Milena Jesenská

Milena Jesenská, nascuda a Praga l’any 1896 i morta al camp de concentració de Ravensbrück l’any 1944 a causa d’una operació de ronyó que no va poder superar, és la corresponsal de Kafka, tal com es recull a Cartes a Milena, de Franz Kafka, que l’editorial Quid Pro Quo va publicar l’any 2028 en la traducció de Clara Formosa. Les cartes havien estat publicades per primera vegada en alemany l’any 1952.

En un relat en primera persona, és Milena que parla, Monika Zgustová ha fet una recreació literària de la vida i obra de Milena Jesenská a Soc la Milena de Praga (Galàxia Gutenberg). A través de quatre capítols, Zgustová relata la trajectòria humana i intel·lectual de la traductora i periodista rellevant que va ser Milena Jesenská de la qual havíem tingut notícia, amb sorpresa per la seva personalitat, a través de la primera biografia que va escriure Margarete Buber-Neumann, amiga de l’ànima de Milena a Ravensbrück, on les dues dones van estar internades. Margarete, Greta en el relat de Zgustova, va sobreviure i va posar la primera pedra escrita en la biografia d’aquesta dona coratjosa i digna de consideració no només com a traductora i amant de Kafka, sinó perquè va ser una dona fascinant, tal com a través del relat de Zgustova podem resseguir en el seu vessant personal i professional, així com mitjançant les persones que va tractar: la flor i nata de la societat intel·lectual de Praga, just en el moment de l’efervescència cultural de la Txecoslovàquia alliberada de l’imperi austrohongarès.

Milena Jesenská, a qui agradava anomenar-se Milena de Praga, va tenir una vida curta però molt intensa, amb dos matrimonis fallits i una filla, Honza, que va saber de la mort de la seva mare quan encara era una adolescent. Amb la mare internada a Ravensbrück la criava el seu avi, el professor Jesenský, amb qui Milena tenia una relació conflictiva, i en això coincidia amb Franz Kafka, qui, molt més gran que ella, en més d’una ocasió li havia dit ‘mare Milena’. Milena Jesesnká tenia una gran capacitat per donar-se als altres. La Gestapo la va arrestar perquè va ajudar a fugir tant a jueus com a comunistes de la barbàrie dels totalitarismes que han omplert de terror i mort el segle XX. 

(article publicat al setmanari La Fura, 10 de maig de 2024)      

Dones fortes

Nou anys i nou dones entrevistades, de les quals Monika Zgustova en fa un retrat a Vestides per a un ball a la neu i les compara, pel seu capteniment, amb figures de l’imaginari jueu com Judith i la dona de Lot, o grec, com Penèlope, Minerva, Ulisses, Ariadna, Psique, Antígona i Eurídice. Zgustova les va anar a trobar a les seves cases de Moscou, Londres o París. Dones sobrevivents als gulags siberians, camps de càstig i treballs forçats del règim estalinista on la repressió era brutal, tantes hi van deixar la pell. La policia secreta les detenia a qualsevol hora i per causes arbitràries. En un cas, la detinguda duia un vestit de ball, que aviat va mudar en un parrac. Nou dones de les quals anem sabent les credencials: científiques, mestres, matemàtiques, poetes, actrius.

     

En les entrevistes, narrades amb el seu talent d’escriptora, Zgustova ens presenta dones fortes. Ho havien de ser. O s’hi van tornar. ¿Què les ajudava a passar anys menjant a penes res i treballant per sobre de les forces dels seus cossos migrats? Sovint, la cultura. I la fraternitat entre les preses, l’ajuda mútua. Aquestes amistats eren com bastons que ajuden a caminar. En algun moment d’aquests relats que no he pogut llegir seguits perquè em feien mal a les entranyes i els havia d’anar paint a poc a poc, he recordat el llibre de Margarete Buber-Neumann sobre la seva amistat amb Milena Jesenská, l’estimada de Kafka. Es van trobar en el camp de concentració nazi de Ravensbrük. De Milena, que va morir al camp, havia escrit Kafka que era un foc ardent com no havia vist mai. També les entrevistades per Monika Zgustova: Ziara Vessiòlaia, Susanna Petxuro, Ela Markman, Elena Korybut-Daszkiewicz, Valentina Íevleva, Natàlia Gorbanévskaia, Janina Misik, Gàlia Safónova i Irina Emeliànova semblen il·luminades per aquest esperit, aquest foc viu a desgrat d’una situació que denigra la persona, que la vol deshumanitzar. Aquestes dones confinades van mantenir la seva dignitat. Els seus cossos van quedar malmesos, la salut, fràgil, totes tenien problemes de mobilitat quan Zgustova les va visitar. Però l’ànim, aquella seguretat interna, era dempeus.

(article publicat a El 3 de vuit, 1 de juny de 2018. La imatge que il·lustra aquesta entrada de fet està feta a Weimar l'estiu de 2010, en un cementiri on hi ha enterrats comunistes russos)