divendres, 30 d’abril de 2010

'Mum'



Molt sovint la meva filla em diu ‘mum’, una de les traces que li han quedat de la seva estança de cinc anys a Londres. ‘Mum’ és una expressió carinyosa de mare en anglès. I tant és així que en un passeig pels cementiris de Londres es veuen moltes làpides amb aquesta inscripció sota el nom de la difunta. Aquesta expressió col.loquial i íntima és adoptada molt fàcilment per immigrants al Regne Unit de tots els orígens possibles. En una parada d’autobús, per exemple, a cada moment pots escoltar com una nena li diu a la seva mare d’origen jamaicà, o un nen li diu a la seva mare d’origen pakistanès: ‘Mum’.
I és que ‘mmm’, així, sense cap vocal perquè està pronunciat amb la boca mig closa, cap endins, és el primer so que emeten els infants de pit. És un so tan vell com el món. Per aquesta raó, Om (o Aum) és el mantra sagrat per als hindús, la cançó uterina sorgida del més profund de l’ésser que relliga el cor i la ment dels humans fets a imatge i semblança del Principi creador. Que, capgirant la imatge occidental que ens ha servit la Bíblia, podem veure en forma de Mare divina, oceànica, celeste, arbòria.
En un dels primers contes que vaig escriure fa molts, molts anys, donava forma literària a una dona-arbre que la gent havia convertit en símbol d’una genealogia femenina en la qual les qui donaven nom de família als fills i filles eren les mares. Com extret d’un llibre remot guardat en la llibreria de la memòria, vaig recordar-lo com un flaix el dia de Sant Jordi, tot passejant per Barcelona. Entre la multitud de parades de llibres i roses, va aparèixer una d’aquestes escultures humanes que anava disfressada d’arbre. Movia el braços enlaire, com flames verdes que es confonien amb les branques. Era l’estampa viva de la mítica Dafne, la dona-arbre!
A l’inici del capítol quart d’El Devi Gita (en una traducció excel.lent de Josep Maria Duch i Plana i publicada per R.Dalmau, editor) es llegeix: “En l’inici, Jo, tan sols existia. No hi havia res més […] El meu veritable Ésser es coneix com la Pura Consciència”.
Els devots s’adrecen a aquest Ésser Pura Consciència d’aquesta manera: “Oh, Mare eterna! Sé que sóc immortal perquè existeixo en Tu. He perdut tot temor perquè veig que tot canvi només és en Tu.”
Tot té una mare, l’univers també. Tota forma, ja sigui física o metafísica, procedeix d’una matriu, d’un motlle, d’una idea. En el seu treball sobre El Devi Gita, Duch escriu: “La Mare és l’arquetipus més antic en la iconografia religiosa de la humanitat, la Magna Mater. La maternitat és el lliurament del cos, del cor i dels seus recursos, del temps i dels afectes en una línea temporal inabastable [l’arbre de la vida que vaig imaginar!], de les energies i dels projectes personals que passen de ser egocentrats a ser altercentrats.”
La creació no només es manifesta en la maternitat física sinó també en la maternitat espiritual, aquesta encara més deslliurada dels llaços de la sang, a vegades viscuts d’una forma tan material que resulten ben engavanyadors per a la manifestació del veritable esperit de la maternitat pura. La qualitat materna de la vida (que és igual per a dones i homes) és la donació constant de la vida en un sentit ampli, sense egoisme, orgull, aferrament o possessió. La qualitat materna ens fa néixer i créixer fins al límit de les nostres possibilitats.
(publicat al Diari de Vilanova, 30 d'abril 2010)








La carta


Una dona enamorada no ha dormit gens: s’ha passat tota la nit escrivint una carta mental al seu amor. Ja no ho és, el seu amor: han trencat la relació de manera dolorosa. Ell, que era gelós fins a l’extrem de no deixar-la sortir de casa, l’ha traïda amb una venedora de la botiga de comestibles del barri. Li va dir una veïna: Escolta, jo diria que vaig veure el teu company amb aquesta dona... Va resultar cert i no se’n sap avenir. Va decidir trencar la relació per dignitat, però ara escriu cartes mentals al seu amor de dia i de nit, amb l’ànima com un vidre a trossos.
(extret de La Capsa Verda)
(extret de

dijous, 29 d’abril de 2010

Escriure


Era fosc quan pujàvem les escales metàl.liques del Centre Pompidou de París. A fora feia fred, el primer fred de la tardor del mil.lenni. Volíem visitar la biblioteca. A dins l’ambient era càlid. Ens vam asseure en una taula plena d’estudiants. Alguns mossegaven distrets en la lectura les puntes dels bolígrafs.
Vaig acostar-me a les lleixes. Buscava els llibres de la Marguerite Duras. En vaig trobar dos prestatges plens! Vaig entretenir-me una estona llegint els lloms. A vegades, llegint els títols dels lloms ja sembla que s’hagin llegit una mica el llibres... Els títols, suggeridors, disparen la ment. Vaig trobar el volum que volia llegir en la seva versió original: Écrire.
“Quan jo escrivia a casa tot escrivia. L’escriptura estava per tot arreu.”
L’escriptura, com l’amor, és una força poderosa que et pren, que et demana lliurament absolut.
(extret de La Capsa Verda)

dimecres, 28 d’abril de 2010

Principis

Morir per un principi? No! Viure d'acord amb un principi, tot i que això pot ser molt més costós...

dimarts, 27 d’abril de 2010

La casa

¿S'imaginen arquitectes i mestres d'obra la transcendència de l'edificació d'una casa? La massificació fa oblidar el ritual que potser fóra necessari realitzar per tal d'encomanar a la casa bones energies, rastres de bondat.
La casa és com una perllongació de la persona. I sembla que tots tenim al cap una casa ideal: futura o passada, ja que la casa present sempre és en construcció d'una manera o altra.
A vegades enyorem allò que ens sembla que s'ha perdut. Per això sovint ens trobem lligats emocionalment a la casa de la infantesa, que pietosament oblidem o mitifiquem segons si ens porta bons o mals records.
"Amb tanta gent que ha viscut amb mi, i que de sobte se'n vagin tots...", va escriure Dulce María Loynaz, la delicada poeta cubana, en veure casa seva convertida en una closca buida, exànime, com un vestit sense cos que el sostingui. Per a ella, que sempre va lamentar no haver tingut fills, la casa li era "posteritat, família... fonament, pedestal, arca de l'Aliança."

dilluns, 26 d’abril de 2010

El quadre fauve de Rafael Sala


S’obre en perspectiva en una de les parets de casa com una finestra a l’exterior. És un quadre realitzat amb ceres on la vista es perd en una muntanya gris-malva. En primer terme d’aquesta piràmide tornejada com un pit, hi ha uns arbres fets amb unes pinzellades com bolics de llana verda i blava, traços que no semblen amoinar-se gaire per concretar els perfils. Al costat de la signatura, un any: 1916.
De Rafael Sala, el seu autor, no en sabia res fins que vaig llegir les Memòries d’Enric-Cristòfol Ricart. Ambdós artistes (tots dos nascuts a Vilanova i la Geltrú) s’havien trobat l’any 1914 en el seu ‘viatge a Itàlia’. A Florència freqüentaven el cafè-restaurant Giubbe Rosse. Hi prenien unes tasses de xocolata que els refeien de la migradesa dels menjars que els servien a dispesa. Jugaven a escacs sobre les taules de marbre d’aquest establiment quan van conèixer els futuristes (que tanta forolla havien d’armar amb el seu furibund Manifest). Més tard van saber que aquells futuristes (amb Marinetti al front) havien pres els dos amics per dos periodistes (espies?) russos.
Escriu Ricart a les seves Memòries respecte de la figura del llavors encara futurista Giovanni Papini: “L’expressió, la lletjor amable de Papini no s’esborra així com així”. L’escriptor florentí (que més tard s’havia de convertir al catolicisme) sempre llegia o escrivia, una mica apartat a la seva taula. Els ‘retrats textuals’ de Papini encara són un model de literatura. En un d’aquests, Papini conta com Dalí el va foragitar, l’any 1951. “Vagi-se’n, Mister Gog, jo no sóc l’home que busca. Vostè no podria comprendre cap dels meus pensaments. Vostè estima els homes originals, i jo estic ben per sobre dels homes originals, ja que represento el nou i l’etern.”
(extret de la Capsa verda)


diumenge, 25 d’abril de 2010

Meditació sobre el temps de Pasqua

Un/una pot haver passat per una Crucificció-Sacrifici, i fins i tot una Mort. Però aquesta via físicoespiritual ens diu que després ve la Pasqua, primer la de Resurrecció, després la Pentecostal o Florida.

dissabte, 24 d’abril de 2010

Ales per volar


Llegir: ales per volar...

divendres, 23 d’abril de 2010

Sant Jordi i l'Amor


En el foc es prova l’Or, en el dia a dia es prova l’Amor.
Que tingueu una bona Diada de Sant Jordi!

dijous, 22 d’abril de 2010

Ofèlia

Amb Shakespeare al Globe

Mister John Sheppard,
un actor de pèl panotxa en funcions,
ens guia per les restes cremades el 1613.
A l’antic raval de Londres
s’hi eleven cases de disseny.

S’alça el teló al teatre reconstruït:

-Sou tan últil com el cor-
exclama Ofèlia,
a flor d’un cosset daurat.
-Podria fer d’intèrpret entre el vostre amor i jo-
respon Hàmlet,
abraçant la cintura d’or.

Mes, ai!
Trencat el fràgil brancatge,
cau a l’aigua gèlida.
I amb la faldilla inflada de llàgrimes
la pren la mort.

dimecres, 21 d’abril de 2010

Ànima

Des del punt de vista de l’ànima, una malaltia greu o una malaltia mortal és un viatge espiritual per a qui la pateix i que els altres, l’entorn, pot compartir. Des del punt de vista de l’ànima, una malaltia trasbalsadora comporta la possibilitat de recuperar l’ànima perduda i de regenerar-la. Això és guariment encara que suposi la mort.

dimarts, 20 d’abril de 2010

La Mort i la Primavera

El primer d’agost de 1400, Margarida, l’esposa de l’humanista Johannes von Saaz, va morir en donar a llum. L’endemà mateix, Von Saaz va començar a escriure la seva obra mestra, El llaurador i la mort. Es tracta d’un diàleg entre la mort i el llaurador l’esposa del qual acaba de morir. El llaurador l’increpa dient-li carnicera, assassina, maleïda. En resposta, la Mort es defensa: Reflexiona un moment sobre la teva vanitat i insensatesa; busseja en el pobre material de la teva raó i descobriràs la veritat: si des que el primer humà, modelat amb argila, no haguéssim segat els humans de la terra, animals de la selva i dels deserts, peixos en les aigües profundes, l’aire estaria ple de mosques i ningú no ho suportaria. […] No has vist res de l’obra de la naturalesa; no has entès res de la manera com les coses es desenvolupen les unes a partir de les altres; no saps res de com el món funciona per transformació i declinació.
Sense la mort no tindríem consciència del temps, ni del creixement ni del canvi, que això és la vida.

dilluns, 19 d’abril de 2010

El pianista


Aquell estiu al Priorat va ser un estiu amb piano. Sentíem tocar aquest instrument els dies que anàvem a banyar-nos a la piscina. La música ens acompanyava tot el trajecte que fèiem pel caminet a la vora del riu, que estranyament aquell any baixava ple.
El pianista interpretava romàntics: Chopin, Liszt, Shumann.
Va anunciar-se un concert a l’església. Finalment es desvetllaria el misteri de l’artista anònim, finalment li veuríem la cara.
No ho va ser, anònim. Per sorpresa meva ja el coneixia.
Quan jo era una adolescent, era força habitual encara que en algunes cases de poble i amb motiu de la Festa Major, es convidés a dinar o a sopar un músic de l’orquestra. La meva àvia sempre s’havia ofert a acollir-ne un. Em feia seure al seu costat, sempre s’aprèn alguna cosa, nena, em deia. Amb aquell músic un any havíem compartit dinar.
Quan les últimes notes es van haver escampat per les naus de l’església, deixant un regust de melangia, vaig cuitar a felicitar el pianista. Un estiu vam coincidir a la taula de la meva àvia, li vaig dir. Em va mirar i va somriure: recordava la noia de catorze o quinze anys que li havia parlat de la música, gairebé etèria, de Satie.
(record guardat a la Capsa Verda)

diumenge, 18 d’abril de 2010

Capsa verda


La filla li va regalar pel seu aniversari, ja fa uns anys. És una capsa de jade verd, un objecte rectangular de pedra semipreciosa de reduïdes dimensions: trenta mil.límetres de llarg per vint-i-cinc d’ample i vint-i-cinc d’alt. És agradable al tacte. En obrir-la et trobes amb un espai buit encara més petit: vint-i-dos mil.límetres de llarg per divuit d’ample i divuit de fondària. Què hi pot cabre, aquí dins? Un dia hi va posar un anell: hi cabia de biaix.
Ha decidit no posar res dins la capsa. Més ben dit: hi posarà moltes coses. Coses invisibles que, tot i ser molt grans, no ocupen lloc.

dissabte, 17 d’abril de 2010

Realitat

La sala d’exposicions és plena de fotografies: imatges en blanc i negre d’infants esparracats, abandonats a la seva sort a les estacions i als carrers de Calcuta. Els joves miren vers la càmera amb ulls brillants: interroguen amb aquests ulls. Ningú no els fa cas, estan a mercè dels elements, del temps que fa que viuen, sols amb l’esperança.
És digne de compassió, Gargi, l’home que abandona aquest món sense saber el que és imperible, es llegeix als Upanishads.
Poc coneixem la veritable naturalesa de la realitat. Amb els sentits (inclosa la ment) només percebem el nivell ordinari de la consciència del que és imperible…
Aquest vespre hem vist una seqüència d’imatges penjades a la paret, fotografies d’infants retratats que ens miren als ulls. Però més enllà dels infants i les seves imatges, hi ha una realitat que és la veritable manifestació de la vida.

divendres, 16 d’abril de 2010

Cant dels ocells


Ahir, en el vagó de metro on viatjava, vaig veure un grup de gent jove que duien uns paquets de forma quadrangular. Uns estaven fets amb mocadors de fer farcells, els altres estaven embolcallats amb robes de colors vius. El quadre era sorprenent i de pel.lícula: em va recordar Petit indi, el film de Marc Recha (el jove "petit indi" té l'habilitat d'ensinistrar una cadernera que guanya concursos). Aquest quadre inèdit era també un quadre amb música: dins dels farcellets misteriosos viatjaven, ocults, ocells que van omplir el vagó de metro amb els seus cants.

dijous, 15 d’abril de 2010

Sage-femme

En la paret de maons color de vi, el rètol apareixia amb reflexos de coure. Gravat amb lletra cal.ligràfica, sota el nom, hi havia una llegenda que anunciava l’ofici de la dona que habitava aquella casa de Villeneuve de Berg, a la contrada francesa d’Ardèche.
El francès té una paraula composta de dos mots per anomenar les dones que ajuden les parteres a portar fills al món: sage-femme. És a dir: dona sàvia, o el que és el mateix: dona que coneix els secrets de la vida i hi col.labora amb el seu treball.
Contemplant el rètol, vaig recordar que el nostre refranyer, ric i savi de temps i d’experiència, recull una dita que procedeix de la comarca del Bages: “La vella Setciències sap més que nou llevadores”.
La vella Setciències és una imatge de la vida. Res de més complet i més savi en aquest món que la vida mateixa, que es desplega i instrueix en els actes successius de viure, i el de néixer és el primer.

dimecres, 14 d’abril de 2010

Imatges

Una amiga m'escriu un email i em pregunta si les imatges que il.lustren els textos són meves...
Ho són. En aquesta, feta a la casa que uns amics tenen a la Vilella Baixa (Priorat), se us convida a seure al voltant de la taula i a contemplar el paisatge...

Síntesi


L’oblit de la dimensió espiritual de l’existència ens deixa orfes de síntesi, escriu Francesc Torralba al seu llibre Inteligència espiritual.
La síntesi vindria a ser una mirada de conjunt, la consciència d’unitat en la fragmentació, l’harmonia dels extrems –tesi i antitesi- posats en diàleg.

dimarts, 13 d’abril de 2010

Isis


Isis, o el que aquesta deessa egípcia representa, és la patrona de les ànimes esparracades.
Diu la llegenda que Isis va reconstruir el cos d’Osiris, que havia alliberat el poble egipci de la seva pobra i salvatge vida tot ensenyant-los a cultivar la terra i a honorar els déus.
Tifó, el seu germà, li tenia enveja. Amb uns amics li van parar una trampa: el van fer entrar en un cofre, que van segellar immediatament. Van llançar al Nil aquest taüt.
Isis el va buscar, el va trobar i el va resguardar fora dels camins. Isis veneraba la seva tomba. Un dia que Tifó caçava, es va topar amb el túmul i va reconèixer el cofre. Va desmembrar el cos d’Osiris en catorze trossos. Isis el va reconstruir amb la seva amorosa i divina paciència.
Podem veure Isis com una figura que recull allò dispers de l’ànima, que recompon la seva veritat profunda.

dilluns, 12 d’abril de 2010

Dolor de l'ànima

En un centre d’acollida per a dones maltractades d’Addis-Ababa (Etiòpia), hi ha una dona que va ser enterrada viva pel seu marit. Va sobreviure en ser descoberta per uns infants que jugaven a pilota.
Els mitjans de comunicació ens informen de tantes dones que moren a mans de les seves parelles. Aquest dany és superlatiu, perquè és una violència que infligeix la persona més propera, vaig escriure al pròleg d’El mirall de Circe, un recull de poemes que expressen aquest dolor de l’ànima.
Impossible ser indiferent a aquest mal.

diumenge, 11 d’abril de 2010

Moviments cap al Tu


En aquest moviment work in progress que som els humans, i que volent anar més lluny va també camí d’hom mateix, hi ha el Tu. Un Tu genèric, que tant és la persona que tenim al costat com representa la humanitat sencera.
En l’oració, l’Ésser superior apareix com un Tu tan infinit com pròxim. Tant pròxim que et sents abraçat per l’Infinit.

dissabte, 10 d’abril de 2010

Naixements

La meva àvia paterna, tot i que porto el seu mateix nom, no va voler ser la meva padrina.

No volia que jo naixés. No hi ha motius lògics per aquest no-desig. La lògica no explica res que atenyi les profunditats de l’ànima, els seus abims. Jo no he volgut trobar mai cap lògica a aquest refús, tot i que el fet de saber-ho m’ha inquietat en més d’una ocasió sense que m’arribés a fer un gran mal, almenys no d’una manera conscient. Perquè de l’inconscient en sabem ben poca cosa.

Ara, avui dia, ¿serviria d’alguna cosa jutjar el fet que la iaia no em volia perquè no estimava el meu pare o no estimava la meva mare?

Davant la certesa d’un fet com aquest només hi ha dos camins: acceptar-ho o no, i jo ho he acceptat. No acceptar-ho no arregla res i suposa carregar amb aquest pes mort. Acceptar-ho tampoc no soluciona res, però allibera l’ànima d’un fardell ben feixuc.

Quan neix una criatura es remouen coses per dins encara que no se’n sigui prou conscient. Aquest moviment (el Dant deia que l’amor mou el sol i les estrelles) deu tenir alguna cosa a veure amb els equilibris còsmics. Neix una criatura i se li ha de fer un lloc. Una criatura acabada de néixer és un planeta nou que gravita en les constel.lacions familiars. Un planeta menut i del qual s’ha de tenir tanta cura! No obstant això, aquest planeta, tot i la seva petitesa, irradia en el seu bressol amb una llum molt potent. Tant que tothom s’acosta a aquesta llum imantats per la seva força, i se’n meravella.

Aquest darrer mes de març (mes en què compleixo anys), al meu voltant han nascut una plèiade de planetes nous: el Noah, l’Adriana, la Txell, fills i néts d’amics. I ja en plena constel.lació familiar, hem celebrat l’arribada de la Júlia, néta de l’Oriol, i a primers d’abril treurà el cap un altre seu nét, l’Aleix.

Quan una criatura arriba al món, el món ja no és el mateix, he escrit en més d’una ocasió. El naixement d’una criatura és un fet sagrat, diví, encara que sigui una mare humana qui la doni a llum. En aquest moment, en el moment de donar a llum una encarnació, totes les energies del món intervenen perquè tot i tots estem connectats en la dimensió còsmica.

(No puc deixar de dir que igualment la mort (la desencarnació) és un fet sagrat, tot i que ens sigui difícil considerar-la com una celebració, com un part cap a una altra dimensió de l’esperit, deixant sense recança les despulles que retornen a la terra per a fecundar-la de nou).

Guardo memòria viva, tot i els anys que han passat, del naixement dels meus fills. Mentre els donava a llum era conscient del meu paper de co-partícep d’aquest fet sagrat. Co-partícep, sí, perquè els nadons també són partíceps del procès del seu naixement:

“Quan [a la mare] una veu sagrada li arriba sorgida del silenci, i un parell d’ulls s’obren davant d’ella enmig de la solitud, ella sap amb alegria que ha executat la seva part en el gran cant de la creació”. Així ho testimonia Charles A. Eastman, un indi de la nació Sioux.

El fill és l’acompliment de l’amor, l’acompliment de la vida.

No l’únic acompliment, però, ja que la paternitat o la maternitat, tant com un fet biològic és un fet espiritual que germina i esclata en qualsevol aspecte de l’amor i de la vida.
(Article publicat al Diari de Vilanova, 9-4-2010. Afegitó: L'Aleix va néixer a les 21.50h. del vespre del 9-4-2010)


divendres, 9 d’abril de 2010

Llum viva

L’ésser humà –un ésser sempre en construcció, com deia Ramon Llull- busca tant com la redempció un alliberament. No pas per un pecat comès, sinó perquè se sap cos mortal amb ànima viva, llum viva.
La redempció-alliberament busca la llum en la tomba, en fa emergir la llum viva.

dijous, 8 d’abril de 2010

Reflexió

La ment és com la lluna.
Podem imaginar la ment com un mirall en una habitació a les fosques.
Quan hi entra la llum, el mirall reflecteix els objectes, el món i la seva policromia!

dimarts, 6 d’abril de 2010

Bouquet ardent, de Chagall


Primavera Paradís

Diu Emmanuel d’Hooghvorst que en hebreu el mot Paradís, PRDS, és format per les inicials dels quatre mots que fan referència als quatre sentits de l’Escriptura:
Pshat: el sentit simple
Remez: l’al.lusió (signe)
Derash: l’explicació
Sot: el secret (o sentit ocult)
Aquests sentits de l’Escriptura que constitueixen el Paradís no són quatre sentits diferents, tots quatre estan relligats al secret, són com esglaons o passes que hi menen. Fins i tot el sentit simple ja transmet el secret. Trobar el Paradís és llegir l’Escriptura tal com ha de ser llegida.
És evident que la majoria poc sabem llegir encara que ens ho sembli.

dilluns, 5 d’abril de 2010

Transcendir: donar el millor de sí

És propi de l’ésser humà –els animals més evolucionats no tenen aquesta consciència- voler anar més enllà dels seus límits; o, si voleu, de la seva ignorància. Aquest impuls (amorós) el llança a donar el màxim de sí, a superar-se, a transcendir.
Transcendir és transcendir-se, mirar més enllà, donar el millor de sí a alguna cosa que és més gran que hom mateix.
L’amor és una forma de transcendència, allò que alhora que ens sobrepassa ens inclou. El mateix podem dir de la fe, de l’esperança, o de qualsevol altra forma de creació com ara l’art, l’escriptura.

diumenge, 4 d’abril de 2010

Pasqua de Resurrecció

Jesús es va aparèixer a Maria Magdalena, la deixebla estimada.
Li va dir: Maria. Ella, girant-se, li va dir en hebreu: Rabuní! que vol dir: Mestre!

dissabte, 3 d’abril de 2010

Cronos i kairos

Els grecs -que ho van inventar gairebé tot!- distigien dues classes de temps: kairos i cronos.
Cronos, aquell déu que es menja els seus fills només néixer -les hores, els dies, els anys- és el temps lineal, de rellotge, el temps mensurable, implacable, temps amb límits com les nostres vides mortals.
Kairos és el temps de l’esperit. Podem experimentar-lo. Quan formem part de kairos, quan hi estem immersos, quan ens concentrem en alguna cosa que ens absorbeix, el temps sembla que s’aturi: és el temps present i etern al mateix temps. El temps dels enamorats és el temps de kairos. El temps d’allò que anomenem Déu és el temps de kairos.

divendres, 2 d’abril de 2010

Escriptura i compromís

Als vint anys vaig experimentar la nit de l’ànima. Més de trenta anys em va costar posar per escrit aquella experiència. La crisàlide n’és el fruit. Em va salvar d’aquell abim del desamor un metge de capçalera dels d’abans. Tot i que la sala d’espera estava plena, es va prendre el temps necessari per a conversar amb mi i al final fer-me la pregunta: Què t’agradaria fer en aquesta vida? Li vaig respondre: Escriure.
Escriure no només és la meva manera de respirar en la vida, sinó de comprometre-m’hi.

dijous, 1 d’abril de 2010

Tiges




Bon dia, primavera

De vegades es fa necessària una salutació, una carta, una conversa íntima. Algú a l'altra banda: espill que transparenta el món i les seves criatures. La primavera té això: amb la força de la tija verda demana pas a l'aire, a la terra, truca les portes de l'ànima, tot i que no sembla època d'elegies al port sinó de viatges en alta mar. Però, cap a quin món?