Les cultures judeocristiana i grecoromana donen fonament i consistència a
través dels segles a la cultura d’Occident. Però de seguida ens adonem que en
aquest mapa intangible no podem obviar la cultura egípcia. No només per raó de
veïnatge sinó també per raons d’imaginari col.lectiu. Som lluny d’Egipte, però
mentalment no tant com ens pensem, estem amarats també d’aquella cultura.
L’atractiu de la cultura i art dels antics egipcis va més enllà dels seus
constructes materials. L’atractiu de l’antic Egipte prové d’una mescla
d’exotisme i familiaritat. Una exposició amb temàtica egípcia és un èxit segur.
Molts de nosaltres hem fet quilòmetres per visitar els millors museus d’art
egipci, ja sigui al mateix Egipte o en les ciutats més importants d’Europa,
comptant que a Barcelona també tenim un destacable Museu Egipci.
Des del 23 de setembre fins al 10 de gener es pot veure a CaixaForum
l’exposició Animals i faraons. El regne
animal a l’antic Egipte. Les obres exposades procedeixen del Museu del
Louvre, algunes fins i tot les recordareu, com les sorprenents mòmies de gat,
amb el seu embolcall pintat amb aparent ingenuïtat. Picasso, amb els seus grans
ulls, se les devia mirar molt, em sembla.
Cal dir que ja ha passat aquella època en la qual, per ignorància del
significat simbòlic que per als egipcis tenien els animals, els antics egipcis
es consideraven zoòlatres. Però de cap manera adoraven els animals, sinó el que
representaven simbòlicament les seves forces i expressions. Amb els
coneixements que ara tenim d’aquella cultura podem acostar-nos a una exposició
molt completa sobre aquesta relació immaterial entre homes, faraons i animals,
que cal situar més enllà del modern animalisme. Que les figures dels déus i
faraons egipcis apareguin amb el cap d’un animal té a veure amb el que aquests
animals representen simbòlicament en aquella cultura de l’antiguitat.
L’egiptologia, tota una ciència!, ha generat una bibliografia de
proporcions gegantines. Com un riu que va creixent com el mateix Nil que li ha
donat cabal, els coneixements interdisciplinaris sobre la civilització egípcia
augmenta cada dia que passa amb noves incorporacions. Thot. Libro de los talismanes egipcios (Ediciones Picazo, 1982),
que signa l’estudiós J. Garcia Font, és un d’aquests llibres que val la pena de tornar a consultar davant d’una
exposició com Animals i faraons, en
la qual s’exposen no pocs d’aquests talismans amb formes d’animals. L’assaig de
Garcia Font no només parla de la potència de la imatge simbòlica (ell n’és un
expert) sinó també de la utilització de la imatge de forma creativa i dinàmica.
Escriu Garcia Font que un talismà no és un amulet: un talismà és un objecte
elaborat amb art i constitueix l’expressió d’una manera peculiar de concebre el
món que ens envolta i de les forces que actuen en altres dimensions més enllà
de la física.
L’exposició Animals i faraons és
com un llibre en viu de l’antiga cultura egípcia a través de les figures que
s’hi exposen. Tant que potser demana més d’una visita per aquells que estan
disposats a gaudir de la contemplació de les peces una per una, i embadalir-se
en els seus significats. I és que l’art per l’art no existia, en aquella època,
tota forma d’art era sagrada. Hi ha figures monumentals, i mòmies d’animals
cobertes amb uns teixits pintats que reprodueixen l’efigie dels animals. També
hi ha figures diminutes, com els talismans dels quals he començat a parlar. Qui
no s’ha enamorat d’un anell amb un escarabeu de lapislàtzuli? En l’exposició hi
ha uns quants escarabeus tallats en diferents materials. Els quals, atenció,
prenen diferents significats si la talla està feta amb fusta del sicòmor (nehet), considerada mítica. O amb fusta
de salze (tcheret), arbre que estava
consagrat a Osiris perquè, segons conta la llegenda, va acollir el seu cos
després de ser esquarterat pel seu germà Shet, i on l’ànima del déu s’hi asseia
en forma d’ocell.
Els símbols tenen la
capacitat de revelar una modalitat d’allò real, o una estructura del món no
evident en el pla de l’experiència immediata, escriu Mircea Eliade, historiador de les
religions. L’escarabeu Kefer simbolitza el Sol, força de tota la vida
planetària, així com, per analogia, simbolitza el sol interior que és el cor
(per als egipcis, el cor és la seu de la saviesa). No m’estendré gaire més en
el significat simbòlic que per als antics egipcis té l’escarabeu Kefer, és
amplíssim i en podeu trobar més explicacions en llibres com l’esmentat Thot, de J. Garcia Font, o en l’imprescindible
estudi del professor Richard H. Wilkinson, Magia
y símbolo en el arte egipcio (Alianza Forma, 2003), i altres. L’escarabeu
Kefer (kefer vol dir el que
s’engendra a ell mateix) com a figura simbòlica significa la vida que no mor.
Els antics egipcis creien en la vida del més enllà. La cosmologia egípcia,
visualment tan fascinant, és d’una gran complexitat. Els codis d’interpretació
que es van coneixent faciliten la comprensió d’una civilització tan fèrtil com
les aigües del Nil que, sens dubte, han banyat, i no poc, la nostra cultura
d’Occident.
(article publicat a Eix Diari, 14
d’octubre de 2015. La fotografia que il.lustra l'article la vaig prendre al Museu Egipci de Berlín el juny de 2015)
