Aquell estiu al Priorat va ser un estiu amb piano. Sentíem tocar aquest instrument els dies que anàvem a banyar-nos a la piscina. La música ens acompanyava tot el trajecte que fèiem pel caminet a la vora del riu, que estranyament aquell any baixava ple.
El pianista interpretava romàntics: Chopin, Liszt, Shumann.
Va anunciar-se un concert a l’església. Finalment es desvetllaria el misteri de l’artista anònim, finalment li veuríem la cara.
No ho va ser, anònim. Per sorpresa meva ja el coneixia.
Quan jo era una adolescent, era força habitual encara que en algunes cases de poble i amb motiu de la Festa Major, es convidés a dinar o a sopar un músic de l’orquestra. La meva àvia sempre s’havia ofert a acollir-ne un. Em feia seure al seu costat, sempre s’aprèn alguna cosa, nena, em deia. Amb aquell músic un any havíem compartit dinar.
Quan les últimes notes es van haver escampat per les naus de l’església, deixant un regust de melangia, vaig cuitar a felicitar el pianista. Un estiu vam coincidir a la taula de la meva àvia, li vaig dir. Em va mirar i va somriure: recordava la noia de catorze o quinze anys que li havia parlat de la música, gairebé etèria, de Satie.
El pianista interpretava romàntics: Chopin, Liszt, Shumann.
Va anunciar-se un concert a l’església. Finalment es desvetllaria el misteri de l’artista anònim, finalment li veuríem la cara.
No ho va ser, anònim. Per sorpresa meva ja el coneixia.
Quan jo era una adolescent, era força habitual encara que en algunes cases de poble i amb motiu de la Festa Major, es convidés a dinar o a sopar un músic de l’orquestra. La meva àvia sempre s’havia ofert a acollir-ne un. Em feia seure al seu costat, sempre s’aprèn alguna cosa, nena, em deia. Amb aquell músic un any havíem compartit dinar.
Quan les últimes notes es van haver escampat per les naus de l’església, deixant un regust de melangia, vaig cuitar a felicitar el pianista. Un estiu vam coincidir a la taula de la meva àvia, li vaig dir. Em va mirar i va somriure: recordava la noia de catorze o quinze anys que li havia parlat de la música, gairebé etèria, de Satie.
(record guardat a la Capsa Verda)
Cada època nostra té la seva banda sonora, i no l'oblidem perquè és desada als nostres compartiments secrets. Com deia Bécquer, sols cal polsar una corda... i el món torna a reviure.
ResponElimina