Jueus errants

 

L’imaginari col·lectiu és molt poderós. Tenim una idea molt icònica, del jueu errant, aquell personatge vestit una levita llarga, com llargues són les seves barbes, i aquell barret, quan en porta, de copa rodona o alta, i unes ulleres rodones sobre un nas prominent. De fet, així es vesteixen encara els jueus ortodoxos que veiem resar, compungits, davant del mur de les lamentacions del temple de Jerusalem. Aquests hassidim, minoritaris a Israel perquè d’entrada no van ser sionistes, la majoria són procedents de l’Europa oriental que ja en temps de l’escriptor centreeuropeu Joseph Roth (Brodi, Galítsia, 1894 – París, 1939) emigraven a l’Europa occidental atrets per una idealització dels països occidentals, si bé de seguida van topar, i patir, la intolerància de la població no jueva. Els jueus que ja feia molt de temps, generacions, que vivien en els països occidentals, estaven molt assimilats a la cultura del lloc. D’aquí ve que no entenguessin les lleis racials que el nazisme els va aplicar. Uns i altres no van veure venir la tragèdia que, això no obstant, sí que, amb la seva sagacitat, va preveure Joseph Roth, ja en el moment de publicar el llibre Jueus errants, que ara podem llegir en la traducció de Pilar Estelrich i Arce publicat per Adesiara.

A Jueus errants: un recull de reportatges periodístics escrits a manera d’assaig publicats l’any 1927, Joseph Roth va fer un esplèndid retrat de les característiques religioses i socials d’aquests jueus orientals que van viure a principis del segle XX. L’escriptor fa un retrat antropològic d’una forma de viure que, més enllà de l’Holocaust que els va delmar, ha quedat obsoleta. El món modern, i més encara el món globalitzat, ha escombrat la figura d’aquests jueus que, de manera generalitzada, encara que siguin pobres -sí, hi ha jueus pobres!-, mai no ho demostraran. Faran mans i mànigues per preservar un capteniment, una dignitat que ara podria semblar insòlita perquè es basa en el sacrifici i, sobretot, en la manca d’enveja, aquesta lepra que llasta tantes ànimes. La revolta és difícil que es doni entre aquests hassidim: són molt conservadors: «la religió i la tradició prohibeixen qualsevol mena de violència, prohibeixen aldarulls, protestes i fins i tot l’enveja manifesta», escriu Josep Roth a Jueus errants.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 2 d'agost de 2024)

Holocaust o Xoà, mai més

Els supervivents d’Auschwitz (i de tots els altres camps d’extermini nazis) sempre han tingut un gran sentiment de culpa que els ha fet tant de mal com les seqüeles físiques i psíquiques que els va deixar aquell horror. Es van salvar no se sap per quina raó, i els humans sempre hem tingut la necessitat d’explicar-nos les coses, donar un sentit a les nostres vides. L’atzar va tenir un paper molt important. Morir o no morir sovint depenia de l’atzar. Dels presoners que arribaven en aquell tren que entrava directament al camp, els presos que no podien treballar els enviaven directament al crematori, previ pas per les cambres de gas en forma de dutxes. Es diu que en un dia es gasaven mil presoners.

De què depenia que un, una, fos enviat directament a la mort? Com se sap si un, una, no pot treballar? Tothom pot treballar en alguna cosa. Però els treballs del camp, duríssims, eren per a la gent en condicions de fer-los, tot i que fins i tot aquesta gent acabés exhaurida pels treballs, i per la fam i les malalties, i encara per les tortures i els experiments suposadament científics. Molts hi van deixar la pell i l’ànima. Quan l’Exèrcit Roig va entrar al camp d’Auschwitz el 27 de gener de 1945, ara fa 70 anys, va trobar aquests supervivents exhaurits i aterrits. No crec que ens puguem fer el càrrec d’aquell sofriment, per més que n'hàgim llegit detalls una i una altra vegada. Potser l’única manera de suportar el pes d’aquella infàmia soferta i d’aquell dolor de les víctimes és repetir-nos com un mantra, això no ha de tornar a passar mai més, i procurar-ho. 

(les imatges estan preses al camp nazi de Buchenwald, molt a prop de Weimar, quan vam visitar-lo l'estiu del 2010)

   

Les set caixes

No puc deixar de compartir amb vosaltres, lectors de Terra Nutrix, la lectura de Las siete cajas (Circe), de Dory Sontheimer, un llibre que commou fins a les arrels, com en el seu dia em van commoure Sense destí, del premi Nobel Imre Kertész, i Si això és un home, de Primo Levi, i La nit, d’Elie Wiesel. Dory Sontheimer, nascuda a Barcelona el 1946, va ser educada com a catòlica en l’apostòlica i romana Espanya de Franco. No va saber res dels seus orígens jueus fins que no va cumplir divuit anys, i no va saber res de la tragèdia que va atrapar part de la seva família fins arribar a Auschwitz, fins a la Solució Final del que els nazis anomenaven el ‘problema jueu’. L’única cosa que sabia és que ‘havien mort durant la guerra’.

Pietosament, els pares de Dory li van ocultar els dramàtics fets reals. Va ser quan va morir la seva mare (2002) que a l’altell de la seva habitació de soltera Dory Sontheimer va trobar-hi set caixes, amb tota la documentació familiar que els seus pares hi van guardar, testimoni de la tragèdia que també van viure milions de jueus europeus. Els nazis van calcular que se n’havien d’eliminar onze milions. Van morir més de sis milions de jueus en aquella matança industrialitzada que la història anomena Holocaust o Shoah. Els supervivents sempre s’han considerat culpables d’haver sobreviscut.

El relat de Dory Sontheimer, que reconstrueix la història familiar, s’acompanya de les cartes que les seves respectives famílies els van escriure, així com retalls de diari i els decrets que, l’un rere l’altre, els nazis anaven dictant a fi i efecte d’esmussar els drets dels jueus fins a deixar-los en no-res (els van obligar a tancar les seves empreses, cases, deixar les seves pertinences) per després segregar-los en guetos i ingresar-los en camps de concentració que van ser d’extermini. Un genocidi planificat en tota regla. De quina matèria està fet l’home capaç d’omplir una habitació de jueus i matar-los? Algú va pensar el que anava a fer?Ningú no va sentir vergonya, llàstima, culpa? Ningú no va pensar a interrompre la instrucció, obviar-la?-es pregunta Dory Sontheimer.

Els avis materns de Dory van morir ejecutats a les cambres de gas d’Auschwitz, així com una cosina, Marianne. Altres membres de la família van morir en altres camps, com Terezin. Els alts comandaments dels Aliats coneixien el que s’estava fent –escriu Dory Sontheimer. I la població? Els deportats en aquells vagons vergonyosos no tornaven, la història se’ls empassava com Urà es menjava els seus fills, la gent per força ho havia de veure… Els pares de Dory havien marxat d’Alemanya preventivament abans de la guerra civil espanyola, que van viure. A Barcelona van canviar de nom i de religió. Van sobreviure. Però van deixar set caixes amb la història familiar en un altell perquè no se’n perdés la memòria. En escriure-la, la tan terrible com delicada herència que va rebre Dory Sontheimer esdevé també nostra. Ens en fem responsables.

(aquest article ha estat publicat (4 de juliol de 2014) a Terra Nutrix, la meva columna en el setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès)

On era, Déu

Dilluns 27 es va fer memòria de Holocaust, de fa un temps es dedica un dia a recordar-lo, com el dia 2 de novembre fem memòria dels nostres difunts, altrament potser vagaríem pels llimbs de la indiferència davant de fets existencials que ens posen de cara a la paret…

No poques vegades he sentit dir, o he vist escrit: On era, Déu?

On era qui? No hi ha qui. Perquè si una cosa és Déu és la impersonalitat pura, lluny de la imatge d’aquell avi amb barbes blanques que trobàvem dibuixat als llibres escolars de la meva època.

El mal és cosa humana, i si Déu era a algun lloc era dins nostre, encara que assassinat el seu Esperit. Tot això per als creients, és clar. En l’ateisme, no sé. 

(a la imatge, presa aquest estiu passat, perfil de la cúpula d'una església ortodoxa a Santorini o 'illa de Thera)