Els grecs -que ho van inventar gairebé tot!- distigien dues classes de temps: kairos i cronos.
Cronos, aquell déu que es menja els seus fills només néixer -les hores, els dies, els anys- és el temps lineal, de rellotge, el temps mensurable, implacable, temps amb límits com les nostres vides mortals.
Kairos és el temps de l’esperit. Podem experimentar-lo. Quan formem part de kairos, quan hi estem immersos, quan ens concentrem en alguna cosa que ens absorbeix, el temps sembla que s’aturi: és el temps present i etern al mateix temps. El temps dels enamorats és el temps de kairos. El temps d’allò que anomenem Déu és el temps de kairos.
Quan escrivim també és el temps de kairos. Tot s'atura, perquè el que importa és aquella idea o aquell sentiment que volem comunicar i que ens ha captivat.
ResponEliminaI tant, que l'escriptura és el temps de kairos!
ResponEliminaCol.loquialment en dic "ficar-se" dins una bombolla, un temps esfèric.