tot s’explica per la biografia.

Vaig trigar bastant a llegir testimonis personals. En aquell moment en el mercat català no hi havia res enllà dels textos que parlaven de la seva obra. L’any 1990 vaig llegir els tristos records de Fernande Olivier; l’any 2002 vaig llegir els records punyents de Marina Picasso. Em van trasbalsar fins al punt d’arribar a escriure un conte que vaig publicar al recull El saber del cor (2013). L’home Picasso no hi queda bé, la qual cosa no treu l’admiració, no em canso de mirar les seves Menines. En aquells dies ja es començava a parlar més obertament del mal tracte que infligia a les seves companyes de vida. Dur va ser llegir la biografia de Dora Maar (2014): Picasso va destrossar la vida a una jove i bona fotògrafa. Dues de les seves dones es van suïcidar. L’home que hi ha en un dels més grans artistes del segle XX es mostra detestable. S’ha de poder dir amb llibertat de consciència. És el que ha fet l’artista Maria Llopis amb les seves alumnes de l’escola Massana amb una performance, una acció silenciosa al Museu Picasso. És de justícia per a les víctimes.

(article publicat al setmanari La Fura, 1 de juliol de 2021. A la imatge, un fragment d'una pintura de Picasso amb un perfil de dona)

García Lorca i Catalunya

 

Federico García Lorca, poeta de tarannà suau, tranquil, serè, imantava, seduïa els seus interlocutors i espectadors amb la llum de la seva paraula, amb el seu encant com a persona. Federico García Lorca va encaixar a Catalunya, espai cultural obert i receptor entusiasta del seu art poètic, teatral, musical, plàstic. García Lorca va fer molts amics a Catalunya, i Catalunya el va estimar a través d’aquests amics, entre d’altres: els germans Anna i Salvador Dalí, Margarida Xirgu, Josep M. de Sagarra, i tota la plèiade d’artistes i intel·lectuals de la generació del 27 catalana.

La primera estada de García Lorca a Catalunya va tenir lloc a l’Empordà durant la Setmana Santa de l’any 1925, quan Salvador Dalí, company seu a la Residencia de Estudiantes de Madrid, el va convidar a la casa familiar. Ho reporta amb detall Salvador Giné al llibre Federico García Lorca a Catalunya (Viena), que ressegueix l’itinerari vital i artístic de García Lorca per tot el país. Es tracta d’una guia ben documentada dels indrets on García Lorca va viure, els llocs que va visitar i actuar, els teatres on va rebre aplaudiments abrandats, ja fossin escenaris selectes o platees obreres. Els últims aplaudiments els va escoltar a Mataró el dimarts 7 de gener de 1936, al Teatre Clavé Palace, on Margarita Xirgu representava l’obra Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores. Enderrocat en la dècada de 1970, d’aquest teatre només se’n conserva la façana.

Aquesta guia dels indrets lorquians a Catalunya fa de bon seguir i ens podem fer ressò de les paraules que García Lorca va escriure a Melchor Fernández Almagro: «Qué a gusto me encuentro allí con aquel aire y aquella pasión! [...] Además, yo soy catalanista furibundo, simpaticé mucho con aquella gente tan construída y tan harta de Castilla».

Amb només dues paraules defineix Federico García Lorca la gent que va conèixer i apreciar a Catalunya: gent ben construïda i farta de Castella, ja fossin intel·lectuals de primera fila, ja fossin la gent treballadora que s’asseia als teatres dels ateneus. Llegir la guia de Giné permet acompanyar uns i altres tot fent memòria del poeta assassinat pel feixisme que, malauradament, no cessa en la seva brutalitat.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de juliol de 2021)

Dones poetes

 

Apostar per la cultura i el territori hauria de ser una fita significativa en una Catalunya inaugural com la que volem. El territori, els seus paisatges i accidents geològics influeixen més del que ens pensem en l’imaginari sensible i visual dels creadors. És evident, doncs, que la comarca del Garraf, des de la qual escric aquest article, té una personalitat ben remarcable entre la costa i el massís que li dona nom, així com hi destaca la reverberació de la llum en l’aire, curiosament al Garraf i a Sitges blanca, a Vilanova i la Geltrú i a Cubelles blava.

La geografia i la geologia són agents importants en la nostra biografia. Per aquesta raó fa de bon llegir per exemple la influència a nivell intel·lectual del paisatge d’alta muntanya i la climatologia dura, feréstec, que va inspirar alguns dels principals conceptes nietzscheans. A Les allaus de Sils Maria (Fragmenta), el filòsof Michel Onfray explica que és a Sils Maria, Suïssa, on Nietzsche es va fer conscient d’una de les seves idees estrella: la de l’etern retorn.

Catalunya és un mosaic de paisatges i per força ha de donar una gran pluralitat de veus poètiques. Per aquest motiu m’ha resultat molt atraient la lectura de Dones poetes de la Maresma (Voliana edicions). D’entrada, cal fixar-se en la paraula Maresma, no pas Maresme, extreta Diccionari català-valencià-balear Alcover-Moll. És indicativa de la voluntat de donar protagonisme fins i tot gramatical a les dones en aquest treball que han dut a terme Emília Illamola i Queralt Morros, curadores d’aquesta antologia de poetes de la Maresma que abasta el segle XX fins ara.

Són cent set les dones poetes que en aquesta antologia donen fe del seu quefer poètic i que segons les curadores pretén que un públic ampli de la comarca i fora de la comarca reconegui el valor de les poetes que des de principis del segle XX han escrit i escriuen en aquesta franja de terra vora mar. Tal com indiquen les respectives biografies, no totes les poetes són nascudes a la Maresma, però hi viuen, hi han fet casa, s’omplen els ulls i el cor del seu paisatge, respiren el seu aire. Ben bé com moltes de les poetes que ara mateix vivim a la comarca del Garraf, casa nostra... Una antologia de dones poetes del Garraf seria una bona idea.

(article publicat a La Fura, 4 de juny de 2021. A la imatge, la Masia en Cabanyes de nit, amb vinyes en primer pla)

La Sibil·la d'Anglada Camarasa

Hermen Anglada Camarasa (1871-1959), de qui aquest any es commemoren els 150 anys del seu naixement, va ser un pintor de gamma colorista i orientalitzant, un artista d’estètica entre modernista, Art Déco i tocs impressionistes. L’any 1913 va signar un oli que va titular La Sibil·la. La imatge d’aquesta Sibil·la, amb un vestit que recorda el de La Granadina que pintarà un any després, l’any 1914, és la d’una dona misteriosa i enigmàtica com l’oracle grec que la figura de la sibil·la duu incorporat. En l’antiguitat hi ha consignada més d’una Sibil·la, ja que respon a un arquetip: l’endevina que remet a la pítia oracular de Delfos.

Si el món de l’art ha estat sensible a la representació de la Sibil·la: és famosa la Sibil·la dèlfica de Miquel Àngel, també ho ha estat el món de la literatura. A la Ilíada d’Homer trobem la jove Cassandra, una sibil·la que amb poderosa visió profetitza la destrucció de Troia per causa de la bella Helena. Cassandra (1983) és la protagonista d’una novel·la de Krista Wolf, escriptora de l’Alemanya de l’Est, crítica amb el sistema i molt feminista. Amb gosadia intel·lectual i domini de l’art de narrar, Wolf reinterpreta la guerra de Troia com un conflicte econòmic i polític en una societat matriarcal en transició cap a una societat patriarcal. Val la pena llegir-escoltar la veu d’aquesta Cassandra en la qual ressona el drama de la guerra, com val la pena llegir Sibil·la, del Premi Nobel de Literatura 1951, Pär Lagerkvist. L’autor suec dona veu a la Sibil·la per excel·lència: l’oracle del temple d’Apol·lo.

Podem imaginar La Sibil·la d’Anglada Camarasa tant en un saló espiritista, un corrent transcendentalista llavors molt de moda, com en una obra de teatre representant el paper d’una sibil·la. El rostre de la sibil·la d’Anglada Camarasa recorda el dels retrats que va fer a Marianne Willumsen (1911), a Sonia Klemery, comtessa de Pradère (1913), o a la pertorbadora ballarina Tòrtola València (1912). La efígie d’aquesta Sibil·la sedueix per la seva bellesa secreta com espaordeix pel poder intern que s’endevina en una mirada que emergeix de les profunditats de la psique.

(article publicat a El 3 de vuit, 4 de juny de 2021. A la imatge, La Sibil·la, d'Anglada Camarasa)

 

Per què llegir Gilbert Durand

Aquest any 2021 es compleixen cent anys del naixement de Gilbert Durand (Chambéry, 1921-2012). Gilbert Durand va ser deixeble de Gaston Bachelard, i és des d’aquesta condició i amb curiositat intel·lectual que el jove professor va entrar en contacte amb el Cercle Eranos fundat per Olga Fröbe-Kapteyn, Rudolf Otto i Carl G. Jung l’any 1933 i dissolt l’any 1988. Amb voluntat ecumènica i multidisciplinària, aquest Cercle ha deixat un llegat tan fondo i tan impressionant que, curt com és el nostre trajecte vital, necessitaria moltes vides per estudiar-lo de cap a cap.

Per les sessions acadèmiques del Cercle Eranos, classes magistrals, d’alta volada que tenien lloc a l’estiu a la localitat suïssa d’Ascona, van passar figures tan colossals com els esmentats Jung i Otto, Eliade, Kerényi, Neuman, Zimmer, Sholem, Massignon, Suzuki, Campbell, Corbin, Bachelard, Durand, Hillman... Tots ells, i entre tots, van alimentar un autèntic fogar de sabers que han estat recollits en 57 volums trilingües: els mundialment famosos Jahrbücher.

El Cercle Eranos va ser el col·lectiu responsable de la renovació general, al segle XX, dels estudis sobre la religió. Eranos va prendre com a punt de partença per a les seves investigacions la teoria del simbolisme elaborada per Jung, tant per arribar a conclusions pròpies com per dedicar-se a la interpretació cultural de llenguatges simbòlics concrets. En aquesta estela d’investigació i docència, Gilbert Durand, professor d’antropologia cultural i sociologia a la Universitat de Grenoble, l’any 1966 va fundar amb Léon Cellier i Paul Deschamps el primer Centre de Recerques de l’Imaginari (C.R.I), amb extensions a nombroses universitats i acadèmies del món.

L’any 1969 Gilbert Durand va publicar la seva tesi Les estructures antropològiques de l’Imaginari: Introducció i arquetipologia general, que, com totes les obres posteriors, no s’esgota en una lectura, ni en vint, ja que en els treballs de Durand s’hi conjuguen l’antropologia, la mitologia, la psicologia i fins i tot les ciències exactes en els seus originals i celebrats mètodes crítics: la mitocrítica i la mitoanàlisi. Mètodes que interessen tant en el camp de la literatura com en el camp de la música i les arts plàstiques, així com en camps de tan ampli espectre com són les tradicions dels pobles i les formes d’espiritualitat. Els treballs de Gilbert Durand tracten les Ciències Humanes de manera global.

L’any 1978, Alain Verjat (1943-2019), professor del Departament de Filologia Francesa i Provençal de la Universitat de Barcelona i vinculat al C.R.I de la Universitat de Grenoble, va ser nomenat per Gilbert Durand delegat seu. El mateix any va fundar a la Universitat de Barcelona el G.R.I.M. (Grup de Recerca de l’Imaginari i Mitocrítica), que ha donat fruits intel·lectuals que perduren i fomenten estudis encaminats a explorar les estructures simbòliques del món, de la realitat.

Per què cal llegir Gilbert Durand, i ara amb atenció especial en un moment de grans crisis com les que estem vivint? Recordem unes paraules seves escrites en un article dedicat a Andrés Ortiz-Osés, estudiós dels seus treballs: «Els nostres orgullosos temps moderns demanen justificació del devenir, de l’envelliment, de la mort i del mal, que atempten contra la seva supèrbia humanista. L’Antiguitat era més modesta (...) plantejava l’emergència del Bé o, si més no, del Ser en la seva identitat substancial». He subratllat la paraula justificació perquè, interpretant Durand, la vida no té justificació si no és en el sentit espiritual i, per tant, humà, que li donem. Gilbert Durand va dedicar vida, estudis i fins i tot va elaborar mètodes que tan feliços fa als positivistes, per tornar a incorporar al saber universal el que els antics ja sabien, tal com ho conceptua el mateix Durand: «La espiritualitat comparada [el seu estudi] no reivindica una font privilegiada, ja que qualsevol llum pot servir per fer acréixer la Llum».

Amb motiu de la commemoració del centenari de Gilbert Durand, el proper 27 de maig a les 6 de la tarda, a la Biblioteca de Catalunya tindrà lloc la Taula: Centenari Gilbert Durand (1921-2021). Tradició, ciència i creació. Participaran: Montserrat Prat, Emili Gil, Maria Carreira, Oriol Pi de Cabanyes, Jordi Cerdà i Hélène Rufat. S’hi pot assistir també per streaming: https://www.youtube.com/user/BibliotecaCatalunya/live

    

 

El mite Frederica Montseny

 

     

A Frederica Montseny (1905-1994) cal estudiar-la més enllà del mite de la dona anarcosindicalista i primera ministra del govern de la República, com es va proposar el Simposi (2019) que li va dedicar la Càtedra Ferrater Mora i del qual s’acaben de publicar els treballs presentats. A través de la seva lectura, de seguida s’adverteix que el mite Frederica Montseny és d’una gran potència. Volent-ho o no, entre d’altres mites que es podrien prendre de la mitologia clàssica per explicar la seva personalitat forta, hi ha el de Prometeu. Ho apunto en el meu treball Vida, la indomable, alter ego de Frederica Montseny, en el qual faig referència a la novel·la La indomable (1928). Vida, la protagonista, és el nom que en ser mare Montseny va posar a la primera filla.

Doctrines i ideologies elaboren mites. Per més robotitzats que estiguem, hi ha una part de nosaltres que vol alimentar-se d’alguna cosa intangible. A El poder del mite diu Joseph Campbell: «Un dels problemes de l’actualitat és que no estem familiaritzats amb la literatura de l’esperit. Ens interessen les notícies del dia i els problemes de l’hora». Amb això el mitòleg no volia dir que no ens hi havíem d’interessar, sinó que no hauria de ser l’única preocupació. Per a Campbell, el mite és un bon instrument per interpretar la realitat, enriquir l’experiència i comprendre els foscos i sovint aterridors abismes de l’existència humana. I, encara, els mites són la llavor de les religions (i, per tant, també de les ideologies modernes que ocupen el seu lloc) per explicar l’inexplicable i volem explorar, com ara les utopies. La de l’anarcosindicalisme n’és una. Llegint les novel·les i les memòries de Frederica Montseny, així com el que d’ella s’ha escrit, i més enllà d’encerts i errors (en els treballs del Simposi no hi ha pretensió hagiogràfica), cal apreciar la seva sincera lluita per assolir l’ideal àcrata, encarnant-lo en ella mateixa, cosa que no li va ser fàcil. L’home i la dona nous, cultes, lliures i desvetllats, encara són per fer. Però no podem renunciar-hi sense renunciar a l’impuls de la mateixa vida per aconseguir-ho.

(article publicat a El 3 de vuit, Vilafranca del Penedès, 7 de maig de 2021. A la imatge, el llibre Frederica Montseny: més enllà del mite, Publicacions de la Càtedra Ferrater Mora)

En l'estela del mite

 

Ho sabeu els aquí em llegiu: aquest espai porta per nom Penèlope segle XXI. La figura mítica de Penèlope, l’esposa d’Ulisses que l’espera a Ítaca, l’inspira. La mitologia és alguna cosa més que un conjunt de contalles. En els mites hi ha contingudes veritats universals encarnades en figures com Penèlope. La reina Penèlope, aparentment passiva, presenta una activitat sense descans: teixeix de dia i desteixeix de nit, ja que el seu objectiu és la fidelitat a l’espòs Ulisses, pare del seu fill Telèmac, que ha de criar sola. La reina d’Ítaca ha de mantenir a ratlla els pretendents que li volen el tron. L’heroïcitat de Penèlope és la perseverança, la resiliència i una actitud d’espera que només l’amor i l’esperança poden alimentar.   

Els mites «són relats que parlen al més profund de la nostra psique», escriu Mireia Rosich, directora del museu Víctor Balaguer, al seu llibre En la estela del mito (Kairos). L’estudi dels mites és apassionant, llegir-ne la bibliografia estimula la comprensió que ens fa veure com al llarg de la nostra vida interpretem, o ens identifiquem, amb diverses figures mítiques segons la circumstància vital. Al seu llibre, tant estimulant de llegir, Mireia Rosich desplega un gavadal de coneixements sobre dotze figures femenines de l’Antiguitat clàssica i reflexiona sobre la seva representació artística. Des de l’any 2016 impulsa Chill-out de mites i art al museu, una activitat que té molt bona acollida i que ara ha pres forma literària a través dels dotze capítols que integren En la estela del mito: Ariadna: la iniciació; Les Mènades: l’alliberament; Pandora: els mals ocults; Helena: la passió; Les Amazones: la lluita; Les Sibil·les: la profecia; Circe: la seducció; Les Sirenes: la distracció; Penèlope: l’espera; Dànae: la fecundació; Andròmeda: les cadenes; Les Hespèrides i el Jardí del Paradís.

La figura de Penèlope és tan rellevant com la d’Ulisses. La Penèlope del segle XXI continua sent la imatge d’un nord, d’una utopia a realitzar. «Ítaca com a metàfora, teixir com a símbol», escriu Rosich. Ítaca és una imatge de la motivació, teixir un símbol de l’escriptura. «Els mites enriqueixen la vida sensible», escriu Rosich. Sí, eixamplen la mirada i la fan més profunda.

(article publicat a La Fura, 30 d'abril de 2021. A la imatge, fragment d'un cartell d'Alexandre de Riquer)

Ecosofia segons Panikkar

 

De la mateixa manera que les persones treballadores, ja sigui en un taller, en un despatx, en una biblioteca o fent teletreball no som «recursos humans», la Terra no és una simple subministradora de recursos sinó un ésser viu i té la seva saviesa. De fet, la saviesa de la vida, com explica Raimon Panikkar al seu llibre Ecosofia (Fragmenta Editorial), editat i introduït per Jordi Pigem, que va conèixer i col·laborar amb Panikkar, una de les veus més lúcides que la filosofia catalana ha donat al món en terrenys tan innovadors com el diàleg intercultural i interreligiós.

Regaleu-vos la lectura d’aquest llibre que ens introdueix en la reflexió no només necessària sinó urgent, sobre la manera com hem de tractar la natura, el nostre «cos extern, el nostre espai vital, la nostra llar». Cal una actitud ecològica, per suposat, però és necessari anar més enllà, ampliar el concepte. L’ecologia busca retardar els efectes nocius de l’espoli a la natura buscant formes de pal·liar-los amb solucions com ara el desenvolupament sostenible. Però per poc que hi pensem ja es veu que no podem créixer més sense arribar al col·lapse, que és cap a on anem. Amb el desenvolupament sostenible el que fem és allargar l’actual status quo, que per a res no vol perdre el seu domini sobre la realitat. En la seva valuosa tesi Panikkar planteja una transformació radical: la humanitat està lligada a la vida de la Terra i ens cal canviar l’òptica capitalista de fer rodar el món com una màquina i tractar la Terra com el que és: un ésser viu, no un sac d’objectes al nostre servei i que al pas que anem serà com ofegar la gallina dels ous d’or.

No n’hi ha prou amb l’ecologia: cal l’ecosofia no pas com una actitud poètica, romàntica o fins i tot racional, sinó com un canvi real: no podem relacionar-nos amb la Terra amb el sol concurs de la ment. Cal superar aquest marc estret. On ens porta l’ecosofia? Al «descobriment de la nostra contingència, a la consciència de la nostra situació real». Ara, amb la pandèmia, sembla que hauríem de saber-ne una mica més, de la nostra situació real al món, però...

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 1 d'abril de 2021. A la fotografia, una imatge de la flor del codonyer feta el mateix dia 1 d'abril de 2021)

Estimada Marina

 

A la biblioteca de casa hi ha una bona lleixa amb els llibres de la poeta Marina Tsviètaieva (Moscú, 1892 –Ielàbuga, Tartaristan, 1941). El meu amor per Tsvietàieva va començar l’any 1990 quan vaig llegir El poeta y el tiempo (Anagrama) en la traducció del rus de Selma Ancira, la mateixa que ara ha traduït el llibre que estic llegint: Mi padre y su museo (Acantilado). La seva prosa magnètica, seductora i poètica també en el terrible, sempre és autobiogràfica fins i tot quan escriu una monografia com en el cas del seu escrit sobre la pintora Natàlia Gontxarova.

Quan l’any 1993 vaig separar-me del pare dels meus fills de manera traumàtica, vaig haver de deixar la meva biblioteca. Un dolor afegit. D’amagat, però, vaig prendre uns pocs llibres, entre ells El poeta y el tiempo. La resta dels llibres que tenia de la Marina els vaig poder recuperar encarregant-los a la llibreria Pròleg: Indicios terrestres (Versal), El diablo (Anagrama), Carta a la amazona (Hiperión).

Els llibres de Marina Tsvietàieva em van acompanyar durant aquells primers mesos de parèntesi entre la meva vida anterior i la vida que s’estava construint. En la mateixa taula (la taula de treball que va pertànyer a l’artista gravador Enric-Cristòfol Ricart) on ara tinc l’ordinador, vaig escriure a mà un plec de cartes a Marina Tsvietàieva. A la carpeta on són guardades hi vaig posar Cartes a Marina. M’hi adreçava des de tantes complicitats i amb el mateix to que si l’hagués conegut i haguéssim fet amistat i ara li expliqués no només els fets concrets que trasbalsaven els meus dies sinó els sentiments i pensaments contrastats que m’assaltaven.  

     La vida de Marina Tsviètaieva va ser duríssima. La poeta i la narradora ho va anar reflectint en els seus escrits, si bé també va escriure relats com aquesta peça preciosa que és Mi padre y su museo, l’obra de la seva vida d’Ivan Vladimírovitx Tsvietàiev, creador del Museu d’Alexandre III, actualment Museu Puixkin. Marina evoca la figura del seu pare que va consagrar talent i esforços il·limitats a la fundació del museu de belles arts de Moscú. Els homes i les dones passem, l’art perdura, oi Marina?

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 5 de març de 2021. A la imatge, la coberta del llibre Mi padre y su museo, de Marina Tsvietàieva, publicat per Acantilado)

Qui era Jordi Juan Riquer?

 

L’any 2005 Eivissa pagava un deute moral amb un personatge massa oblidat: l’escriptor i intel·lectual Jordi Juan Riquer (1905-1987). Es va organitzar una exposició sobre la seva vida i obra i es va editar la monografia escrita per l’escriptor Jean Serra sobre qui havia estat funcionari de l’Oficina de Premsa i Propaganda de la Generalitat de Catalunya durant la II República, havia esta director del Diario de Ibiza durant un temps, així com també havia estat responsable de l’Hospital eivissenc. Agafat pres l’any 1938 trobant-se al front de l’Ebre, a conseqüència del seu activisme com a anarquista i republicà va ser processat dues vegades. Va estar tancat 14 anys en 17 penals diferents. Va sortir de la Model a mitjans de l’any 1944. Això va comportar un tall brusc en la seva carrera literària.

Jordi Juan Riquer, que va néixer i morir a Dalt Vila, era fill d’una família benestant composta per Vicente Juan Guasch i Jeorgina Riquer, tal com consta en la fe de baptisme, va estudiar Dret i Lletres. Jordi Juan va tenir actuacions destacades en els afers polítics del seu temps, va publicar articles a la premsa local i a la de Barcelona, va ser director del setmanari Proa. L’any 1936 va publicar la seva polèmica novel·la Metges...o traficants, en la qual fa una denuncia de la medicina com a negoci. Es poden trobar semblances amb certes corrupcions actuals tant en el camp de la medicina com en el de la farmacopea.

I perquè el feixisme d’aleshores no es diferencia del feixisme actual, paga la pena reproduir un fragment d’un editorial de Jordi Juan publicat al Diario de Ibiza el 29 d’agost de 1936: «Persiste con continua impertinencia la difusión de noticias fantásticas. Los llamados “bulos” estan al orden del día. Se rumian en covachas de la reacción y se expanden como la neblina –una niebla negra- sobre los campos y ciudades. La estolidez de éstas su mentira acoge, la hincha como un globo ávido de oxígeno, y en el cielo azul de la liberación se forman los “nimbus” de la insidia y el engaño. Y mientras ríe en la oquedad de su caverna el fascismo criminal, una tormenta de falsedades arma el trueno». Si no fos pel vocabulari tan passat de moda podríem pensar que està escrit avui mateix.

(article publicat al setmanari La Fura, 25 de febrer de 2021)

J.V. Foix i el ball

 

La creativitat és i no és un misteri, ja que poc se sap d’on sorgeix si bé es transparenta en l’obra quan s’hi posa un focus d’atenció com ara la presència del ball en l’obra de J.V. Foix (1893-1987). Qui ho diria quan ens ve a la memòria el capteniment del poeta de Sarrià, amb el seu aspecte de gentleman anglès i el posat més aviat contemplatiu.

I resulta doblement atractiva la mirada creativa a l’hora d’abordar una biografia vital i literària que tingui com a valor afegit un fil d’or de recorre tota una trajectòria com és el cas de l’aproximació a la biografia de J.V. Foix duta a terme per Aleix Cort, És quan plou que ballo sol (Voliana Edicions). Entre d’altres obres de narrativa i assaig, Aleix Cort és autor del Diccionari del ball (1999). És des d’aquesta sòlida referència intel·lectual que l’escriptor s’atansa a la magnètica obra foixiana i hi descobreix com el ball impregna la seva poesia.

Ja sigui en prosa o en vers, la poesia de J.V. Foix és titllada d’hermètica pel fet que es basa en la molt ben treballada mescla de fets reals no exempts de meravella amb les imatges unes més llampants i les altres més vaporoses dels somnis i que forneix de sentit el famós vers «és quan dormo que hi veig clar» o el que dóna títol a aquest llibre sobre Foix, «és quan plou que ballo sol»: una imatge que va més enllà del fet concret, si plou no tindré amb qui ballar, però el poeta el que potser vol dir és que quan a l’ànima hi ha tempesta aquesta és difícil de compartir.

A l’època de Foix el ball era un fet social de primer ordre, moltes parelles es coneixien en un ball o es formaven ballant. El ball és en ell mateix un fet còsmic, tot dansa com les partícules elementals. Rastrejar el ball i les seves metàfores en els poemes de Foix és una bona proposta per investigar una escriptura que tant té de popular i festiva com de culta i transcendent. El ball «es relaciona amb el temps històric en el qual es viu, com permet passar a l’irreal, perllongat els somnis, conversar amb la parella sense paraules, revoltar-te contra els costums, connectar amb la música per sentir que en formes part», escriu Aleix Cort. El ball, doncs, com la vida, i potser la traça és saber-la portar malgrat la pluja.

(article publicat a El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 5 de febrer de 2021)

No esperar res

 

Una de les coses que més fa patir les persones és esperar alguna cosa que no arriba: una recompensa que creiem que mereixem, la paga a algun sacrifici, la torna d’un regal, d’un favor. S’hi malgasta molta energia, en aquesta espera, i s’hi poden perdre il·lusions que acaben per petrificar-se i pesar al cor. De cert només tenim aquesta vida. Les altres vides són imaginàries, projeccions en un temps i un espai que no sabem, fins i tot per a un creient. Projectar és un exercici molt estimulant per a la intel·ligència, l’èxit és agradós, però cal poder situar-se també en la possibilitat del fracàs, altrament la decepció pot enfonsar.

La realitat només té una manera de manifestar-se i és a través dels fets, ja sigui en l’espai del concret: una obra feta, ja sigui en l’espai d’un sentiment que cou a l’ànima. Qui el podria negar, aquest mal que és present encara que no es vegi si bé ressona en un mal d’estómac o en el fetge, o es manifesta en un devessall de llàgrimes.

És difícil no esperar res del que es voldria, del que es desitja. I, no obstant això, no esperar res atorga una gran llibertat mental i tot el que arriba és com la llum del nou dia: un regal, una oportunitat, un moment per viure. No esperar res ens situa de debò en el present.

La quietud espiritual és difícil de gestionar, «omplir el temps ens manté ocupats dins dels seus cercles de vertigen», escriu el teòleg portuguès José Tolentino Mendonça al seu llibre de meditacions El petit camí de les grans preguntes (Fragmenta).

«El moviment ens sembla més fàcil de viure», diu Tolentino. Esperar també és moviment, si bé subtil, un corrent subterrani. Esperar ens inclina cap endavant vers no se sap què, o de fugir vés a saber cap a on. «Aprendre a reposar és aprendre a alliberar-se de l’immediatisme de les nostres expectatives i dels nostres desitjos massa idealitzats», reflexiona Tolentino. No esperar res no significa instal·lar-nos en el no res sinó tot al contrari. No esperar res és ser en plenitud perquè, si ho mirem bé, tot és, sigui el que sigui. No esperar res demana ser sense esperar res. Nus venim al món i nus marxem. Mentrestant, som aquí disposats a la gratuïtat més enllà, és clar, de guanyar-nos la vida de forma honesta.

(article publicat al setmanari La Fura, 22 de gener de 2021)

Per què no som feliços?

Al llibre El petit camí de les grans preguntes (Fragmenta), del teòleg José Tolentino Mendonça, una de les veus més originals del Portugal dels nostres dies, l’autor fa una pregunta essencial de la nostra contemporaneïtat ja plantejada per Milan Kundera: «per què no som feliços?».

Ara, amb la pandèmia i amb la crisi social i econòmica que duu aparellada, amb raó ens sentim desorientats, angoixats i amb la sensació de ser a la intempèrie. Però la qüestió ve d’abans, de quan el creixement i el benestar semblava indefinit, si bé gastant tots els recursos naturals, que són els que són. Fins que l’any 2006 va explotar la bombolla, sobretot immobiliària, els vidres de la qual encara tallen.

Hem viscut als núvols de la realitat? Hem considerat que amb l’avanç de la ciència i la tecnologia i amb l’augment de l’esperança de vida ja tocàvem les vores de la immortalitat? Gairebé d’un dia per l’altre tot s’ha desfet com una ona a la platja. No és que hagi canviat res, la vida humana és fràgil, els humans som vulnerables i els recursos naturals són limitats, però somiàvem truites dibuixades en les pantalles dels nostres aparells digitals. La realitat s’ha imposat com un cop de puny. Les morts diàries han crescut per efecte d’un virus i les seqüeles de la Covid encara estan per estudiar. El confinament obligat ens ha posat de cara a la paret.

L’antropologia moderna estudiarà aquest malestar pretèrit que feia que masses de gent agafessin l’avió i anessin a l’altra punta de món per veure coses i no veure res, era fàcil comprovar-ho en la mirada astorada de qui ha de respondre un problema d’àlgebra. Poso aquest exemple perquè el problema ve de viure en la superfície de l’aigua sense experimentar la profunditat de la mar. Les ones es fan i es desfan, però la mar sempre hi és, i és immergint-nos en la mar (una imatge de l’esperit de la vida) que es troba no diria la felicitat en termes absoluts, en el món tot és relatiu, però sí la consciència que tenint el necessari per viure i prou salut no ens podem considerar desgraciats. En el nostre entorn la majoria no ho som si ho pensem bé. 

(article publicat a El 3 de vuit, 31 de desembre de 2020. A la imatge, una parada de mercat de Malta)

Elles

Des del passat 29 de novembre de 2020, al Centre d’Interpretació del Romanticisme a la Masia d’en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú, es pot fer una interessant visita comentada a través del canal youtube (la pandèmia obliga a prendre mesures de protecció). La visita, que ha estat treballada durant el confinament, porta per títol Elles. Parlen les dones de la Masia d’en Cabanyes. Un viatge a la seva història oblidada. L’objectiu és fer visibles aquestes dones com a protagonistes de la història d’aquest indret amb carisma neoclàssic, il·lustrat. Dones que hi han viscut o que hi han tingut relació, com l’enamorada del poeta Manuel de Cabanyes, Antònia Ynglada. Mare que va ser del pintor Modest Urgell, era una dona culta, parlava en francès amb el seu pretendent poeta.

Elles sempre hi han sigut. Una altra cosa és que en sapiguem la traça, que n’hi hagi prou memòria, que les cròniques hi hagin posat el focus en unes més que en d’altres, segons el seu protagonisme més discret o més vistós, com Núria de Cabanyes, filla del pintor Alexandre de Cabanyes. Morta de tuberculosi com el poeta, tenia molta traça pel dibuix i es pot ben assegurar que es va perdre una ninotaire excel·lent com ho mostren els dibuixos que d’ella es conserven. Més discreta va ser la seva mare, Pilar Ricart, esposa del pintor Cabanyes i germana del també pintor Enric-Cristòfol Ricart. Pilar Ricart escrivia moltes cartes, segons se sap. Gran corresponsal, tenia inquietuds que la van abocar a estudiar esperanto i a estimar la pedagogia de Maria Montessori en la qual va fer educar els fills. De les dones de les generacions anteriors se’n saben traces perquè marits o germans en van deixar petja escrita, com ara la devoció amorosa que Josep Anton de Cabanyes tenia per la seva dona, Pepita d’Olzinelles, o l’estima que professava a la seva germana Dolors de Cabanyes, que va patir la desgràcia de perdre la seva filleta de manera poc clara. Casada amb un vidu, els fillastres no la veien amb bons ulls i una nova germana potser els hauria fet més prima l’herència. En coneixem la figura pel retrat de Viladomat que es pot veure al Museu Víctor Balaguer. Històries, cròniques, vides amb elles com a protagonistes en un viatge cap al seu descobriment.

(article publicat a La Fura, 27 de desembre de 2020. A la fotografia, Núria de Cabanyes dibuixada pel seu pare, el pintor Alexandre de Cabanyes)

 

Polaritats

 

Què no han dit els antics? En la seva observació de la realitat, ja van advertir-nos del principi universal de polaritat, en el qual es diu que «tot és doble, tot té dos pols, tot té el seu parell, els semblants i els antagònics són el mateix; els oposats són idèntics en la seva natura, però diferents en grau, els extrems es toquen, totes les veritats són semiveritats, totes les paradoxes poden reconciliar-se».

Hi ha temps que sembla que estiguin al bany Maria, just al contrari del temps trasbalsat que ens ha dut la Covid. Som de ple en un extrem de la polaritat i, en conseqüència, moltes polaritats es manifesten a tort i a dret. Per exemple: hi ha qui diu que la Covid és un fet biològic natural, la natura sempre va creant virus, i hi ha qui diu que el virus ha estat creat en un laboratori. Com que totes dues coses poden ser veritat, apuntem que totes dues posicions expressen una veritat a mitges. Res del que és humà no es pot separar de la natura, com la natura es veu influïda per la mà humana.

En aquesta línia, un expert en l’estudi del disseny, Joan Costa, en la seva columna a Experimenta parla de les dualitats inherents a tota realitat tot comentant l’exposició El disseny salva vides, on es mostren artefactes que han estat molt útils per pal·liar la Covid com ara respiradors, mascaretes, vestits, etc. En el mateix sentit que opera la ciència, diu Costa que es podria fer una exposició El disseny mata, ja que hi ha mateixa energia posada en inventar una cadira de rodes que una cadira elèctrica per matar de manera ràpida i eficaç.

En la seva reflexió, escriu Joan Costa: «L’assumpte ens duu directe a la causa, que no és altra que la naturalesa humana. Si hi furguem, ens trobarem amb el seu origen animal (superat lentament a partir de la 6 milions d’anys, quan va començar la humanització). En l’animal conviuen l’instint de supervivència i l’instint de destrucció, ja que per menjar necessitava matar. Era depredador i presa al mateix temps».

Què distingeix un invent d’un altre? El propòsit final, i això ho decidim els humans treballant en un sentit o en un altre.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 4 de desembre de 2020. A la imatge, una fotografia de la sèrie 'Ombres')

Els vells

 

La nostra societat amb valors tan materialistes, hedonistes i utilitaris, pateix de fòbia als vells, i alguns de manera inconscient des del moment en què un, una, s’amaga els anys, una tragèdia a mesura que van fent feix i no vol que sigui dit que es fa vell, vella, que ha entrat en l’edat de la vellesa per molt que ell estigui sa i fort com un roure, o a base de moltes hores d’entrenament ella sigui lleugera i balli com una noia jove.

Aterrem. La vellesa és una etapa de la vida com ho és l’hivern. No hi ha hagut cap any en la història de la humanitat que s’hagi escapat de l’hivern. Tampoc les persones ens escapem d’aquesta etapa de la vida, si vivim. «Qui vulgui viure s’ha de fer vell», deia el meu pare.

No faig aquesta reflexió ara que la Covid ha posat tan de manifest el tracte deficient que en general –sempre hi ha excepcions- dediquem als nostres avis. Ja la vaig fer abans de complir quaranta anys, quan en un treball acadèmic vaig exposar al nu la tirania a què ens veiem subjectes les dones quan ens surt la primera arruga o els cabells blancs. «Tot d’una t’inviten a passar per la planxa d’estirar la pell», hi deia, i va fer riure als companys i al mestre. Però tothom va reconèixer que tenia raó.

Quin valor donem a la gent gran és el fil d’or que recorre Els vells, aquella nosa, de Cèlia Sànchez-Mústich, que ha tingut cura d’una àvia i d’una mare dependents. L’autora d’aquest llibre de lectura recomanable tant pel seu estil enginyós i la fondària moral de les seves reflexions, l’ha escrit durant el temps de la pandèmia a la vista del dolor que li ha provocat el que ja sabíem però que, com la malaltia i la mort, amaguem com una vergonya: els vells com una nosa més enllà de «la hipocresia de pontificar sobre la saviesa dels vells». Era un dia que se’ls tenia en compte. Quina ceguesa col·lectiva, ja que, en efecte, hi ha vells que, per les seves deduccions sobre la realitat, podrien participar en una tempesta d’idees a la Moncloa, posem per cas, que n’estan ben faltats, fins i tot per gestionar una pandèmia que, si badem, s’endurà també els joves i el seu dret al futur.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 6 de novembre de 2020. A la imatge, un gravat de Goya)

Alexandre de Riquer, Guillem de Torroella i l'espasa Escalibor

 

Quan el maig de l’any 1909 Alexandre de Riquer va escriure el Cant VIII titulat Escalibor, Cant que forma part dels divuit poemes que integren el Poema del bosc, publicat el 1910, no devia pensar, ni de lluny, en el que podríem considerar el seu exili voluntari a l’illa de Mallorca, on va morir el novembre de 1920, ara fa cent anys.

     Alexandre de Riquer va decidir aquest destí l’any 1917 dolgut, amb l’ànim entristit per com els noucentistes amb un discurs racionalista, endreçat i sever, intentaven esborrar les petges del mític i el simbòlic de l’existència en l’atmosfera cultural ambient, aspectes tan presents, tan cardinals en el llenguatge dels modernistes que Riquer va conrear amb tots els colors de la seva paleta de poderosa imaginació creativa.

     Cal advertir que viure i recrear el meravellós que emana de la naturalesa pròdiga no és fer volar coloms, com es podria acusar de manera simple, reductiva, als modernistes en la seva joiosa i lliure expansió temperamental que buscava l’ànima de tota cosa. La imatge del vol del colom és ben significativa: la iconografia cristiana presenta l’Esperit de Déu, l’Esperit Sant, en la forma d’un colom. Els símbols s’expressen en imatges.

     El meravellós, el mític i el simbòlic que habita amb tanta naturalitat en els boscos, rius, muntanyes, coves i palaus de la rondallística tradicional, i es vivifica, plàstic i dansaire, en els rituals que ens recorden el pas de les estacions de l’any, és un aspecte del coneixement de la realitat per la via poètica, i no sembla que ens hàgim de permetre fer fora la poesia de la nostra vida, ja que la poesia és una expressió artística que tanta felicitat ha creat en el cor humà sempre assedegat de bellesa fins i tot en el tràgic de l’existència.

     «Els mites són el transcendent en relació al present», escriu de manera sintètica el mitògraf Joseph Campbell, que ha bussejat en l’estudi de la mitologia no només com a part del saber del món antic sinó també com a una ben actual via de transformació personal, de renaixement de l’ànima. Quin mite vius, ens podríem preguntar, i en la resposta trobaríem un retrat de l’ànima com per exemple en la figura de l’heroi, un model sorgit de la tradició grega que en la seva dinàmica interna entronca amb l’esperit del cavaller medieval.

     No hauria de ser contraposat, el quotidià i el meravellós, sinó harmonitzat en l’existència humana que si bé no pot viure de la poesia, sense una mica de poesia l’ànima es neuleix. Cal recordar que en la seva dimensió transcendent la poesia és el llenguatge amb què l’ànima s’expressa. Així, tal com afirma Joseph Campbell, «correspon al poeta senyalar el valor vital que tenen els fets que ens envolten i divinitzar-los, proporcionant-nos d’aquesta manera imatges que vinculen el quotidià amb l’etern».

     En aquest context que enllaça el quotidià amb l’etern, citarem el poeta mallorquí Guillem de Torroella, nascut al voltant de l’any 1348, no se sap la data exacta de la seva naixença ni tampoc la de la seva mort. És bella la circumstància que relaciona el poeta Torroella amb Alexandre de Riquer pel fet d’estar tots dos vinculats a l’illa de Mallorca, així com d’haver reeixit en l’empresa de fer coincidir corrents mítics i històrics en una creació literària.

     L’any 1375 Guillem de Torroella va escriure La faula, una petita novel·la en vers en llengua provençal plena de catalanismes, la qual cosa situa aquest treball com un fruit primicer en l’arbre genealògic de la literatura catalana. Guillem de Torroella, que amb la seva novel·la renova i actualitza la llegenda artúrica i els aspectes del meravellós i el simbòlic que duu incorporats en el relat, hi aporta el més real i quotidià que hi ha al món: la llengua pròpia, demostrant d’aquesta manera que amb la seva llengua podia crear literatura a l’altura dels clàssics grecs i romans. Si més no, hi aspirava.

     A La faula s’hi explica un viatge de l’autor, misteriosament raptat, a llom d’una balena que, partint de Sóller, a l’illa de Mallorca, navega cap a l’Illa Encantada. En aquesta Illa el jove explorador es troba amb la fada Morgana, germana, alguns diuen que germanastra, del rei Artús del qual té cura. Després d’una llarga conversa amb el rei Artús, Guillem de Torroella torna a casa.

     En una de les possibles lectures de La faula, podem veure en el viatge de Guillem de Torroella que va de Mallorca a l’Illa Encantada i el posterior retorn a Mallorca carregat el magí amb tot el que ha vist, viscut i sentit, una metàfora de l’aventura de la vida humana i el seu destí de retorn a la llar d’origen que el poeta grec Homer va simbolitzar en l’illa d’Ítaca.

     Però la valoració tan literària com antropològica d’aquest conte de Guillem de Torroella va més enllà i es constitueix en un interessant document de l’època, ja que dona fe de l’evolució de les llegendes artúriques que circulaven per l’Europa d’aquell moment. La novel·la pren la personalitat de Torroella amb l’exposició d’un viatge al Més Enllà on conviuen els motius del mític i el meravellós, tan propis de la matèria de Bretanya, amb fets quotidians com partir del port de Santa Caterina de Sóller, i ser el mateix escriptor el protagonista d’aquest viatge que el situa entre dos mons: el món real de l’escriptura i el món de l’imaginat a través de la conversa del narrador-viatger amb el mitificat rei Artús.

     La llegenda artúrica tradicional diu que, ferit mortalment després de la cruenta batalla de Salesbières, el rei Artús de Bretanya va ser portat en una nau a Avalon per tal de ser curat de les seves ferides. Les llegendes posteriors conten que Artús encara és a Avalon, una illa del riu Bret, en el comtat de Somerset, si bé Avalon ha esdevingut un lloc doblement mitificat pel fet que els bretons esperen el retorn del seu rei sa i estalvi, esperen que aquest noble rei encapçali l’alliberament de la nació bretona. Per tant, Artús encarna la tradicional figura del rei desitjat que en el cas d’Artús s’adorna amb tots els valors de la cavalleria espiritual. D’aquí ve que l’espasa Escalibor, tal com també ho escriu Alexandre de Riquer en el seu Cant dedicat a la famosa espasa, no pugui ser brandada si no és per un cavaller de cor net com és el del rei Artús, i que en el poema de Riquer trobem encarnat en la figura del bon cavaller.

     Quan el viatger Guillem de Torruella arriba a l’Illa Encantada, que els estudiosos diuen que podria ser Sicília, ja que el seu temps primaveral encaixa amb la idea d’un lloc plàcid, edènic, troba el rei Artús reposant en un llit sumptuós, propi de la seva majestat. El rei sosté entre les seves mans la meravellosa espasa Escalibor i la mira fixament mentre sospira i plora. Amb maneres corteses, Guillem li pregunta si realment ell és aquell rei Artús del qual tothom parla i que els bretons esperen que retorni per tal de reconquerir les terres que els han estat arrabassades. El rei li diu que sí, que ell és Artús, i que quan torni a casa després del seu viatge expliqui el que ha vist i sentit: per una banda, que la seva salut ha estat recuperada perquè un cop l’any rep la visita del Sant Greal que el nodreix amb «mannà del cel», i, per l’altra banda, que el seu estat d’ànim es troba trist, abatut, a causa de la decadència galopant dels valors cavallerescos.

     En l’escriptura de La faula, tal com diu Isabel de Riquer, que ha estudiat a fons aquest text escrit al segle IV, Guillem de Torruella demostra amplis coneixements de la tradició més ortodoxa i antiga de la llegenda artúrica, així com de la matèria de Bretanya que hi està lligada. Partint, doncs, de la tradició, Guillem de Torruella adapta la llegenda artúrica a l’imaginari de cultura catalana en el qual els boscos també són habitats per fades i follets, i dones d’aigua que fan encanteris, així com als nobles no els manca l’esperit cortès provençal i la devoció per la Copa Santa.

     En la composició dels Cants que integren el Poema del bosc, Alexandre de Riquer mostra igualment un gavadal de coneixements tant de l’imaginari i de la rondallística popular catalana que tant enriqueix i il·lumina les composicions que integren el Poema del bosc, com de la llegenda artúrica i cavalleresca que inspira el Cant VIII titulat Escalibor. Així, doncs, en les creacions literàries de Torroella i Riquer inspirades en la llegenda del rei Artús cal llegir-hi el que en la cavalleria espiritual significa la espasa. S’hi refereix de manera ben específica Alexandre de Riquer quan escriu en un dels versos d’Escalibor: «Cavaller, qui que sies, si no tens fe perfecta,/ una creència santa, un ideal fervent,/ no avancis d’un pas, retira’t amb respecte».

     La espasa Escalibor pertany a un rei que morint no mor, és a dir, que la mort li és una major naixença, com va escriure un altre poeta modernista, Joan Maragall. L’espasa artúrica es constitueix en un símbol de l’etern que ens habita, i, per tant, aquesta espasa, com la paraula, no pot ser usada en va, ni eina que negligeixi la defensa dels valors humans, ni metall impur que barri el pas a la vida de l’esperit.

     Tal com es desprèn d’aquests dos versos del Cant VIII del Poema del bosc de Riquer: «Sentí el bon cavaller la fe dins de son pit/ respecte sant per Déu, per la llei verdadera», l’espasa Escalibor cantada, exaltada per Riquer en el seu poema és, doncs, una figura simbòlica de la recta i noble consciència humana que, dirimint el bé del mal, fa brillar l’Esperit de Déu i la seva llei eterna. És per aquest motiu d’eternitat, o del que roman en l’imaginari col·lectiu que la humanitat compartim, que l’espasa de la llegenda artúrica podia ser vivificada per Guillem de Torroella en la seva faula, com gairebé set segles després va ser vivificada per Alexandre de Riquer en el seu poema Escalibor.  

 

Llegit a la Biblioteca de Catalunya, 28/10/2020 amb motiu de la Taula rodona: El simbolisme artúric en el Poema del bosc, d'Alexandre de Riquer. A la imatge, una il·lustració d'Aubrey Beardsley, de Le Morte DArtur, de sir Thomas Malory.   

 

 

        

 

Edatisme

 

Encara no havia posat nom al tracte deficient a la gent gran que ha anat creixent no pas sense que ens n’adonéssim els qui per imperatiu de la vida complim anys i reflexionem sobre el fet d’entrar a la vellesa tant si tenim bona salut com si no. «Qui vulgui viure s’ha de fer vell», deia el meu pare. Encara no havia posat nom al menyspreu per l’experiència i coneixements que un bon vell o una bona vella han acumulat en la seva vida, «tu calla, no saps res del món modern». Com si fóssim rucs i la curiositat, i també la necessitat, no ens hagués fet espavilar en el maneig de les noves tecnologies que en mans d’una persona amb criteri i qualitat humana és molt més efectiva que ens mans d’un boy bufat o una girl vanitosa.

Aquesta desconsideració que només fa atenció a la gent d’edat en funció dels guanys mercantils que encara proporcionen a la societat uns jubilats amb la seva pensió, aquesta desconsideració pels vells i velles que fan tant de gasto en medicines, hospitals i residències, amb la pandèmia de la Covid s’ha posat tant a la vista que esgarrifa.

Els experts han donat nom a aquesta fòbia pels vells: edatisme. I no cal dir que qui més pateix aquesta valoració negativa som les dones, que tant bon punt complim quaranta anys ja comencem a ser víctimes de campanyes publicitàries per fer-nos retocs, una altra forma de manipulació de la societat de consum. I ve de lluny, la mirada esbiaixada d’una societat materialista que tan majoritàriament valora la gent jove perquè li és útil com una eina en una fàbrica, és a dir, com a instrument.

¿Qui ha dit que una persona amb la cara com un mapa d’arrugues i amb la mobilitat reduïda no és algú capaç de discernir amb intel·ligència sobre la realitat ambient, de tenir un criteri esmolat digne de ser escoltat en una ministerial sessió de pluja d’idees? En un moment de la seva vida, Maria Aurèlia Capmany va dir que mai no seria prou vella com per no tornar a començar. Tant si hi ha consciència com si no, el marc moral, millor dit, immoral de l’edatisme, passarà per sobre de tothom, només se salvaran els qui es puguin permetre cures. Els drets dels vells han de ser universals i no hauríem de permetre ser tractats com a objectes en aquest cas, inservibles.

(article publicat a La Fura, 15 d'octubre de 2020. A la imatge, la meva mare amb la seva sogra, l'àvia Teresa)

El llegat de Thoreau

El llegat intel·lectual i moral d’Henry David Thoreau (1817-1862) és de dimensions colossals, està disseminat pel món de les idees com partícules elementals a l’aire. A Thoreau no només se’l considera un dels pares fundadors de la literatura nord-americana sinó que també se’l considera un abanderat de l’ètica ambiental en tant que profeta de l’ecologia, així com pioner de la desobediència civil. Són valors cívics que en aquest moment estan en auge perquè, tal com ell preveia, la creixent i indiscriminada industrialització se’n duria per davant uns recursos naturals que tenen un límit, i tan il·limitada com és l’avarícia humana i l’instint depredador del capitalisme salvatge que ell va denunciar.

«Thoreau va influir decisivament en Tolstoi, en Gandhi (que no hauria existit sense ell), en Romain Rolland, i sobretot en el moviment dels drets civils de Martin Luther King», ha dit Paul Auster.

Per rememorar el llegat de Thoreau s’acaba de publicar Thoreau. Biografia essencial (Angle Editorial), d’Antonio Casado da Rocha en la traducció al català d’Alba Galí i Jaume Salvanyà. No hi ha anècdota insignificant. Casado va decidir fer aquest retrat essencial de Thoreuau quan va assistir a un acte d’homenatge a Thoreau i hi va llegir aquest text: «Això ho anomenem terra de la llibertat? Quin sentit té alliberar-nos del rei Jordi per continuar sent esclaus del rei Prejudici? Quin sentit té néixer lliures si no podem viure com a persones lliures? Quin valor té la llibertat política si no possibilita la llibertat moral? Fanfarronegem de la llibertat per ser esclaus o de la llibertat per ser lliures? Som una nació de polítics preocupats per la defensa de la llibertat. Però potser només els fills dels nostres fills podran ser realment lliures». Es va fer un silenci espès i Casado va percebre malestar entre els assistents, com si la lectura hagués espatllat la celebració. Llavors va pensar que caldria reinterpretar la seva vida un cop més. Havia posat el dit a la ferida per on sagna la llibertat que és tan lluny encara, allà i arreu, i aquí en sentim l’absència amb especial dolor amb la memòria de l’u d’octubre.

(article publicat a El 3 de vuit, Vilafranca del Penedès, 2 d'octubre de 2020)

Pintura, poesia i sentit

El pintor Marc Chagall va escriure a La meva vida: «El meu pare tenia els ulls blaus, però les seves mans estaven plenes de durícies. Treballava, orava, callava. Com ell jo també callava. Què seria de mi? Hauria de romandre tota la vida assegut davant d’una paret o hauria, jo també, de carregar grans bocois? Observava les meves mans. Tenia les mans massa delicades... Hauria de trobar una professió especial, que no m’obligués a separar-me del cel i les estrelles i que em permetés trobar un sentit a la meva vida. Sí, exactament això buscava. A la meva pàtria, però, mai ningú havia pronunciat les paraules ‘art, artista’. Què és això d’artista?». Una incògnita.

La mateixa incògnita em va dur de jove a mirar-me les mans. Les mans que, un cop posats dempeus els neandertals, ens fan humans. Em mirava les mans en aquelles hores en què la febre no deixa fer res. Veia en les meves mans una possibilitat, més ben dit, dues possibilitats: dibuixar i escriure. Deien que tenia traça. Com Chagall, artista que admiro pel do de situar les seves històries pintades a mig aire, hauria pogut escriure: «Em dic Marc, tinc un esperit sensible i cap diner, però es diu que tinc talent». De la mesura del talent que tenia Marc Chagall en donen fe les seves obres esplèndides. Jo només em puc afirmar en l’esperit sensible i cap diner en aquells dies en què es desvetllaven les meves capacitats en el camp del dibuix i l’escriptura. Somiadora, tampoc jo no em volia allunyar del cel i les estrelles i de buscar un sentit a la meva vida: una forma d’amor a la vida que només jo podia construir.

«Quan observava el meu pare sota el llum, somiava amb cels i cossos celestes molt més enllà del nostre carrer. Tota la poesia de la vida es condensava en la tristesa i el silenci del meu pare». Chagall explorava el món de l’art a través de l’expressió d’aquells sentiments que ell percebia com pura poesia. Jo explorava en la tristesa i silenci de la meva mare un patir ocult que no sabia. Però el rostre del seu amor pacient em va mostrar com l’amor pot donar amor a la vida i destil·lar-lo en l’obra artística.

(article publicat a El 3 de vuit, 4 de setembre de 2020. A la foto, un racó de la meva taula de treball, imatge feta el juliol de 2020)