¿S'imaginen arquitectes i mestres d'obra la transcendència de l'edificació d'una casa? La massificació fa oblidar el ritual que potser fóra necessari realitzar per tal d'encomanar a la casa bones energies, rastres de bondat.La casa és com una perllongació de la persona. I sembla que tots tenim al cap una casa ideal: futura o passada, ja que la casa present sempre és en construcció d'una manera o altra.
A vegades enyorem allò que ens sembla que s'ha perdut. Per això sovint ens trobem lligats emocionalment a la casa de la infantesa, que pietosament oblidem o mitifiquem segons si ens porta bons o mals records.
"Amb tanta gent que ha viscut amb mi, i que de sobte se'n vagin tots...", va escriure Dulce María Loynaz, la delicada poeta cubana, en veure casa seva convertida en una closca buida, exànime, com un vestit sense cos que el sostingui. Per a ella, que sempre va lamentar no haver tingut fills, la casa li era "posteritat, família... fonament, pedestal, arca de l'Aliança."
Ai, les cases!
ResponEliminaL'any 2006, Siruela va publicar "La escritora vive aquí", de Sandra Petrignani. Recomanat!
ResponEliminaTeresa fa poc que he decobert el teu blog i he de dir-te que m'agrada força. et convido a passejar pel meu.
ResponEliminaMireia
La casa sempre ha de ser la nostra aliada, fins i tot quan ens quedem sols. Som multitud que no tenim la casa que voldríem, naturalment agraïnt la que ens acull. Com diu Llacuna: "Hem llençat tants somnis al riu, emperadriu..."
ResponEliminaHola!, sóc nova.
ResponEliminaÉs cert que la casa de la nostra infantesa és una mena de puntal de la vida. Quan la perdem ens quedem també una mica orfes. Jo visc casa meva com la prolongació de mi mateixa. Potser per això em costa tan fer mudances!
Hola, sóc nova,
ResponEliminaLa casa de la nostra infantesa és una mena de puntal de la vida. Quan la perdem, també ens quedem una mica orfes. Jo sento que casa meva és una mena de prolongació de mi mateixa, de cambra pròpia... Potser per això em costa tan haver de fer mudances.