La sala d’exposicions és plena de fotografies: imatges en blanc i negre d’infants esparracats, abandonats a la seva sort a les estacions i als carrers de Calcuta. Els joves miren vers la càmera amb ulls brillants: interroguen amb aquests ulls. Ningú no els fa cas, estan a mercè dels elements, del temps que fa que viuen, sols amb l’esperança.És digne de compassió, Gargi, l’home que abandona aquest món sense saber el que és imperible, es llegeix als Upanishads.
Poc coneixem la veritable naturalesa de la realitat. Amb els sentits (inclosa la ment) només percebem el nivell ordinari de la consciència del que és imperible…
Aquest vespre hem vist una seqüència d’imatges penjades a la paret, fotografies d’infants retratats que ens miren als ulls. Però més enllà dels infants i les seves imatges, hi ha una realitat que és la veritable manifestació de la vida.
La vida que hi ha darrere els ulls dels infants, estimada Teresa, és rica siguin d'on siguin. Si hi hagués hagut paradís, es diria que tots el portem des de l'arrel comuna de la vida. El paradís ens l'anem configurant quan creixem, cadascú segons les seves possibilitats. Però n'hi ha que s'hi resisteixen.
ResponElimina