Mozart i l'infinit

“No puc dir-te què em passa –escrivia Mozart a la seva dona-. És com una mena de buit que em fa mal; és una certa nostàlgia que mai no es mitiga, que mai no em passa, que sempre hi és…” Es diu que els amics més íntims de Mozart patien de veure’l com si sempre li faltés alguna cosa i a vegades li preparaven un petit banquet on li oferien xampany i tot. Mozart va escriure una de les obres musicals més belles, sensibles i radiants del món tal vegada per omplir el buit o l’enyorança de l’infinit, podríem dir.

La música

La música: experiència de l’indicible, de l’inobjectivable.
I, no obstant, una realitat concreta, audible, que parla d’un sentir còsmic, universal.

El pianista

Aquell estiu al Priorat va ser un estiu amb piano. Sentíem tocar aquest instrument els dies que anàvem a banyar-nos a la piscina. La música ens acompanyava tot el trajecte que fèiem pel caminet a la vora del riu, que estranyament aquell any baixava ple.
El pianista interpretava romàntics: Chopin, Liszt, Shumann.
Va anunciar-se un concert a l’església. Finalment es desvetllaria el misteri de l’artista anònim, finalment li veuríem la cara.
No ho va ser, anònim. Per sorpresa meva ja el coneixia.
Quan jo era una adolescent, era força habitual encara que en algunes cases de poble i amb motiu de la Festa Major, es convidés a dinar o a sopar un músic de l’orquestra. La meva àvia sempre s’havia ofert a acollir-ne un. Em feia seure al seu costat, sempre s’aprèn alguna cosa, nena, em deia. Amb aquell músic un any havíem compartit dinar.
Quan les últimes notes es van haver escampat per les naus de l’església, deixant un regust de melangia, vaig cuitar a felicitar el pianista. Un estiu vam coincidir a la taula de la meva àvia, li vaig dir. Em va mirar i va somriure: recordava la noia de catorze o quinze anys que li havia parlat de la música, gairebé etèria, de Satie.

(record guardat a la Capsa Verda)