Bombolla, massificació

     

Dies enrere saltava a les pantalles una imatge tan escandalosa com desoladora: la llarga cua d’alpinistes que volien culminar l’Everest. Hi va haver morts. Per més ben entrenat que s’estigui, no tothom pot aguantar hores i hores de fred sense moure’s de lloc i enfilat a la cresta de la muntanya més alta del món. Es parla també de gent despenyada. Relliscar per pendents escarpades s’ha convertit en un fet desgraciadament habitual.

     

En qualsevol àmbit que posem els ulls i la raó ja fa anys que patim un mal que no ha fet més que créixer: les bombolles del que sigui i la massificació. El passat 27 de maig el museu del Louvre de París, que l’any passat va rebre deu milions de visitants, va tancar excepcionalment, diuen, però ja veurem si no s’haurà de fer més vegades. El motiu: la massificació és tan gran que fa que el personal de recepció i de seguretat (poc pel volum de feina) treballin en unes condicions tan estressants que ni són segures per a ells ni per als visitants i, per descomptat, pel museu.

     

No puc donar fe d’esports arriscats. Però de la massificació dels museus sí que en puc donar testimoni. L’he patida fins a fer-me mal al cor. Perquè he observat que en realitat la majoria de gent no mira res, va d’una sala a l’altre, fa llambregada a les peces que s’assenyalen com a importants i llestos. Ja he visitat el museu del Louvre, es deuen dir, o el Prado, o el British, o el museu del Vaticà, o el MOMA, o el museu d’Atenes que demana una setmana sencera de contemplació de la meravella d’obres que s’hi exposen. La primera vegada que vaig anar a Berlín, a principis dels anys 90, ja vaig detectar al museu de pintura romàntica el que ara ja comença a ser una catàstrofe. Estava asseguda en una sala mirant amb detall una pintura de Caspar Friedrich quan em vaig adonar que només veia ombres: eren les persones que passaven pel davant del quadre com si fossin fotografies mogudes. Se’m va encongir l’ànim perquè vaig veure a venir la bombolla de figurants als museus que aviat esclataria. Ara la pregunta ja és: Què es vol? Quantitat de visites o l’atenció dels visitants?

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de juny de 2019. A la imatge, una fotografia dels encontorns de Boí enviada per la meva filla Cristina el passat 31 de maig de 2019)

Aquest estiu, visitem museus!

El director del Prado, museu a punt de celebrar el seu bicentenari i que comença a patir massificació, saturació de visitants com li passa al Louvre o al British, deia, planyent-se’n, que el 80% de museus de què disposem no són visitats a desgrat del seu interès. Cert. Llevat dels museus nacionals que semblen d’obligada visita si més no per part dels turistes per tal de fer les fotografies que testimonien el seu pas, els altres museus estan buits i no és pas per manca d’atractiu, i no cal anar gaire lluny: a Vilanova i la Geltrú en tenim un d’extraordinari: la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, que és una joia, amb la petita mòmia Nessi inclosa per aquells que busquen la seducció del que és exòtic.

     

Llevat dels particulars, les entrades dels museus acostumen a tenir preus populars, són més barates que un gelat, un refresc o una cervesa, de manera que aquesta no pot ser la raó de la manca de visitants, o que siguin tan escassos. El tema és d’arrel cultural, tot i que això encara no es vol veure en la seva nuesa perquè és preocupant. Segles d’esforç per salvar i cultivar el patrimoni artístic i cultural, i ara que el tenim en les millors condicions de la història, al públic, en general, no li fa ni fred ni calor. La reivindicació de la cultura, la seva democratització, ha estat una posa? Pel que es veu, sí. No diré que la indiferència envers la cultura sigui una tragèdia humanitària, però cal reconèixer que és desolador veure que no s’aprofita l’oportunitat d’enriquir la sensibilitat amb tanta bellesa com s’ofereix a l’espectador.

     

Ara que a CaixaForum hi ha una mostra de nivell, Faraó. Rei d’Egipte, amb peces provinents del British, val la pena recordar que a Barcelona tenim el nostre Museu Egipci amb peces de gran bellesa artística i valor etnogràfic. L’egiptologia té tradició a casa nostra d’ençà que el viatger i escriptor Eduard Toda (esperit inquiet que va explorar la tomba de Sennedjem a Deir el Medina, a Tebes) va donar la seva col·lecció de peces egípcies al Museu Balaguer, que va ser inaugurada el 1886. Un bon recorregut per un dia de vacances podria ser un passeig per aquests indrets expositius. Aquest estiu, visitem museus!

(article publicat a La Fura, 26 de juliol de 2018)