dijous, 9 de desembre de 2010

Transparència històrica

Fins l’any 1943 no es va poder publicar res en català. En aquest any, Josep Maria Creuzet, fent equilibris, va poder publicar les Obres completes de Jacint Verdaguer en ortografia prefabriana per ordre expressa del Ministeri. En un tres i no res va esgotar-se l’edició, tanta fam hi havia de llegir en la pròpia llengua! L’any 1946, Caterina Albert va intentar publicar Encunys, un volum de retrats de catalans que ella considerava il.lustres. La censura no ho va permetre. Finalment, l’any 1949 va poder-se publicar Verdaguer en ortografia normalitzada. Pompeu Fabra, l’ordenador de la llengua catalana, va morir a l’exili.
Una vegada vaig sentir dir al rei d’Espanya que aquí no s’havia perseguit el català. Si no les cremen, les hemeroteques són plenes de declaracions negacionistes, d’altra banda corrents en tota la Història de la humanitat, fins i tot en els suposats palaus de la democràcia. No sé si entitats com Wikileaks procuraran, a partir d’ara, més transparència entre els poders i els seus secrets. És desitjable.

6 comentaris:

  1. Em temo, estimada amiga, que per a Wikileaks som menys que una puça.
    Quantes vegades hauríem volgut que personatges i entitats solvents advoquessin per Catalunya.
    No ho faran. Serien malvistos.
    Com quan els mandarins dicten sentència, ningú de la seva òrbita els gosarà contradir sota pena d'anatema.
    Per contra, el gran Vargas ens torna a apallissar des d'altes instàncies mundials, i aquest sí que ha pres Catalunya com l'ase dels cops. Aquest té eco.

    ResponSuprimeix
  2. Quan els 'grans' es fiquen amb els 'petits' vol dir que no són 'grans'. La grandesa es mesura en l'amor i en l'agraïment, en la generositat i en la justícia. Per tot això, Vargas no és un model de 'gran', com tants altres. I tens raó: ens manen mandarins i, a sobre, mediocres.

    ResponSuprimeix
  3. Des del 67 al 74 vaig anar al "Jacinto", ara CEIP Mossen Cinto Verdaguer.
    Les úniques paraules en català que vaig sentir van ser les dels poemes que es llegien una o dues vegades l'any amb el Sr. Chacón, el profesor de lenua y literatura, "en los diversos dialectos del país".
    El Víctor, el meu millor amic si parlava amb els seus pares en català, però mai a escola. De fet, la meva impressió era que al Poble Sec, malgrat Serrat, es parlava nomès...en la intimitat.

    Als 18, enamorat de la Gemma, vaig començar la meva "immersió".
    Tinc un record entranyable del primer llibre que em va regalar: "Sala de miralls" de Folch i Camarasa.
    L'agafo ara del lloc preferent de la llibreria on el conservo.

    "No conec l'autor ni el tema del llibre o l'estil, però confio en la bona sort de que t'agradarà. Tampoc et coneixia a tu quan vam començar a sortir...i no m'ha tocat la poma picada".

    T'estima

    Gemma

    Era el dia de Sant Jordi del 1982.
    Per la meva fortuna, ens seguim regalant llibres.
    Sense anar més lluny el passat cap de setmana:
    "No era lluny ni difícil", el darrer poemari de Joan Margarit.

    Ja veus, em costa no divagar...

    ResponSuprimeix
  4. El cas de Vargas és estrany,tan bé que el van tractar per Barcelona... No hi tenen res a dir els seus amics catalans de la cultureta i la culturassa????

    La por als petits explica moltes coses sobre la fragilitat dels grans.

    ResponSuprimeix
  5. Dels amics catalans (?) de Vargas n'haurem de parlar algun dia, Júlia. Practiquen allò que en psicologia s'anomena projecció, així ens tiren el 'nacionalisme' pel cap.

    Nomás: la immersió en qualsevol camp és sempre una qüestió d'afectes, d'adhesió. En el teu cas respecte de la llengua va més enllà i s'hi afegeix el teu enamorament per la Gemma. De millor manera, impossible! Recordo "Sala de miralls". I posats a explicar records, el primer llibre que vaig llegir en català, molt joveneta, va ser "El diari d'Anna Frank", traduït, precisament, per en Ramon Folch i Camarasa.

    ResponSuprimeix