Romanç del cavaller sant Jordi

La foscor era sota les parpelles closes.

Aquesta és la foscor dels ulls.

L’altra, la immensa,

era veïna de la clarícia.

El cavaller va obrir camí en el nu,

en l’espadat de l’existència;

va fer-se pas en un bosc sense ocells, ni aire;

sentia el plor de la rosa.

I ho va escriure.

I la nació va saber que hi havia hagut

nit en el terra humit,

camp fèrtil, avui, que el sol il·lumina.

23 d'abril de 2018. Bona Diada!

Sant Jordi agredolç

Hauria d’estar contenta, aquest sant Jordi. Tinc dos llibres de publicació recent: un de poesia i un altre d’assaig, treballats, com sempre, amb aquell instint de vida per florir i amb aquella vocació insubornable que demanava Rainer Maria Rilke al jove poeta a l’hora de dedicar-se a un mester amb tanta exigència com és la poesia i el pensament.

     

Però entre les roses vermelles com cor oberts a l’aire càlid d’abril, hi ha les roses grogues, com els llaços que ofenen. Cal llegir entre ratlles, cal llegir en el subconscient del qual poca idea en té el jo conscient, a vegades. Quan un ministre dies enrere afirmava, irat, que el llaç groc ofèn, està dient per objecte interposat que és la catalanitat la que ofèn. Tota manifestació, pacífica o reivindicativa, s’ha convertit en una gran ofensa. Ja ho heu sentit: tot el que fem, mostres de terrorisme. Pensem una mica sense enfilar-nos en gaires conceptes filosòfics sense descuidar els psicològics, això ho farem un altre dia. Només direm que un poble que fa dels llibres, de les roses i dels llaços grocs símbols de cultura, d’amor i de fraternitat és un poble amb un nivell de civilitat i democràcia remarcable. No hi és tothom, dins aquest poble, ja sento dir. Cadascú és allà on és. Hi ha una cosa certa i és allò que fa cadascú. Les obres. Si es va estrenyent el cercle fins arribar a l’escriptura –amb l’expressió plàstica i la musical ja ha passat-, alguns podem ser acusats de terroristes. Mireu-nos bé, acusadors. Amb quina cara gosareu apuntar-nos, coneixent les nostres obres?

     

Un sant Jordi agredolç. No puc estar contenta. Em fa mal ofendre perquè no ofenc. Em fa mal que se’ns digui terroristes, que se’ns llanci aquesta fletxa enverinada a l’ànima amb voluntat d’exterminar-hi la catalanitat. Les paraules no només són portadores de conceptes sinó també de símbols. Malgrat tot, tinguem una bona Diada!

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 20 d'abril de 2018. Tinguem presents els Jordis empresonats)

Excèntric William Morris

     

He anat al Museu Nacional d’Art de Catalunya a visitar l’exposició William Morris i el moviment Arts&Crafts a Gran Bretanya. En el meu primer viatge a Londres ja vaig seguir les seves petges per la ciutat imantada per la seva figura imponent i excèntrica, per a mi admirable ja que, com ell, detesto l’adotzenament. Com ell penso que en la mesura de les nostres possibilitats i límits hauríem de fer per produir bellesa, coses belles, tant amb les mans com amb el pensament.

     

William Morris (1834-1896), que aquí ens va anostrar aquell gran sensible a la bellesa de l’art i l’artesania que també va ser Alexandre de Riquer, va ser un renaixentista en ple apogeu del capitalisme industrial, un esteta refinat davant la vulgaritat de la producció en massa, un poeta atret per l’imaginari medieval i les sagues nòrdiques pròpies de la seva cultura, un dissenyador tèxtil inspirat –les peces exposades al MNAC són d’una bellesa corprenedora-, i un agitador socialista fervent, o, millor encara, un lliurepensador convençut que la qualitat humana s’havia de preservar de l’alienació que la industria capitalista provocava en la triomfant, altiva societat victoriana que li va tocar viure.

     

William Morris és un exemple d’home culte fill de casa bona que va emprar tota la seva energia, que no era poca, a crear art en cada peça que dissenyava, alhora que s’escarrassava per defensar els drets humans de la classe treballadora explotada. En el seu empeny, Morris va decidir donar nova forma als moviments culturals i estètics del segle per resistir les bosses de misèria que s’anaven instal·lant, ja que la misèria no només és econòmica sinó moral. Morris es va erigir en una veu radical en contra de la lletgesa que el món industrial anava afaiçonant en la seva desconsideració i depredació de la natura i de la vida humana en la seva senzillesa. En la ment de Morris, la tècnica no podia ser altra cosa que un mode més d’ètica i no un temple per sacrificar la humanitat de la vida. A vegades tenim la sensació que no hem sortit d’una sínia que va donant voltes sobre ella mateixa, ja que ara podríem dir el mateix.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 6 d'abril de 2018.

A la imatge, publicacions de William Morris o referides a ell)

Meditació davant la televisió

Aquest dijous i divendres passat (29-30 de març) s’han vist imatges a la televisió que posaven els pèls de punta, anguniejaven. Les processons de Setmana Santa formen part de l’imaginari tradicional i tenen el seu sentit litúrgic. L’esglai ve de l’aparició, que es va fent tradició, de legionaris armats amb metralletes fins a les dents i cantant amb veu ronca i viril, tot i que desafinant, el seu nuviatge amb la Mort. A aquests soldats mercenaris els acompanyaven encaputxats, autoritats eclesiàstiques i civils, en algun cas fins i tot ministres del govern espanyol. Fa la impressió que la Inquisició no ha marxat mai.

     

He recordat el meu primer viatge a Holanda, Bèlgica i Dinamarca en els primers anys setanta. En la gent que entrava a les esglésies vaig advertir un capteniment que no coneixia: era fruit d’un sentiment religiós adult, seriós, amb un gran coneixement de la Bíblia comparat amb el nostre, tan feble, tan escàs, i tot això al costat d’una fe vibrant, delicada, lluminosa, oberta al misteri. Igualment el seu ateisme no era una posa, com sovint és aquí, sense més argument que la negació, sinó un ateisme de convicció emparat en un gavadal de lectures. La paraula evangèlica regnava amb igual intensitat tant en les esglésies catòliques com en les protestants de diferent signe. Aquí, el diàleg i la reflexió només el vaig trobar en el que aleshores s’anomenaven comunitats cristianes de base. No preteníem saber res com a certesa sinó que ens permetíem i buscàvem debatre les Escriptures per viure a fons un cristianisme que sempre està per fer. La radicalitat de la proposta cristiana demana coratge i responsabilitat, valor per a l’examen de consciència, sinceritat en fer-lo. No pensàvem que recularíem. Creixen noves formes d’Inquisició, expressió de velles imposicions i d’un cristianisme histriònic, de galeria, ara de pantalla.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 6 d'abril de 2018)

Cabanyes i l'evolució pictòrica

Alexandre de Cabanyes va viure 95 anys. Una llarga vida, també com a artista. Va pintar fins al final, fins que la vista li ho va permetre. Molta gent a aquesta edat s’asseu al banc del si-no-fos. Ell no. Va viure sempre amb vigor l’instant que omplia de vida multiplicada no només amb la pràctica de l’art sinó també amb la intensitat de la pulsió que l’empenyia a pintar.

     

Alexandre de Cabanyes, home autodeterminat, es va reivindicar sempre com l’últim modernista. Així remarcava la concepció de la pintura impressionista que va practicar. Va fer pintura figurativa. No el va atraure l’art abstracte que devia conèixer a Munic en l’art promogut per Wassily Kandinsky en la tesi que va exposar al llibre De l’espiritual en l’art (1912). Kandinsky va despullar les formes. En canvi, la idea de l’espiritual en l’art en Cabanyes (millor dit, la vivència de l’espiritual en l’art) eren les formes encarnades en la línia de glorificació del sentit de la vista del Cant espiritual de Joan Maragall, un modernista com ell. Cabanyes no va fer una pintura fruit d’imatges internes sense forma sinó una pintura de gran sensibilitat plàstica que evocava una visió concreta: un paisatge, un jardí, una escena de mar o de platja, un retrat.

     

Un pintor ha de ser fidel a la seva manera de ser. Cabanyes, que com el mateix Kandinsky entenia el valor d’una línia i d’un punt, va fer evolucionar el seu estil artístic cap a unes pintures de colors per capes, transparents, de línies suaus, de contorns difuminats. Cabanyes no va evolucionar fent trencadisses, com Picasso. Picasso era un buscador. Cabanyes era un trobador. Un i altre van evolucionar segons la seva idiosincràsia. La psicologia d’un pintor determina la seva expressió artística. Cabanyes va fer una pintura de tema recognoscible, però de factura evanescent, com si el pinzell no hagués tocat la tela. Era la seva forma de representar l’espiritual de la matèria.

(article publicat a DV -Diari de Vilanova- 23 de març de 2018. A la imatge, un dibuix-aquarel·la d'Alexandre de Cabanyes de la seva època de París, quan feia la bohèmia)

Cartes impertinents de la Capmany

Ric i m’exalto sola, parlo amb ella com si la tingués al davant: Mira que ets, M. Aurèlia! Estic rellegint Cartes impertinents de dona a dona, reeditades per Cossetània en l’any del centenari del naixement de la Capmany, com li dèiem a casa. Les bones estones que ens havia fet passar aquesta dona intrèpida, intel·ligent i d’humor i geni agut, a la meva amiga Natàlia i a mi amb les mares respectives aquells vespres al Fòrum Vergés. Hi vèiem pel·lícules d’art i assaig i l’escriptora, que conduïa el fòrum posterior, feia uns bons comentaris que a vegades treien l’entrellat del guió, però a vegades no del tot, i aleshores el debat estava servit! Sort que era divendres al vespre i el dissabte no havíem d’anar a treballar, la meva amiga i jo. Perquè se’ns feien les tantes discutint. La Capmany era un pou d’arguments que enfilava amb una destresa extraordinària.

     

La Capmany va escriure molt: novel·la, narrativa curta, assaig, guions de ràdio, contes per a infants, teatre. I tot això desenvolupant una activitat mediàtica que la va convertir en una intel·lectual respectada i popular. Amics que havien estat a casa seva havien dit que feia l’arròs alhora que tenia un paper posat a la màquina d’escriure i escrivia, tac-tac.

     

Les Cartes impertinents van ser publicades l’any 1971 per l’Editorial Moll, de Mallorca. Cartes que han estat molt esmentades, com la carta de la dona de bé que escriu a l’assassina de l’àngel de la llar. Cartes que es van popularitzar pel seu to provocatiu, de tu a tu entre dones de totes classes: anònimes, famoses, personatges històrics o literaris com ara Teresa la Ben Plantada, a qui la Capmany escriu disfressada de feminista, o la dona desenamorada que escriu a la monja portuguesa Mariana Alcoforado. El llibre respira feminisme, i cosa que sorprèn en ple 2018, les reivindicacions que feia la Capmany, lúcides i punyents, no han perdut vigor. És com si el temps no hagués passat i encara estiguéssim empantanegats en rols que ja haurien d’haver passat avall. Llegiu Cartes impertinents de dona a dona, o, millor, de dona a home. Ells ens llegeixen poc, la veritat, i això la Capmany també ho diu.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 de març de 2018. A la imatge, cobertes dels llibres ara mateix publicats per a commemorar el centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany)

Panikkar i la mística

Raimon Panikkar (1918-2010), de qui enguany celebrem el centenari del seu naixement, era una persona amb carisma. Fill de pare hindú i de mare catòlica, va establir ponts de diàleg entre Orient i Occident d’una forma tan emotiva com intel·lectual. Creient i investigador apassionat, però amb rigor (era molt perfeccionista), també era un creador i un visionari a la manera de Ramon Llull, amb qui l’hem d’emparentar, tots dos incardinats en la fe que es basa en la pròpia experiència del sagrat.

     

Raimon Panikkar, sacerdot vocacional, era un pensador que va escriure una obra filosòfica i teològica extensa. Fragmenta està editant les obres completes de Panikkar amb cura exquisida. La seva ment inquieta i sensible va explorar diversos camins espirituals i en va donar notícia escrita. Les seves reflexions, recordades per la gent que les escoltava, o els escrits de les entrevistes que se li van fer, constitueixen el viu testimoni d’un pensament que travessa fronteres tan geogràfiques com mentals.

     

En una conversa amb Gwendoline Jarczyk (Entre Déu i el cosmos, Pagès editors), diu Panikkar sobre la mística, per a res una vivència fora del món, el pensador considera que és l’experiència de la realitat pura: La mística autèntica no té res a veure amb el misticisme. La mística autèntica ens obre a la realitat tota sencera, sense excloure’s-en com si fóssim observadors exteriors (...) Allò que veu el místic no és qualsevol part del real a la qual només ell tindria accés. Cal entendre la mística com una expressió de la relació integral, a-dual, entre el microcosmos (els humans) i el macrocosmos (l’univers, la humanitat). Relació en cos, ànima i esperit. Per aquesta raó és tan difícil l’exposició oral o escrita d’aquest estat de comunió amb el cosmos. Només alguns poetes de profunda vida interior han estat capaços d’expressar-ho amb paraules que sovint se serveixen del llenguatge de l’amor.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 23 de febrer de 2018)

Isak Dinesen i el Carnaval

Isak Dinesen és el pseudònim de la gran escriptora danesa Karen Blixen (1885-1962). Una màscara, doncs, que amagava una personalitat femenina d’alt voltatge intel·lectual i espiritual del segle XVIII, segons ella, i encara afegia que tenia tres mil anys d’antiguitat. Una manera hiperbòlica de dir que el seu ser al món com una dona intrèpida (recordin els lectors les seves Memòries d’Àfrica) abraçava temps immemorials.

     

D’Àfrica, i en contacte amb la literatura oral que li és pròpia, Dinesen aprendria a ser una gran escriptora d’històries. Tot i que va escriure dues novel·les, Dinesen ha destacat per ser una contista excel·lent. En morir va deixar obra inèdita recollida divuit anys després: una col·lecció d’assaigs, Daguerrotypes, i un conjunt de contes, Carnaval, i que porta el subtítol d’Entreteniments, molt adient a l’esperit del Carnaval, tant si es viu en directe com en contemplació. Les figures del Carnaval inviten a la mirada.

Els contes de Carnaval compleixen una de les funcions que l’escriptora de contes gòtics i contes d’hivern també s’havia proposat: seduir, imantar, encantar a través d’una literatura amb els efectes tornassolats dels vestits de seda i els brillants dels lluentons. Isak Dinesen tenia molt de maga, així com també li agradava fer jocs de mans, o de paraules, o de disfresses. El conte titulat Carnaval, i que l’autora situa el 1925, està protagonitzat per unes noies que es disfressen de Pierrot, Arlequí, del filòsof Soren Kierkegaard i de Camèlia. Sembla que aquesta fa un goig que enamora, amb el seu vestit de setí rosat i prou escotat com per deixar a la vista els braços i l’espatlla nua. L’argument de la història comença una mica més de la mitja nit quan vuit joves, nois i noies, surten del ball de l’òpera de Copenhague per assistir a un sopar privat, i que després de l’àpat tenen intenció de tornar-hi. Ara ja podem imaginar, que és Carnaval.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 9 de febrer 2018. La il·lustració és obra de la pintora Adelaida Murillo)

Democràcia, formes, actituds

La democràcia no és només una opció política: és un estat de la ment i del cor, ja que també és un sentiment. La democràcia es basa en una actitud de fons, una noblesa d’ànima que pren unes determinades formes a l’hora d’expressar-se. El demòcrata és tolerant, educat, dialogant, no violent. El demòcrata escolta, fa lloc a l’altre, guarda un determinat to de veu i de gestos a l’hora de parlar, és pacient i espera el seu torn per fer sentir el seu criteri. No fa demagògia i conté els seus sentiments, no els tira pel cap de ningú, tampoc les paraules, que mesura perquè el porta un sentit de respecte envers tothom, pensi el que pensi cadascú. Les seves idees són fermes, però dialoga, pacta, no imposa res.

Fa mal a les orelles que es tergiversi la paraula democràcia quan és dita, com sentim sovint als mitjans de comunicació i al carrer, com si fos una pedra llançada amb violència, amb esperit de guerra civil. Espanya és un estat democràtic sobre el paper, però no pas en les maneres que, està clar, es tradueixen en accions polítiques autoritàries. El demòcrata té un tarannà obert i dialogant, i d’això n’estan molt faltats, a Espanya, però també aquí, entre els que parlen amb violència verbal i amb mentida. No és que no ens puguem entendre entre republicans i unionistes, és que és la mateixa actitud superba i de menyspreu que no ho facilita. Així hem arribat on hem arribat. La política, que és una qüestió de formes, també és una voluntat d’entesa.

La democràcia és un humanisme, una forma de civilització. Cal educar-nos en democràcia que no és només un camí polític i jurídic, sinó, sobretot, una educació en el respecte i en la consideració dels altres com algú igual a tu. El demòcrata és un defensor dels drets humans i de la llibertat. Sense drets ni llibertat no ens podem desenvolupar. Els guanys de la política i de la cultura han de ser per a tothom. Volem ser feliços i útils, i amb els drets i la llibertat segrestada això no és possible. La democràcia no és el Paradís, però permet fer-ne un tast en la mesura que ens fa millors persones.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de febrer de 2018. Avui, dia de la Candelera, il·lustro aquest article amb una fotografia de la mimosa, la flor dels petits sols, que ja ha florit al jardí de casa)

Sentiment democràtic

A finals del 1945, pocs mesos després d’acabada la Segona Guerra Mundial, George Orwell escrivia una carta a Arthur Koestler comentant-li el projecte que estaven elaborant, amb qui n’havia parlat, com el podrien dur a terme. Es tractava de crear una organització internacional, similar a la Lliga pels Drets Humans que existia abans de la guerra. La seva finalitat era protegir l’individu, a qualsevol país, de la detenció arbitrària i l’empresonament sense judici, de la deportació del seu país natal o de la restricció dels seus moviments dins d’aquest, la promoció de la llibertat d’expressió i de premsa, i del dret de tot individu a nomenar i a votar el candidat de la seva elecció. Els noms que havien proposat per aquesta organització internacional la qual, naturalment, havia d’estar per sobre dels Estats i els seus interessos, era Lliga per la Defensa i el Desenvolupament de la Democràcia, i Lliga per la Llibertat i la dignitat de l’Home. El motiu d’aquesta iniciativa era que tant Orwell com Koestler, i amics de prestigi intel·lectual com Bertrand Russell, Barbara Ward o Tom Hopkinson, era que consideraven que el sentiment democràtic (així ho escriuen ells), havia baixat a tot el món i calia una organització internacional que defensés i promogués la democràcia.

Els lectors hauran apreciat la similitud amb el moment històric que vivim, de la baixada, si és que mai ha existit, del sentiment democràtic de l’Estat espanyol i la seva representació a Catalunya. Si Orwell, Koestler, Russell i els intel·lectuals que recolzaven la idea haguessin reeixit en la creació d’aquest organisme, ara ens hi podríem acollir per defensar els drets democràtics d’empresonats i exiliats. Per què aquesta Lliga no va prosperar? Va començar una guerra freda que va dividir en món en dos blocs i no va acabar fins a l’enderroc del mur de Berlín. Caldria recuperar la iniciativa en bé de la democràcia al món.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 26 de gener de 2018. A la fotografia, una fràgil papallona enmig d'un camp d'espígol)

Màrius Torres i Puig d'Olena

El 29 de desembre de 1942 moria al sanatori de Puig d’Olena Màrius Torres. Tenia 32 anys. Aquest any ha fet 75 anys d’aquesta mort prematura. La seva poesia, difosa pel seu amic l’escriptor i editor Joan Sales, és un dels pilars de la literatura catalana del segle XX. He de dir que la seva poètica d’arrel espiritual va influir en l’escriptura del meu primer llibre publicat, de fet una plagueta, In memoriam.

     

Vam anar al sanatori de Puig d’Olena el passat dia 3 de gener. El dia, una mica bromós, s’aixecava molt a poc a poc, en aquelles alçades, i feia un vent fred i humit. Les estances lluminoses i pulcres de l’antic sanatori ara són del Centre Residencial d’Acció Educativa, on es té cura d’infants amb problemes. Amb hospitalitat ens va atendre la directora del Centre, la germana Conxita, monja dominica com ho eren també les monges que atenien els malalts ja l’any 1935, quan el jove Màrius va arribar a Puig d’Olena per curar-se. Volíem veure l’habitació on el poeta, que havia estudiat medicina, va escriure gairebé tota la seva obra. Va viure en aquest sanatori set anys. Ens podem fer càrrec del seu estat d’ànim i de les seves inquietuds intel·lectuals llegint les cartes que es van adreçar Màrius Torres i Joan Sales entre el 1935 i el 1941, així com les cartes, publicades fa poc, que es van intercanviar des del sanatori mateix amb Mercè Figueres, la Mahalta dels poemes a ella dedicats.

Faig fotografies de l’estança bastant espaiosa i privada, algunes cambres eren compartides. A tocar del llit hi ha l’escriptori on Torres escrivia, estudiava grafologia i filosofia, així com traduïa de l’anglès i del francès Milton, Shelley, Baudelaire, Valéry. Posada de forma discreta hi ha una senyera. Li faig avinent a la germana Conxita, que em diu que no fa gaire que hi és. Sabem que durant la Guerra Civil el poeta patia per Catalunya. Nosaltres ara també, també.

(article publicat a DV -Diari de Vilanova-, 12 de gener de 2018. La fotografia de l'estança de Màrius Torres la vaig prendre el dia 3 de gener)

Bon any 2018!

Vet aquí la fotografia de grup que es va fer sola, amb el mòbil enfilat en un moble... Hem quedat prou bé en els primers minuts de rebre l'any 2018! Que el tinguem amable i inspirador!

Respecte al caire del nou any

El respecte és una qualitat moral. L’amor o l’amistat no es poden exigir a tothom, però el respecte és degut a tothom, i n’estem ben faltats. Acabem de viure dues campanyes electorals gairebé a tocar l’una de l’altra, no cal que en doni els detalls perquè són sabuts. En aquest temps hem vist com un dels trets més característics que ha sembrat l’unionisme és la manca de respecte envers l’altre, en aquest cas l’independentisme. S’ha volgut ridiculitzar i minoritzar aquesta opció política, legítima com qualsevol altra, fins a l’extrem; més encara: s’ha criminalitzat fins a l’extrem de posar gent pacifista i càrrecs elegits democràticament a la presó uns, obligats a emprendre l’exili forçós altres, i, encara, obrint causes a d’altres agents polítics com avís de seguir amb la manca de respecte pels resultats obtinguts en el que es pot considerar la segona volta del referèndum. Ni tan sols hi ha respecte per les manifestacions pacífiques, nul respecte per la llibertat d’expressió. Tots els mils de milers que ens hem manifestat podem ser reus de sedició en una causa general calcada de la causa general contra Eta. Ens tracten de terroristes, de criminals, sense haver tirat ni un paper a terra. Ens caldrà treballar molt per redreçar aquesta situació.

Sense respecte no hi ha moral, i molt menys empatia i fraternitat (i això que alguns se’n vanten, però no pas a favor de la causa catalana) amb la qual cosa s’ha hagut de batallar, i més que haurem de fer-ho, contra un regiment d’immoralitat coronada amb el 155. Quan sonin les dotze campanades amb les quals entrarem al nou any tindrem ben present que el respecte és mirar de no fer mal en cap circumstància i que és exigible en qualsevol relació humana. La grandesa dels éssers humans es mesura pel respecte de què som capaços. El mal comença en absència del respecte. Que tinguem una bona entrada d’Any 2018!

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 29 de desembre de 2017)

Nadala 2017

Nadal, Solstici, renaixement... Fem lloc a tot allò lluminós que vol néixer!

Quan Ítaca passa per Brusel·les

Els qui el 7 de desembre es van manifestar a Brusel·les van creuar tantes ratlles geogràfiques com mentals. El president Puigdemont és en aquell exili on fa campanya per guanyar un referèndum de sota mà, ja que ha estat dirigit per Europa. No ha estat idea de Rajoy convocar eleccions. El que voldria aquest neofranquista és que a l’exili (i a la presó) hi fóssim tots els independentistes. Catalans que fem nosa a la Catalunya que vol continuar dominant i explotant. Niño Becerra, que hi veu lluny, ha dit que l’Estat espanyol és a punt de fer fallida i Montoro afirma que Catalunya el salvarà. Espanya no s’aguanta. Interessos de casta i dels partits majoritaris que es reparteixen privilegis han eixugat les fonts.

     

L’emancipació a la qual aspira una gran part de Catalunya, avalada pel referèndum de l’1-O, primer dia de la República abans que fos proclamada perquè la vam guanyar de ple dret, no obeeix a una qüestió econòmica sinó a la voluntat de consolidar una democràcia real sorgida d’un poble adult, d’esperit lliure i responsable. Un fet insòlit a l’Espanya autoritària que vol continuar regint de forma vertical, uns manant i els altres obeint contents amb pa i fandangos televisius, rentats de cervell que emmascaren noves formes d’esclavatge i que deuen ser també del gust dels podemites que no s’hi rebel·len. Espanya no té qui defensi la llibertat. Aquí, el bloc 155 vol continuar la repressió inquisitorial i l’statu quo amb l’ajut dels comuns, peces necessàries perquè el sistema corrupte faci veure que es blanqueja. La República, una proposta política, social i cultural d’una modernitat inèdita fins i tot a Europa, ens espera a les urnes amb records recents com el dels bombers catalans donant sang a Brusel·les perquè la revolució que volem no n’ha de fer, de sang. Ja sabeu: 155 o República catalana. Dos models de cultura i civilitat diferents.

(article publicat a DV - Diari de Vilanova - 15 de desembre de 2017. La imatge està presa en la manifestació de l'11 de setembre de 2017) 

Llums de Nadal

S’han encès els llums de Nadal. Comença l’Advent, avui dia un temps litúrgic bastant desconegut fora de l’àmbit dels creients cristians, o gent de cultura cristiana. Els llums de Nadal i el temps d’Advent van plegats en un sentit religiós, espiritual.

     

Els llums de Nadal, ni que siguin laics o purament comercials, alegren la vista i escalfen el cor de manera subliminal: encomanen aires de festa al voltant d’una taula ben parada. La celebració s’ho val. La tradició diu que es commemora el naixement d’un infant diví, encara que no tothom ho cregui en una societat secularitzada. Sigui com sigui, el naixement d’un infant sempre és una bona notícia. Així, doncs, no fa cap mal celebrar una tradició mil·lenària encara que se n’estigui allunyat, deu pensar una majoria de gent que volta pels carrers il·luminats, mirant aparadors ben guarnits on s’hi exposen els objectes i regals que es posaran al peu de l’arbre de Nadal, que portarà el Pare Noël, o que cagarà el Tió. Els Reis Mags ja vindran. Viatgen lents, van en camell. Temps hi ha encara per escriure’ls una carta.

     

Es canten Nadales, s’escriuen felicitacions de Nadal, tot i que cada vegada menys. Les felicitacions digitals estan a l’ordre del dia. També es fan recaptes d’aliments, i maratons, i recitals solidaris. Des de fa quatre anys participo al recital poeticomusical a favor de la investigació del càncer infantil que es fa al Reial Cercle Artístic de Barcelona.

     
Els infants són el tresor més gran a preservar, són el nostre futur com a humans. Per Nadal sentim més que mai la nostàlgia dels orígens, aquell temps en què tot estava bé. Potser ens fem aquesta fantasia, i inventem històries i motius per a retornar, ni que sigui per un dia, a aquell estadi de benaurança. La imatge d’un bressol ens recorda l’infant que vam ser. Per fer-ne memòria, al pessebre hi haurà un petit bressol amb un infant que mirarem amb un sentiment de tendresa: va tan nu, tan sols duu un bolquer. Sentirem com un fuet al cor l’exili dels pares del nadó, però també l’escalfor dels animals de l’estable. Els llums de Nadal porten esperança en un món millor.

(article publicat a El 3 de vuit, 1 de desembre de 2017. A la imatge, llums del Portal de l'àngel, de Barcelona)    

Tot llegint, avui ploro

Josep Pla parlava de la funesta mania d’escriure, no se’n podia estar. Jo tampoc no me’n puc estar, com no em puc estar de llegir. A casa els llibres no són objectes, són amics i mestres que m’inviten a la reflexió, a posar consciència. Entre els llibres que ara estic llegint hi ha Por qué este mundo. Una biografia de Clarice Lispector, escrita per Benjamin Moser. Aquest reconegut escriptor i crític literari nascut a Texas, fa una immersió en el context psicològic i social necessari per entendre una escriptora que va transformar la seva lluita per la vida i l’escriptura en una obra de ressonància universal.

     

Clarice Lispector, morta el 1977, ara fa 40 anys, i el treball literari de la qual és considerat un tresor al Brasil, era d’origen jueu. Les circumstàncies del naixement, l’any 1920, de Chaya Pinkhasovna Lispector en una petita població d’Ucrània, són esfereïdores. La seva mare, aleshores ja mare de les seves dues germanes més grans, va contraure la sífilis en ser violada per un grup de soldats russos en un dels habituals pogroms en contra de la població jueva. Els jueus van ser víctimes propiciatòries, a Rússia i Ucrània, vint anys abans que a Alemanya, Polònia i altres indrets europeus.

     

Hi ha alguna cosa que m’agradaria dir i no puc. I serà molt difícil que algú escrigui la meva biografia, va dir Clarice Lispector. Benjamin Moser, el biògraf que ha escrit aquesta biografia difícil, explica en aquest dolorós capítol: Milers de noies van ser sotmeses a violacions col·lectives, després d’un pogrom. Es trobava a moltes de les víctimes amb una navalla i amb ferides de sabre en les seves petites vagines. Moltes van patir malalties venèries.  

Aquell 1919, quan Mania Lispector va ser violada, la Creu Roja havia registrat nombrosos pogroms salvatges i quantificat milers de víctimes. Passa un dia, passa un any, passen decennis i arreu del món hi ha dones violades. Fins quan.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova, 1 de desembre de 2017)

Quan es fa insuportable

N’hem fet un gra massa. Quan el 9-N va ser una butifarrada, vés, que facin, tot i que per als dirigents va tenir conseqüències penals; quan l’1-O havia de ser una performance i sota una pluja de porres vam votar dos milions tres-centes mil persones; quan després d’estires i arronses, amb l’amenaça del 155 com l’espasa de Damocles es va arribar a pronunciar la República catalana, definitivament ens va caure el clatellot de la Consti amb tot el rigor, que som criminals, tant que tenim els Jordis a la presó, mig Govern a la presó i l’altra meitat a l’exili. I és que n’hem fet un gra massa, gent independentista, tots apuntats a la llista negra de l’Espadaler per si algun dia han de despertar-nos de matinada. Hem demanat l’impossible i hem lluitat per l’impossible, ja que España es una, i això es paga en un règim totalitari, llop disfressat de falsa democràcia.

     

La catalanitat sempre ha estat mal vista, és una fòbia que no sabem d’on surt. Però ara això que hem fet és tan insuportable que s’ha decidit fer cau i net, bombardejar no cada cinquanta anys sinó cada cinc minuts. Som massa gent amb aquest cargol desenroscat, com diu l’Albiol. La societat ambient no ho aguanta. És una qüestió de nombre, la dissidència. Ho vaig estudiar a la Fundació Pere Tarrés, en aquells cursos d’animació sòcio-cultural que tant m’han servit. En una classe magistral, on també es va explicar que de res no servia fer cent activitats culturals si aquestes no s’enquadraven en un projecte, vaig aprendre que les societats tancades només admeten un nombre petit de minories, o de causes minoritàries, com no admeten més d’un escriptor, artista o músic que destaqui si la comunitat és petita, si és més gran, dos o tres, als altres se’ls fa avorrir. Ens hem passat. Som un nombre massa gran de gent que vol ser lliure en una societat de mentalitat colonial, esclava, i això no pot ser. Però serà. Disposats a trencar motlles, farem una revolució abanderada.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 17 de novembre de 2017. La fotografia la vaig prendre en la manifestació per l'alliberament dels presos polítics, al carrer Marina amb Ausiàs Marc, el dia 11 de novembre de 2017) 

Llenguatge i perversió

El llenguatge no és neutre en cap circumstància, i es pot tenyir del color que es vulgui. Amb esgarrifança, per la perversió que suposa, he llegit Cataluña: el asalto al lenguaje (Revista de Libros número 192), un article que emparant-se en el llibre de Viktor Klemperer, La llengua del Tercer Raich (que vaig llegir arran de l’esment que en fa Rosa Planas a Literatura i Holocaust), titlla de contaminació lingüística la que l’independentisme català ha dut a terme en el procés. Ens compara amb els nazis, i fa mal a la veritat atesa l’honestedat intel·lectual de Puigdemont, Junqueras, Muriel Casals, o els Jordis, que justament han estat empresonats per una paraula, sedició, que no s’aguanta des del punt de vista dels fets. Les paraules sedició i tumulto van sorgir del vocabulari de l’unionisme associat als poders de l’Estat espanyol que faria emergir de l’infern fins i tot la paraula pau. A la boca se li fa dir el que es vol, deia el meu pare, que deia poques paraules i molt mesurades. Jo treballo amb paraules, vaig molt en compte.

Estic llegint Mitologies, de Roland Barthes, un llibre d’articles publicat l’any 1954. A Dominici o el triomf de la literatura, Barthes explica el cas, tràgic, de Dominici, un home senzill, un pastor, que va ser executat per causa del llenguatge. Les proves en contra seu eren incertes i es va recórrer a les proves mentals, és a dir, inventades, per dur-lo al cadafal. La brillant exposició dels lletrats, que van fer molta literatura, van condemnar un innocent. Dominici no es va poder defensar perquè no parlava el mateix llenguatge que els seus acusadors. El llenguatge dels amos, diu Barthes, un llenguatge que referma la psicologia dels amos, que prenen l’altre com un objecte, i això no només els permet descriure’l sinó condemnar-lo. L’autodeterminació comença per no donar autoritat a afirmacions abusives, però sobretot faltades de veritat.

(article publicat al DV - Diari de Vilanova, 3 de novembre de 2017. A la imatge, fragment d'un trencadís de Gaudí)  

Lletres incòmodes

     

Thomas Bernhard, escriptor austríac, va ser més que un escriptor de primera: va ser un crític i un polemista excel·lent. S’hi va sentir cridat. No només davant la hipocresia de la seva societat, moneda corrent, sinó davant la impostura. Va atrevir-se a dir en un dels textos publicats a L’imitador de veus (El Gall Editor): A Viena, on la desconsideració i el desvergonyiment contra els pensadors han estat sempre els més grans... Qui ho hauria dit, oi, de la ciutat de Viena, tan civilitzada? Però els qui pensen fan nosa a Viena, i a tot arreu, llevat d’algun lloc tan estrany com Anglaterra, on fins i tot condueixen per l’esquerra i estan disposats a dur a terme el Brexit, una sortida elegant de la UE, una unió d’Estats amb tants interessos de part que més aviat sembla un club privat que viu de la política.

     

Anglaterra ha donat personatges tan monumentals com G.K. Chesterton, un escriptor polifacètic que es va definir a ell mateix com un thinking man, com un home que reflexionava constantment sobre tota mena de coses, des de la més transcendental (era un cristià convençut) fins a la que en aparença pugui semblar insignificant. I és que res d’humà no li era aliè a Chesterton, com res d’humà no li era aliè a Bernhard, tot i que aquest era més dur, més fustigador en les seves apreciacions. Com sigui, escriptors compromesos l’un i l’altre sense deixar de ser escriptors de ficció de nivell.

El pensament crític, sorgit d’un pensament lliure, incomoda. Però poc hauria avançat cap civilització sense la gent que s’ha pres la molèstia de pensar en net, sense prejudicis, sense interessos creats, i més en moments crítics. La creació musical o la creació d’una obra plàstica expressen el moment present, però no el qüestionen com ho fan les lletres. Per això hi ha escrits que resulten incòmodes i els seus escriptors incòmodes a Viena, a Madrid, a... Malgrat tot, aquests thinking men (o thinking women) no deixen d’escriure, posen les lletres dempeus, no de genolls.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 20 d'octubre de 2017)