La recitadora

En aquell temps, un mes abans de Nadal a l’escola ja ens feien aprendre versos de memòria (en aquell temps dels poemes nadalencs i no nadalencs, col.loquialment se’n deien ‘versos’).
Estic parlant dels anys cinquanta i la celebració del Nadal venia acompanyada d’un seguit de rituals com aquest de recitar poemes durant la festa de final de trimestre a l’escola, generalment a la capella i davant d’un pessebre ben guarnit. Tot i que la meva era una escola “nacional”, no vinculada a cap orde religiós. Però en aquell temps tot el calendari estava vinculat a la religió catòlica, i el Nadal, juntament amb Pasqua, era una de les festes litúrgiques més importants.
La tradició de recitar versos s’estenia a casa, sovint a l’hora de les postres del dinar de Nadal, amb les neules i els turrons sobre la taula. La famosa postal de la nena o del nen enfilat dalt d’un tamboret recitant nadales és real. Gairebé ens obligaven a fer-ho; si no, quedàvem molt malament. Si no recitàvem el poema volia dir que no l’havíem après, i això ens significava una mala nota. En canvi, si el recitàvem, ja teníem per segur que hi hauria una petita recompensa, sovint en forma d’una pesseta (o més!), que de seguida guardàvem dins la butxaca pensant què en faríem. Les pessetes anaven escasses, de manera que aquesta era una oportunitat d’or per arreplegar-ne unes quantes, ja que avis i tiets també se’n treien una de la butxaca.
Així, doncs, la mainada s’aprenia els versos de memòria i els recitava ni que fos amb les galtes vermelles de vergonya. Però recitar, recitar, no tothom en sap, i hi ha qui ho fa força dignament. Es veu que jo ho feia la mar de bé, això de recitar, tant que a casa en feien propaganda. Quan dic casa vull dir tiets i avis, que els meus pares no m’aplaudien tan fàcilment. Així que un dels meus oncles, el més extravertit, ho va dir al mossèn de Monistrol d’Anoia, la parròquia del poble de la meva mare (a tres quilòmetres de Monistrol), on anàvem a passar el Nadal. En aquell temps, el mossèn era Joan Escala, aleshores un home molt jove. Després, i durant molts anys, va ser rector de la parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova i la Geltrú! Ja veieu que el món és molt petit.
El mossèn Escala d’aleshores era un capellà molt modern: anava en Lambretta (o era una Vespa?) a tot arreu, amb les faldilles de la sotana arremangades per on li sortien els pantalons. Mossèn Escala, el dia de Nadal, abans de la pel.lícula que es passava en un local de la parròquia per entretenir el jovent i no tant jovent, organitzava un recital de Nadales. El meu oncle, cofoi amb aquella neboda que recitava tan bé, volia que jo hi participés. I ja em teniu a dalt de l’escenari muntat per a l’ocasió, recitant de la manera que jo sabia, les nadales que havia après a l’escola.
Quan el públic aplaudia l’actuació (la sala era plena de gom a gom de parroquians), sempre tenia la sensació que era a algú altre a qui s’aplaudia. I és que sempre m’he sentit una mica estranya en públic. Encara ara em passa quan presento un llibre, com si el llibre l’hagués escrit algú altre. En aquestes ocasions em revé a la memòria aquella mateixa sensació íntima de veritat a l’hora de recitar i l’eco dels aplaudiments no pas dirigits a mi, sinó al poema.
(publicat al Diari de Vilanova, 24 de desembre de 2010)