La traducció literària,
no la traducció mecànica, demana ofici i art. Per una banda la traducció
literària requereix un alt nivell de coneixement de la llengua de partença i de
la llengua d’arribada. I per l’altra banda requereix un capbussament profund en
l’art d’escriure de l’autor o autora. Al meu parer, una bona traducció
literària ha de traslladar l’esperit de la llengua de partença tant com les
seves particularitats rítmiques i estètiques que s’han d’acordar, amb transparència
i com un guant, al text que, posem per cas, llegim en català. Una bona
traducció literària fa fluir el text de tal forma que el lector té la impressió
que ha estat escrit en la llengua que llegeix. Una obra d’art que vol
eficiència i sensibilitat. Però també enamorament.
I per què dic enamorament? L’experiència
traductora m’ho fa dir. El traductor s’immergeix plenament en el text que
tradueix, tant a nivell lingüístic, com estilístic, com personal. Saber coses,
quantes més millor, de l’escriptor o escriptora, saber els seus referents
culturals, conèixer el seu imaginari, facilita la comprensió del text. En
entrar en aquesta dimensió tan íntima no és estrany que es doni l’enamorament,
l’estimació, l’admiració del traductor per l’autor.
La vida d’un gran escriptor no queda
interrompuda amb la seva mort. La prova d’aquesta vida no pas eterna, sinó de
vida permanent, passa per la lectura de les seves obres i la traducció en
facilita l’expansió a altres cultures, a altres llengües quan hi ha una profunda
comprensió del text, la qual cosa porta a pensar que una bona traducció
literària en realitat és una reescriptura del text que contempla no només cada
paraula i cada frase sinó que s’endinsa, i això és el més difícil, en la
intenció de l’autor o autora.
Traduir reclama buscar les paraules adients,
puntuar correctament, confeccionar frases cadencioses o tibants quan convé per tal
de ser fidel a les històries que han de dur intacte en el seu si el doll de
l’escriptura que estem traduint. Traduir reclama reescriure amb disciplina fins
que el text esdevingui una pedra polida, una joia ben tallada, un jardí
esplendorós on tot és a lloc, fins l’aigua de la pluja o les fulles que cauen a
la tardor.
(article publicat a El 3 de vuit, 5 d'octubre de 2018. A la imatge, àngel lector. Cementiri de Montjuïc)
