¿S'imaginen arquitectes i mestres d'obra la transcendència de l'edificació d'una casa? La massificació fa oblidar el ritual que potser fóra necessari realitzar per tal d'encomanar a la casa bones energies, rastres de bondat.La casa és com una perllongació de la persona. I sembla que tots tenim al cap una casa ideal: futura o passada, ja que la casa present sempre és en construcció d'una manera o altra.
A vegades enyorem allò que ens sembla que s'ha perdut. Per això sovint ens trobem lligats emocionalment a la casa de la infantesa, que pietosament oblidem o mitifiquem segons si ens porta bons o mals records.
"Amb tanta gent que ha viscut amb mi, i que de sobte se'n vagin tots...", va escriure Dulce María Loynaz, la delicada poeta cubana, en veure casa seva convertida en una closca buida, exànime, com un vestit sense cos que el sostingui. Per a ella, que sempre va lamentar no haver tingut fills, la casa li era "posteritat, família... fonament, pedestal, arca de l'Aliança."
