dimarts, 21 de desembre de 2010

Werlisa

La primera màquina de fotografiar que vaig tenir va ser una Werlisa. La vaig comprar recollint diners (cent pessetones al mes), que em donava la meva mare del meu sou. Vaig començar a treballar als catorze anys. A la sortida de la feina, a dos quarts de sis en punt de la tarda, anava corrents a Llotja. Entràvem a les 6 i sortíem a les 9 del vespre. Tres horetes de vida pròpia, ja que per a mi l’escola era la vida. L’altra, la vida del treball, també ho era, vida, naturalment. Però era una vida sense il.lusió. L’art, el seu conreu, m’atreia com un imant.
La Werlisa era una màquina senzilla, però amb una mica de gràcia feia bones fotos. A casa (dels meus pares) n’hi ha una pila que hauré de destriar: aquí les que il.lustren una crònica vital, allà les artístiques, aquí les que fan referència a excursions i viatges, allà els retrats de grup amb amigues i amics.
Dies enrere vaig aturar-me davant d’un aparador on havia diversos objectes de segona mà o de col.leccionista. Entre les màquines de fotografiar hi havia una Werlisa. Potser era la meva, que havia vingut de París per qui sap quins camins? La meva Werlisa va ser perduda a París. Més que perduda, robada. Li van prendre al meu germà, que hi va anar un estiu amb el seu amic Fontdevila, fent autoestop. Això, en aquell temps (l’any 1968), tot i que era difícil, era possible!
En el carret de la Werlisa devien quedar per revelar les fotos que el meu germà havia fet a París, ja que la màquina li va ser robada en un parc just el dia abans d’emprendre el viatge de tornada. Segur que eren bones fotos, ja que al meu germà també li agradava la fotografia i tenia bon gust, traça i paciència. Les millors fotos meves que tinc d’aquells anys són fetes per ell.
(extret de La capsa verda)

3 comentaris:

  1. Fascinant seria retrobar la màquina robada. Les fotografies que hi havia quan la van robar, són moments perduts que no sabem on reposen.
    L'esforç per comprar la màquina, tot un entrellat que vertebra la vida.

    ResponSuprimeix
  2. Un cop vaig perdre un bloc, gairebé tot ple de notes del meu viatge al Tibet. Sempre he pensat
    que un bon dia, sense esperar-ho, el trobaré...
    Qui sap si amb més anotacions d'una mà amiga.
    Com potser passarà d'ací uns pocs anys amb les fotos de París del teu germà.

    ResponSuprimeix