Amb el lema recordo i exigeixo,
avui, dia 24 d’abril, es commemora que fa cent anys va tenir lloc el Genocidi
Armeni, que no va durar ni un dia ni dos, sinó molts més. En aquesta tragèdia
humanitària van morir més de 1.500.000 armenis. Aquest crim bàrbar encara no ha
estat reconegut per Turquia, que el nega. Escriptors com el Nobel Orhan Pamuk
s’han fet mal veure precisament per posar en qüestió la negativa oficial a reconèixer
aquest assassinat multitudinari.
El recordatori d’aquest extermini encara impune es fa cada any a Erevan, la
capital d’Armènia, que l’any 1991 es va independitzar de la Unió Soviètica. Ara,
amb motiu del centenari, els armenis d’Armènia i els armenis de la diàspora
escampats arreu del món han preparat un munt d’esdeveniments.
Amb motiu del Seminari de Traducció Poètica a Farrera de Pallars,
organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes, el maig de 2007 vaig
conèixer Mariné Petrossian i Tigran Paskevichyan, poetes armenis, així com les
traductores Maria
Ohannesian, Ida Simon-Khachikian i Tatevik Galoyan, que en
la seva condició de mediadora intercultural i vinculada a l’Associació Cultural
Armènia de Barcelona (associació d’armenis i descendents d’armenis que viuen a
casa nostra), em va enviar el programa d’actes commemoratius. El tret de
sortida d’aquests actes va tenir lloc el dia 13 d’abril, amb una roda de premsa
al Col.legi de Periodistes.
Exposicions, actes de reconeixement i conferències, entre les quals la que
el passat dia 21 va tenir lloc al Centre cultural El Born (100 anys del
Genocidi Armeni), embolcallen una reivindicativa commemoració (recordo i exigeixo) que avui tindrà el
seu acte central amb la Marxa de la Justícia (a les 16.00h.). Aquesta marxa
anirà des de l’Arc de Triomf fins al monument a Rafael Casanova, passarà pel
consulat de Turquia i arribarà a la Basílica de Santa Maria del Mar, on es farà
una missa (19.30h.) en memòria de les víctimes del Genocidi Armeni.
L’any 1997, els lectors de M. Àngels Anglada van poder llegir Quadern d’Aram. Amb la seva delicadesa
habitual, l’escriptora agraïa a Maria Ohannesian, armènia i hel.lenista, les
valuoses informacions que havia rebut per escriure el seu llibre en el qual
l’autora reflecteix una història de ficció però, com diu la mateixa Anglada,
malauradament el genocidi armeni és un fet real.
Com es recorda al quadre cronològic que com a complement es troba al llibre
d’Anglada, aquest genocidi (recordem i exigim el reconeixement, les víctimes
mereixen que els posem rostre i dignitat) va ser organitzat des del mateix
govern turc. Per dur-lo a terme va entrenar criminals de dret comú sota
l’impuls dels polítics Nazim i Cakir, metges, i sota la supervisió del ministre
de l’interior, Talaat. És de justícia que se sàpiguen els noms dels
responsables dels assassinats dels armenis de les formes més diverses: passats
per les armes, cremats de viu en viu, penjats en creu, extenuats per la fam en
caminades i abandonats a la seva sort al desert, ofegats a la Mar Negra, etc.
Noies i joves adolescents van ser raptats i violats.
Amb arrogància, cinisme i la manca d’empatia que li era pròpia, l’any 1939
deia Hitler: Qui parla avui d’aquell extermini? Es referia a la matança de
milers d’armenis. ¿Confiava per a la ‘seva causa’ en l’amnèsia que provoca el
terror i en un negacionisme afavorit pel fanatisme? Avui som aquí, però, per
recordar aquest genocidi i per reclamar una reparació moral a través de la
memòria: un acte d’amor i de respecte envers tantes víctimes innocents.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 24 d’abril de 2015)
