Naixements

La meva àvia paterna, tot i que porto el seu mateix nom, no va voler ser la meva padrina.

No volia que jo naixés. No hi ha motius lògics per aquest no-desig. La lògica no explica res que atenyi les profunditats de l’ànima, els seus abims. Jo no he volgut trobar mai cap lògica a aquest refús, tot i que el fet de saber-ho m’ha inquietat en més d’una ocasió sense que m’arribés a fer un gran mal, almenys no d’una manera conscient. Perquè de l’inconscient en sabem ben poca cosa.

Ara, avui dia, ¿serviria d’alguna cosa jutjar el fet que la iaia no em volia perquè no estimava el meu pare o no estimava la meva mare?

Davant la certesa d’un fet com aquest només hi ha dos camins: acceptar-ho o no, i jo ho he acceptat. No acceptar-ho no arregla res i suposa carregar amb aquest pes mort. Acceptar-ho tampoc no soluciona res, però allibera l’ànima d’un fardell ben feixuc.

Quan neix una criatura es remouen coses per dins encara que no se’n sigui prou conscient. Aquest moviment (el Dant deia que l’amor mou el sol i les estrelles) deu tenir alguna cosa a veure amb els equilibris còsmics. Neix una criatura i se li ha de fer un lloc. Una criatura acabada de néixer és un planeta nou que gravita en les constel.lacions familiars. Un planeta menut i del qual s’ha de tenir tanta cura! No obstant això, aquest planeta, tot i la seva petitesa, irradia en el seu bressol amb una llum molt potent. Tant que tothom s’acosta a aquesta llum imantats per la seva força, i se’n meravella.

Aquest darrer mes de març (mes en què compleixo anys), al meu voltant han nascut una plèiade de planetes nous: el Noah, l’Adriana, la Txell, fills i néts d’amics. I ja en plena constel.lació familiar, hem celebrat l’arribada de la Júlia, néta de l’Oriol, i a primers d’abril treurà el cap un altre seu nét, l’Aleix.

Quan una criatura arriba al món, el món ja no és el mateix, he escrit en més d’una ocasió. El naixement d’una criatura és un fet sagrat, diví, encara que sigui una mare humana qui la doni a llum. En aquest moment, en el moment de donar a llum una encarnació, totes les energies del món intervenen perquè tot i tots estem connectats en la dimensió còsmica.

(No puc deixar de dir que igualment la mort (la desencarnació) és un fet sagrat, tot i que ens sigui difícil considerar-la com una celebració, com un part cap a una altra dimensió de l’esperit, deixant sense recança les despulles que retornen a la terra per a fecundar-la de nou).

Guardo memòria viva, tot i els anys que han passat, del naixement dels meus fills. Mentre els donava a llum era conscient del meu paper de co-partícep d’aquest fet sagrat. Co-partícep, sí, perquè els nadons també són partíceps del procès del seu naixement:

“Quan [a la mare] una veu sagrada li arriba sorgida del silenci, i un parell d’ulls s’obren davant d’ella enmig de la solitud, ella sap amb alegria que ha executat la seva part en el gran cant de la creació”. Així ho testimonia Charles A. Eastman, un indi de la nació Sioux.

El fill és l’acompliment de l’amor, l’acompliment de la vida.

No l’únic acompliment, però, ja que la paternitat o la maternitat, tant com un fet biològic és un fet espiritual que germina i esclata en qualsevol aspecte de l’amor i de la vida.

(Article publicat al Diari de Vilanova, 9-4-2010. Afegitó: L'Aleix va néixer a les 21.50h. del vespre del 9-4-2010)