En aquell temps, un mes abans de Nadal a l’escola ja ens feien aprendre versos de memòria (en aquell temps dels poemes nadalencs i no nadalencs, col.loquialment se’n deien ‘versos’).
Estic parlant dels anys cinquanta i la celebració del Nadal venia acompanyada d’un seguit de rituals com aquest de recitar poemes durant la festa de final de trimestre a l’escola, generalment a la capella i davant d’un pessebre ben guarnit. Tot i que la meva era una escola “nacional”, no vinculada a cap orde religiós. Però en aquell temps tot el calendari estava vinculat a la religió catòlica, i el Nadal, juntament amb Pasqua, era una de les festes litúrgiques més importants.
La tradició de recitar versos s’estenia a casa, sovint a l’hora de les postres del dinar de Nadal, amb les neules i els turrons sobre la taula. La famosa postal de la nena o del nen enfilat dalt d’un tamboret recitant nadales és real. Gairebé ens obligaven a fer-ho; si no, quedàvem molt malament. Si no recitàvem el poema volia dir que no l’havíem après, i això ens significava una mala nota. En canvi, si el recitàvem, ja teníem per segur que hi hauria una petita recompensa, sovint en forma d’una pesseta (o més!), que de seguida guardàvem dins la butxaca pensant què en faríem. Les pessetes anaven escasses, de manera que aquesta era una oportunitat d’or per arreplegar-ne unes quantes, ja que avis i tiets també se’n treien una de la butxaca.
Així, doncs, la mainada s’aprenia els versos de memòria i els recitava ni que fos amb les galtes vermelles de vergonya. Però recitar, recitar, no tothom en sap, i hi ha qui ho fa força dignament. Es veu que jo ho feia la mar de bé, això de recitar, tant que a casa en feien propaganda. Quan dic casa vull dir tiets i avis, que els meus pares no m’aplaudien tan fàcilment. Així que un dels meus oncles, el més extravertit, ho va dir al mossèn de Monistrol d’Anoia, la parròquia del poble de la meva mare (a tres quilòmetres de Monistrol), on anàvem a passar el Nadal. En aquell temps, el mossèn era Joan Escala, aleshores un home molt jove. Després, i durant molts anys, va ser rector de la parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova i la Geltrú! Ja veieu que el món és molt petit.
El mossèn Escala d’aleshores era un capellà molt modern: anava en Lambretta (o era una Vespa?) a tot arreu, amb les faldilles de la sotana arremangades per on li sortien els pantalons. Mossèn Escala, el dia de Nadal, abans de la pel.lícula que es passava en un local de la parròquia per entretenir el jovent i no tant jovent, organitzava un recital de Nadales. El meu oncle, cofoi amb aquella neboda que recitava tan bé, volia que jo hi participés. I ja em teniu a dalt de l’escenari muntat per a l’ocasió, recitant de la manera que jo sabia, les nadales que havia après a l’escola.
Quan el públic aplaudia l’actuació (la sala era plena de gom a gom de parroquians), sempre tenia la sensació que era a algú altre a qui s’aplaudia. I és que sempre m’he sentit una mica estranya en públic. Encara ara em passa quan presento un llibre, com si el llibre l’hagués escrit algú altre. En aquestes ocasions em revé a la memòria aquella mateixa sensació íntima de veritat a l’hora de recitar i l’eco dels aplaudiments no pas dirigits a mi, sinó al poema.
(publicat al Diari de Vilanova, 24 de desembre de 2010)
Estic parlant dels anys cinquanta i la celebració del Nadal venia acompanyada d’un seguit de rituals com aquest de recitar poemes durant la festa de final de trimestre a l’escola, generalment a la capella i davant d’un pessebre ben guarnit. Tot i que la meva era una escola “nacional”, no vinculada a cap orde religiós. Però en aquell temps tot el calendari estava vinculat a la religió catòlica, i el Nadal, juntament amb Pasqua, era una de les festes litúrgiques més importants.
La tradició de recitar versos s’estenia a casa, sovint a l’hora de les postres del dinar de Nadal, amb les neules i els turrons sobre la taula. La famosa postal de la nena o del nen enfilat dalt d’un tamboret recitant nadales és real. Gairebé ens obligaven a fer-ho; si no, quedàvem molt malament. Si no recitàvem el poema volia dir que no l’havíem après, i això ens significava una mala nota. En canvi, si el recitàvem, ja teníem per segur que hi hauria una petita recompensa, sovint en forma d’una pesseta (o més!), que de seguida guardàvem dins la butxaca pensant què en faríem. Les pessetes anaven escasses, de manera que aquesta era una oportunitat d’or per arreplegar-ne unes quantes, ja que avis i tiets també se’n treien una de la butxaca.
Així, doncs, la mainada s’aprenia els versos de memòria i els recitava ni que fos amb les galtes vermelles de vergonya. Però recitar, recitar, no tothom en sap, i hi ha qui ho fa força dignament. Es veu que jo ho feia la mar de bé, això de recitar, tant que a casa en feien propaganda. Quan dic casa vull dir tiets i avis, que els meus pares no m’aplaudien tan fàcilment. Així que un dels meus oncles, el més extravertit, ho va dir al mossèn de Monistrol d’Anoia, la parròquia del poble de la meva mare (a tres quilòmetres de Monistrol), on anàvem a passar el Nadal. En aquell temps, el mossèn era Joan Escala, aleshores un home molt jove. Després, i durant molts anys, va ser rector de la parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova i la Geltrú! Ja veieu que el món és molt petit.
El mossèn Escala d’aleshores era un capellà molt modern: anava en Lambretta (o era una Vespa?) a tot arreu, amb les faldilles de la sotana arremangades per on li sortien els pantalons. Mossèn Escala, el dia de Nadal, abans de la pel.lícula que es passava en un local de la parròquia per entretenir el jovent i no tant jovent, organitzava un recital de Nadales. El meu oncle, cofoi amb aquella neboda que recitava tan bé, volia que jo hi participés. I ja em teniu a dalt de l’escenari muntat per a l’ocasió, recitant de la manera que jo sabia, les nadales que havia après a l’escola.
Quan el públic aplaudia l’actuació (la sala era plena de gom a gom de parroquians), sempre tenia la sensació que era a algú altre a qui s’aplaudia. I és que sempre m’he sentit una mica estranya en públic. Encara ara em passa quan presento un llibre, com si el llibre l’hagués escrit algú altre. En aquestes ocasions em revé a la memòria aquella mateixa sensació íntima de veritat a l’hora de recitar i l’eco dels aplaudiments no pas dirigits a mi, sinó al poema.
(publicat al Diari de Vilanova, 24 de desembre de 2010)
Bon Nadal, Teresa.
ResponEliminaJo et vaig sentir llegir els teus poemes en un acte dels Versosbisaura -te'n recordes?- de fa uns quants anys.
Tens raó: el teu estil no és extravertit, no és d'alegroies ni gens impetuós. Es nota, això sí, que hi ha un gran esforç de concentració que també convida a la introspecció.
Són estils diferents.
Quina bona memòria, Teresa! Bon Nadal.
ResponEliminaBon Nadal, Mariàngela.
ResponEliminaBon Nadal, Jordi. Tinc un gran record d'aquell recital a Sant Quirze de Besora de ja fa uns quants dies, sí.
Una bona geografia de versos i de personatges entranyables.
ResponEliminaTinc un llibret del 1881, de Francisoc de Asís Madorell, dedicat "al distinguido poeta D. Víctor Balaguer". Hi ha 416 composicions en vers dedicades a tota mena de gent: d'un nen o una nena als pares. De més nens o nenes als pares o avis; dels treballadors al director (t'imagines els treballadors d'un súper recitant al director...); d'un senyor de respecte (sic) a un altre senyor de respecte; i així en l'infinit, per aniversaris, noces, festes...
¡¡I a mi me les feien dir quan era petita!!
Aquest llibret és una joia! Segurament el to és d'època, i això encara té més gràcia per conèixer com anaven les relacions socials, una mica retòriques, però amb aquell respecte que ara potser es troba una mica en falta.
ResponElimina"...aquella sensació intima de veritat a l'hora de recitar"
ResponEliminaMoments especials que es produeixen quan paraules, rapsoda i situació es conjuguen per despertar sensacions i sentiments, per sentir veritat, com molt bé dius.
Tant de bo pugui compartir algun d'aquests moments.
Sempre he cregut que recitar un poema és com donar a llum a les paraules...
ResponElimina