Unes imatges de l'exposició Literatura i Carnaval

El passat dia 15 de febrer es va inaugurar l'exposició Literatura i Carnaval a l'Espai Betúlia, de Badalona. En aquest apunt trobareu tres imatges de la mostra, que és com un llibre obert. Jo hi he posat els textos i l'Adelaida Murillo les imatges, les figures. La mostra està basada en el llibre El Carnaval i les seves figures (El Cep i la Nansa edicions). 

Perseverança

La perseverança és una petita gran virtut. És petita perquè no mou soroll, i és discreta perquè no es fa veure. I és gran perquè costa molt, molt, ser perseverant. Es comencen moltes coses, però cal veure quantes s’acaben: treballs, estudis, projectes que sovint fan fallida. Observo els finals, ben poc els començaments. Els finals diuen més de la perseverança que els començaments. Posem que observem una carrera literària, ja que hi estic posada. Encara que no es vegi res de res, quant a resultats, vull dir allò desitjat, però tan efímer i arbitrari com és un reconeixement. Mandarins té el gremi i no sempre honestos amb el talent. Tinc alguns noms al cap, de gent de vàlua indiscutible, que van patir una gran solitud poètica. Poso per exemple Juan Eduardo Cirlot, bescantat per alguna idea extravagant que l’acostava a Eugeni d’Ors. Però les idees polítiques no fan poesia. La poesia es fa amb la carn dels sentiments i amb sensibilitat afuada, amb una ànima que dibuixa raigs de llum. Per això es pot llegir Cirlot més enllà de les seves idees. Ell buscava a través del llenguatge poètic l’expressió de l’etern. Cirlot, que va viure tanta solitud poètica, repetim-ho perquè això passa en tots els temps, va perseverar en la seva recerca. No només en el desplegament d’una indomable vocació poètica, sinó també perquè aquesta era la seva manera de viure. El poeta i escriptor del diccionari de símbols més creatiu del segle, tenia aspecte de burgés, pitjor encara, d’home elegant, de dandi, això tan horrorós per als canonges de la poesia naturalista i realista, tan exalçada. Ell buscava el sentit últim de la bellesa encara que fos a les fosques. Va perseverar en el compromís amb ell mateix –amb qui hem de comprometre’ns, sinó- per entrar a viure allà on habita l’esperit: un mateix en aquell instant sense temps ni espai i on la mort no existeix, només el que és periple mor.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 de febrer de 2017. A la imatge, una fotografia que vaig fer fa uns anys d'un trencadís del Park Güell) 

9Nsomtots

Una columna s’eleva de la terra al cel i el seu nom és tzadik (el just). Si hi ha justos a la terra, la terra és fortifica, si no, es debilita i el món no pot subsistir. Sobre ell [el just] es recolza el món sencer, d’aquí ve que es digui: el just és el fonament del món. Això està escrit als Proverbis 10, 25.

Un home dret com un arbre, dues dones dretes com dues columnes. Estem amb vosaltres, el 9Nsomtots els qui hi vam participar. 

Indecència, maldat

Té 33 anys, com Jesús quan va morir. El seu nom és Martin Shkreli. Mitja Amèrica del Nord l’odia, llegeixo. No sé si l’odien els mateixos que ara tremolen amb les impertinències verbals de Donald Trump i s’han manifestat en contra l’endemà mateix de prendre possessió de president. Martin Shkreli és un jove empresari, admirador de Trump, que ha comprat la patent d’un medicament irreemplaçable, recalca la notícia, per salvar la vida de malalts de càncer i de sida. Originàriament una pastilla d’aquest medicament valia 13,50 euros. Ara val 750 euros. I això és legal, és clar, el sistema capitalista americà, les seves lleis ho permeten.

     

La multiplicació del preu per 300 és una indecència. Més encara: és una manifestació de la maldat, del cor fred, d’una ment sense escrúpols ja que el noi, que en la fotografia vesteix un vestit gris i porta els cabells clenxinats, no s’ha pas conformat amb adquirir aquesta patent sinó que ja està fent maniobres per aconseguir patents de medicaments que curen, o intenten curar, malalties mortals fins ara. Negoci rodó.

Els malalts sense recursos queden fora de la seva vista. Però el cas és que tan sols uns pocs anys enrere ell mateix s’hauria pogut trobar en aquesta situació. La seva bona mare fregava lavabos. El seu bon pare era porter d’una finca i mantenia neta l’escala, fregant-la. El matrimoni eren immigrants albanesos i encara avui sembla que tenen dificultats per parlar l’anglès amb fluïdesa. Gent senzilla i treballadora que van invertir tots els seus estalvis en l’educació universitària del seu fill. Ell, fatxenda, diu que els pares n’estan orgullosos. Cal creure que no deuen saber res dels tràfecs del jove Martin, que veuen com un triomfador. I sí que ho és, però a quin preu. El jovenot és bon negociant, però és avar, l’ètica no és la seva virtut i menysprea tot el que ha deixat enrere. És urgent és que es posi coto a les farmacèutiques que fan bona feina d’investigació, però sembla que en la legislació empresarial vigent hi ha forats que faculten males pràctiques. I Martin Shkreli ho ha aprofitat.

(article publicat a El 3 de vuit, 3 de febrer de 2017. La fotografia no hi té res a veure, és per compensar aquest relat tan cru)

Textos que facin pensar

Vénen temps difícils, en el món llunyà i proper, com també vénen temps engrescadors, així, tot barrejat, com en la vida. De fet hi som immersos de ple. Per aquest motiu, i per poc que s’hi pensi, no podem ser tebis, no podem fer la viu-viu sense sentir-nos en fals.

     

Una de les conseqüències nefastes de la crisi econòmica que no s’ha acabat ni de lluny, però sobretot crisi de valors, és la crisi de la premsa escrita. La pell ens fa mal, en aquest sentit, a tots i totes els que d’una manera o altra hi estem implicats. Hi ha gent que fa un esforç per escriure enmig del soroll ambient i pensar sense apriorismes i amb criteri, lluny dels llocs comuns. I escriuen editorials, entrevistes, articles d’opinió, textos que fan pensar perquè són més necessaris que mai enmig de tanta immediatesa i banalitat. Són conscients que cal un canemàs de pensament que deixi molles en el camí.

     

Calen veus que a més d’informar es facin preguntes, que assagin respostes amb les portes obertes a la discussió. Per això també calen llibres d’assaig, pedres en l’edifici del progrés de la humanitat. S’escriu assaig, però se’n publica poc perquè és un gènere que, com la poesia, no ven. Ja se sap que la comercialitat és el valor estrella d’una cultura que cada dia és va fent més estreta quant a articulisme de fons, periodisme de fons, divulgació cultural de nivell, pensament de fons. Ens cal el relat dels moments passats per reflexionar i aprendre dels errors. Ens cal la discussió tan ponderada com crítica del moment present. I ens cal un pensament que obri finestres al futur, un pensament visionari, però sense somiar truites, fill de la imaginació creativa. És urgent alimentar la cultura com a eina per assolir la qualitat humana. És urgent alimentar el pensament que ens ha de permetre fer la revolució de la ment, base indispensable per a totes les revolucions pacífiques, les que fan bé a tothom.

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de gener de 2017)

El Carnaval i les seves figures

Publicat per l'editorial vilanovina El Cep i la Nansa Edicions, es va fent pas El Carnaval i les seves figures, el meu darrer llibre publicat. Perquè us feu una idea del contingut reprodueixo el pròleg o entrada:

Entrada: FIGURES DEL CARNAVAL

Amb el rostre ben cofat

-aquesta màscara em prova-

quan arriba el Carnaval

l’únic que sento a la vora

és aquest ritme brunzent

que se m’emporta tothora.

Vinyet  Panyella

Amb el seu ritme brunzent, com diu la poeta que el coneix bé a cada lloc el seu particular, el ventall és molt ampli, el Carnaval es presenta vestit amb moltes figures, amb moltes cares, amb moltes màscares. En aquest recull n’hi ha unes quantes.

     

Figura: forma externa, visible, d’un cos. Personatge d’una obra teatral o èpica. Conjunt d’evolucions, passos i posicions que constitueixen cadascuna de les parts en què es divideix una dansa... o els entremesos d’una desfilada de Carnaval, podríem afegir.    

     

Figura: expressió d’idees abstractes o immaterials per mitjà de mots que suggereixen imatges. O expressió d’una cosa sota forma simbòlica... Un dimoni en figura d’àngel seria un exemple.

     

I, encara. Figura: dibuix que il.lustra el text d’un llibre.

     

Totes aquestes accepcions del mot figura escauen al recull El Carnaval i les seves figures, tant les figures escrites com les dibuixades.

     

Figures, cares, caretes, màscares. Reals i simbòliques. Perquè hi ha prèstecs entre la realitat física i la realitat metafísica en el Carnaval que celebren les nostres societats postmodernes i urbanes. Herència dels avantpassats, el Carnaval perviu a través de figures antigues i de nova creació. Les tradicions romanen perquè es recreen i es viuen en el present. 

     

A l’antiga Grècia, festes de tipus popular i carnavalesc eren el mitjà de difusió per excel.lència d’una poètica satírica i crítica amb l’ordre i poders establerts, que sempre tenen la temptació de fossilitzar-se. Poesia fins i tot d’escarni a través de l’anomenada poesia iàmbica. Eren festes emparades pel déu Dionís. Segons els estudis dels antropòlegs, les societats arcaiques i agràries necessitaven posar en qüestió de manera periòdica l’ordre còsmic per tornar-lo a restablir de nou amb més energia. El Carnaval ha begut d’aquesta font que momentàniament aboleix tabús sexuals i de comportament, i subverteix els poders, elements propis de les festes de Carnaval de totes les èpoques i llocs.

     

Visc a Vilanova i la Geltrú de fa gairebé un quart de segle. Les ciutats són com un segell: tenen i donen empremta. En aquesta ciutat ran de mar, de llum blava i costers suaus, la festa hi té un lloc destacat. Una d’aquestes festes, potser la més famosa i la més vistosa per la seva tradició i relleu és la festa del Carnaval. El Carnaval ha imprès caràcter a la ciutat, així com la ciutat s’ha impregnat de l’esperit del Carnaval.

     

A mitjans febrer, setmana amunt, setmana avall, segons la lluna, Vilanova i la Geltrú es converteix en un escenari fantàstic per a la celebració d’un Carnaval que la gent estima. S’hi treballa moltes setmanes, en la preparació del Carnaval, i potser s’hi somia tot l’any, tan gran és el seu atractiu. Les seves diverses escenificacions, els diversos ‘quadres’ amb els seus protagonistes, s’encadenen l’un rere l’altre durant una semana llarga.

     

La celebració del Carnaval ha passat per diferents èpoques i s’ha anat construint un imaginari propi que ara comença el cap de setmana amb els tradicionals Balls de Mantons en les seus de les societats culturals i recreatives vilanovines que l’organitzen i que hi tenen un gran paper.

     

El Carnaval genera entusiasme i provoca il.lusió en tanta gent de la ciutat de Vilanova i la Geltrú que l’endemà de sant Antoni i la festa dels Tres Tombs, ja comença a parlar i a preparar el Carnaval vinent. I és que tots aquests actes carnavalescos són organitzats cada any per una societat diferent, a veure qui ho fa millor, que això estimula la creativitat.

     

Fa una pila d’anys que col.laboro amb articles d’opinió a la premsa de la ciutat i de la comarca. El primer article que vaig escriure data del 10 de febrer de 1995, i fins avui. Cridada per l’ambient, i per la panoràmica estètica i festiva del Carnaval que es viu a la ciutat i que l’acoloreix, així com també en altres poblacions de la comarca del Garraf, amb Sitges al capdavant, durant aquests anys he anat escrivint textos amb el Carnaval com a tema de comentari, de reflexió i també d’inspiració.

     

El Carnaval, la seva posada en escena, convida a explorar les seves característiques tant per la seva significació antropològica com per la seva exuberància estètica: la diversitat i espectacularitat formal de les figures i màscares amb què es presenta. És per aquest motiu que el Carnaval (les seves escenes i figures en moviment poden considerar-se art popular en viu) genera també moltes expressions artístiques, tan clàssiques com de nou encuny: dibuixos, pintures, fotografies, films, vídeos, performances. I més enllà de la música popular i ritmes d’acompanyament com el Turuta, que només escoltar-lo ja evoca els comparsers fent passades a la Plaça de la Vila, genera també música culta. En un d’aquests escrits em faig ressò de Carnaval, de Leonora Milà, una composició musical de diverses peces curtes inspirades en el que aquí en dic ‘quadres’, o escenes, del Carnaval vilanoví.

      

El Carnaval ha fet néixer també molta literatura, tant amb voluntat descriptiva i reflexiva, com purament artística: crònica, relat, assaig i reflexió sobre la significació de la festa, poemes i narracions escrites des de la imaginació més fantasiosa, més onírica i més juganera, així com també s’ha escrit sobre el Carnaval en formats de literatura més transcendent, que de tot hi ha, en el camp de les lletres: la filosofia no és pas fora de la vida, ans al contrari, neix de la vida, neix del nucli que ens fa humans: el pensament. Que no s’enganyin els lectors, amb la gatzara del Carnaval, els seus balls de disfresses i les seves màscares… El Carnaval és més seriós del que sembla. Tot allò profund té necessitat d’una màscara, va escriure Nietzsche. Les realitats més profundes s’han de presentar amb un rostre, si volen ser reconegudes. La cosa té polpa, però no ens hi estendrem.

     

En aquests textos inspirats en el Carnaval que ara aplego, amb alguns d’inèdits, hi ha el relat de Carnavals diversos. El de Vilanova i la Geltrú per descomptat. Ja he dit que la ciutat, els seus carrers i places, durant una semana llarga es converteixen en escenaris per la celebració d’un Carnaval espectacular. En aquests textos parlo també del Carnaval de Sitges per veïnatge, així com hi ha la crònica d’altres Carnavals propers. No manca en aquest recull el relat de Carnavals llunyans quant a espai geogràfic, cultural, i fins i tot exòtic. En un dels textos incloc, per tal d’il.lustrar la reflexió, el relat d’una cavalcada amb aires carnavalescos que es feia en el Japó tradicional del segle XIX.

     

I és que aquí, com allà i més enllà, sempre es troba un fil que relliga les manifestacions expansives pròpies de l’home que treballa i juga, en expressió d’Eugeni d’Ors, que en la seva filosofia escriu, exaltant en majúscula les paraules principals, com acostumava: La Intel.ligència (Seny) és per definició l’harmonia dels contraris. I si en ella es troba una part de treball, també s’hi troba una part de joc. I si en ella entra una mica de càlcul, també ha d’entrar-hi un gra de sal de follia.

     

És clar que de follia amb un gra de sal n’hi ha prou… com és prudent. Una setmana de Carnaval, doncs, és prou per equilibrar els dies i els treballs de l’any, d’altra banda dies ben amanits amb l’oli de les festes de guardar i encara de tota mena. No resisteixo a consignar aquí que Eugeni d’Ors, que tenia la seva casa d’estiu a la vilanovina ermita de Sant Cristòfol, on va morir el setembre del 1954, volia ser com Goethe, i una vegada es va disfressar de Goethe. Hi ha una fotografia que en dóna fe.       

El Carnaval és una celebració molt present en la nostra cultura grecocristiana. En el temps dels grecs aquesta festa pertanyia al regne del déu Dionís. En temps dels romans, aquest parèntesi festiu que subverteix la quotidianitat i el seu ordre es donava en les anomenades festes saturnals, dedicades a Bacus i els seus acòlits dansaires i bevedors. En la cultura generada pel cristianisme, el Carnaval va constituir-se en la porta d’entrada del litúrgic temps de Quaresma, temps de dejuni i penitència que propicia la meditació sobre la Passió del Crist i el seu sentit que culmina amb la Ressurrecció que la Pasqua celebra, d’altra banda símbol de la regeneració de la vida. El Carnaval o Carnestoltes, a imitació de les antigues saturnals, és temps de festes dionisíaques o bàquiques; o, simplement, festes que celebren amb tota mena de gresques la imminència del temps de primavera, quan la natura és a punt de reverdir després del repòs de l’hivern. La primavera la sang altera, diu la dita popular.

     

En aquests textos, que he reescrit treient alguna cosa d’aquí, afegint alguna cosa allà (ja se sap que els escriptors quan ens veiem a distància sempre trobem que ho hauríem pogut fer millor), hi figuren Carnavals d’anomenada com el de Venècia, Brasil i Cadis; però també hi ha un Carnaval de Flandes, i el Carnaval grec, i el Carnaval de la fi del món (la Vall de Boí), així com d’altres Carnavals menys coneguts, com ara el Carnaval de Notting Hill, un populós barri de Londres, o el Carnaval que se celebra a la petita població de Sauris, al nord d’Itàlia. També parlo de la festa jueva del Purim, que en les darreres dècades, a partir de la creació de l’estat d’Israel, ha pres formes carnavalesques.

     

N’he dit cròniques, d’aquests escrits, però no ho són sempre, ja que aquests textos sovint s’agraden de constituir, amb llibertat formal, una fusió de gèneres narratius i que a vegades s’amaren d’alè poètic. En aquests textos barrejo la crònica amb la reflexió, la reflexió amb la imaginació i la descripció, la descripció amb la ficció, o tot al mateix temps. També hi ha textos que són homenatges a figures literàries que estimo: Mercè Rodoreda, Clarice Lispector, Víctor Català, escriptores que també van inspirar-se en el Carnaval per escriure alguns dels seus contes o records biogràfics. Algunes vegades encapçalo el textos de Carnaval amb versos que s’hi adiuen. A l’hora d’editar el llibre he afegit algunes notes aclaridores que eixamplen la informació. M’ha semblat imprescindible. Divulgació, informació, interpretació, reflexió i creació en l’espai escrit.

     

En aquests espais escrits també sembla imprescindible trobar-hi la reflexió sobre una de les figures estrella del Carnaval: la màscara. No hi ha Carnaval sense màscara. Trobem l’ús de màscares en creences molt antigues. En el seu diccionari de símbols, diu Hans Biedermann: Les màscares, no només en l’àmbit de les cultures superiors [deu voler dir: més complexes, més elaborades], sinó també en moltes cultures que no tenen escriptura, són expressió de la presència d’entitats sobrenaturals. I també apunta: Les màscares teatrals deriven de les màscares del déu de l’embriaguesa i l’èxtasi, Dionís.

      

Som al cap del carrer, ja que, com no podria ser d’una altra manera, els orígens són els orígens (en molts d’aquests escrits apareix la figura del déu Dionís, al qual se li dedicaven les festes de pre-primavera en l’antiga Grècia, i de les quals deriven els Carnavals cristians), la cultura està feta de capes que se superposen, i la cultura religiosa no n’és una excepció, més aviat és a la base de les cultures tal com les coneixem avui. Els nostres Carnavals moderns, encara que poc es reconegui en el nostre món dessacralitzat, són la forma laica, secularitzada, i fins i tot banalitzada en algunes manifestacions, dels antics rituals estretament vinculats a la vida espiritual i religiosa dels nostres avantpassats. Vida pautada dins un temps cíclic, cenyida en el curs de l’any.

     

En el conjunt d’aquests textos la màscara hi és, doncs, ben present. M’interessa el seu significat dins del context del Carnaval, tant com el seu significat antropològic en general, així com el context artístic. Explica María Zambrano en una de les seves reflexions sobre pintura que quan Picasso va dirigir la seva mirada a l’art negre es va trobar amb la màscara. I així va començar a pintar ‘màscares’ per ocultar l’home (o la dona) que no volia que aparegués en les seves pintures. Va fer el mateix en la seva sèrie Arlequins, una disfressa que sovinteja en el vestuari carnavalesc. Ho va fer perquè el cos humà que hi pintava no havia de representar un cos humà sinó una altra cosa, d’ordre simbòlic.

     

La reflexió sobre la màscara ens duria molt lluny. Els grecs feien servir màscares en les Dionísies, les festes rituals dedicades a Dionís, el déu de la vinya i el vi. La màscara, però, és un fenomen universal. La màscara té a veure amb la figuració humana, divina o simbòlica, com hem vist. La màscara té a veure amb la representació, amb el teatre, així com amb el concepte d’alteritat, que en aquests escrits apunto de formes diferents, sense esgotar-lo ni molt menys, ja que el concepte d’alteritat també és un concepte molt ampli. Igualment suggereixo la reflexió sobre allò que mostra o oculta la màscara. La màscara és màgica: ens converteix en un altre o una altra. Tampoc no hem d’oblidar que la paraula màscara vol dir ‘persona’.

     

Finalment, en aquests escrits hi ha el relat de Carnavals personals, és a dir, viscuts d’a prop, en primera persona.

     

En aquest viatge estètic, enjogassat i tan atractiu intel.lectualment, en aquest passeig per una galeria amb diverses i fabuloses figures del Carnaval, m’hi acompanyen les imaginatives i atraients figures dibuixades per la pintora Adelaida Murillo, artista reconeguda, de llarga trajectòria, guardonada amb premis importants i amb obra en diferents museus i col.leccions.

     

Com sempre que amb Adelaida Murillo hem viatjat per les senderes de l’art i la creativitat, imatges i textos dialoguen en fructífera conversa. En la seva contemplació dels textos –una lectura que va més enllà de la lectura, que la prolonga-, Adelaida Murillo s’ha sentit cridada a interpretar les figures del Carnaval en la seva forma més genuïna: la màscara. La qual, com hem vist, tan vela com revela realitats profundes. És per aquesta raó que les màscares d’Adelaida Murillo reflecteixen la seva realitat visible, però apunten també a una realitat d’ordre simbòlic: van més enllà de la representació, obren la porta al misteri. Davant dels seus dibuixos sentim el misteri del dibuix, ‘de la línea que, a més de ser llum fent aparèixer l’ombra, és traç en l’espai del no res’, com escriu Zambrano en la seva reflexió sobre el dibuix. El misteri de la creació pura.

     

Al seu llibre De l’espiritual en l’art, diu Kandinsky que hi ha una mena d’homes (i dones) que porten dins seu una misteriosa força visionària. Aquests artistes inevitablement ‘veuen’ i ensenyen allò que han vist, i ho fan a través de les seves creacions. Adelaida Murillo, atreta per les seduccions que ofereix el frondós imaginari del Carnaval, ha vist i ha mostrat figures del seu misteri a través de màscares. Màscares que són figures de Carnavals diversos, però també de planetes humans, de mons interiors per descobrir.

Teresa Costa-Gramunt

Clos Sukkot, Vilanova i la Geltrú, agost de 2016

 *Parlo de la figura del Moixó foguer en el text Moixonet o Moixonàs, publicat en el seu dia a la premsa, i que es troba a la sortida d’aquest recull. En el Carnaval de Vilanova i la Geltrú, aquesta figura de bon averany per als mariners, segons el llegendari, es trabuca, com els lectors poden imaginar, en una figura de sentit eròtic. Un personatge que va nu de pèl a pèl, i al qual se li ha untat el cos amb mel (o amb algun succedani) es fica en un recipient ple de plomes i en surt vestit de plomes. Es miri com es miri la disfressa, la facècia carnavalesca està servida, i sembla que en el Carnaval vilanoví té l’origen en una història que s’explica, referida a un personatge que no tenia ni un duro per disfressar-se i va trobar aquesta insòlita manera de fer-ho.

L'espai de treball

Pot ser qualsevol, tot i que s’agraeix tenir-ne un de propi, com deia Virginia Woolf. El tinc, però no és un espai tancat, com m’agradaria. Aleshores he d’adaptar-me al lloc, fer-ne una petita estança imaginària. Una cosa bona, boníssima d’aquest lloc: per la finestra veig el moviment dels arbres quan fa vent, com avui, i el color del cel que va canviant, i els núvols que a vegades prenen rostres humans. Un paisatge viu per viatjar amb la ment.

També els llocs són com éssers vius. Crec sentir vida en cada àtom que circula en aquest espai, encara que no vegi aquestes partícules elementals. Així, doncs, m’hi adreço. Oració mental, és clar, si no em prendrien per boja, potser ja m’hi prenen. Bon dia, puc?, dic per dins. Trec la pols del teclat i la pantalla de l’ordinador cada dia, de bon matí. Aquesta neteja no és només higiènica: és purificació. Sota els dits les tecles escriuran el que ara veig a la pantalla. L’escriptura per a mi no és cosa utilitària ni banal, és cosa sagrada.

El silenci és la matriu perfecta per a l’escriptura. La concentració una eina de treball eficaç. Silenci, concentració, disposició mental i coral per a la recepció. Una imatge d’aquesta disposició mental i coral és Maria. Sí, li diu a l’àngel que li vindrà a omplir la vida d’amor, però també de dolor. Maria estava llegint, o pregant, a la seva cambra. L’àngel irromp. L’escriptura irromp. Beneïda Maria. Beneïda escriptura. L’escriptura és gràcia. I transformació. L’escriptura transforma: a mesura que s’escriu el pensament s’aclareix, les figures nominals i verbals meravellen. Jo escric, però és la dea qui escriu, ho sabia Homer, que invocava Atenea, la dels ulls grisos com les fulles de l’olivera, el seu arbre.

L’espai és en silenci, el vent mou les fulles dels arbres, el cel té el color d’un safir. La paraula va de l’ànima a la forma. La veig, la sento, l’escric. Sento l’escriptura com una flor en la mà d’un nounat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 13 de gener de 2017. A la imatge, fulles vermelles al vent amb el fons blau del cel)

Presències de paper

L'any 1992, quan vaig dissenyar aquesta targeta per enviar als amics -ho feia de tant en tant, o almenys dos cops l'any-, no era tan fàcil com ara, comunicar-s'hi amb els correus electrònics, Facebook o la missatgeria... Estava bé, però, rebre targetes dins un sobre, amb el seu segell...

Rosa de gener

Avui, dia 4 de gener, fa molt fred. Però ella, la rosa de gener, resisteix. M'admira la seva bellesa fràgil, sense por. Encomana serena alegria. El jardí s'omple d'ànims.

Cap d'Any, bon Any!

Dues imatges: la taula del sopar de Cap d'Any i la de la festa del moment del traspàs de l'any 2016 al 2017. Gràcies, Anna Ruiz i Pere Martí per la vostra hospitalitat!

Bona entrada d'Any 2017

Tanqueu un moment els ulls i visualitzeu aquesta plàcida i lluminosa posta de sol (17.31h.), l'última de l'any 2016 que aquest nit de Cap d'Any deixarem enrere. El mateix sol sortirà demà matí (8.17h.), el primer dia de l'any 2017. Que tingueu una bona entrada d'Any 2017! 

Banyem-nos amb la llum del sol de ponent i de llevant, necessitem la llum del discerniment per obrar no segons els nostres desitjos, que poden estar equivocats o mal enfocats, sinó en la direcció del que ens convé a nosaltres i a la humanitat sencera. Des d'aquest espai virtual, impensable tan sols unes poques dècades, us envio una abraçada fraterna com si fos una postal d'altres temps.

Zambrano i el naixement

Hem celebrat Nadal, data simbòlica del naixement de Jesús. La celebració ens ha convocat al voltant d’una taula familiar o d’una taula amical. També ens ha invitat a la meditació sobre el fet mateix de néixer, que no es limita pas a un dia concret, tot i que en celebrem els aniversaris.

Néixer és un fet tan quotidià biològicament parlant com extraordinari per a la consciència si el contemplem en la seva dimensió metafísica. Al seu llibre autobiogràfic, Delirio y destino, escriu la filòsofa María Zambrano, i tradueixo: I cada vegada que es neix o reneix, i encara en el fet d’anar naixent cada dia, s’ha d’acceptar aquesta ferida en el ser...

D’entrada al món som éssers ferits. I entrar de ple a la vida, a la llum del dia, donar-nos a llum en la comprensió de la vida, és com un despreniment d’un estat de foscor, somni o inconsciència: el famós Paradís al qual es vol retornar perquè allà res no ens fereix, no com la vida que és una ferida oberta. És per aquesta ferida, però, és per aquesta escletxa oberta per on passa la llum de la comprensió de la nostra humanitat dolosa. Res no se sap en profunditat si no és per aquest dolor que mossega la carn mortal, és en aquest sentir-se fendir la carn mortal que l’ànima desperta, és a dir, neix o reneix a la seva veritable dimensió.

Aquell a qui van posar el nom de Jesús va néixer com un infant qualsevol, però la seva vida és extraordinària quan la contemplem en la seva dimensió espiritual, arquetípica. La seva passió, mort i resurrecció pot ser vista com el que podem fer amb les nostres vides tot acceptant la nostra condició humana, la ferida en el ser, com diu Zambrano. Aquesta ferida, però, pot transformar-se en una ferida lluminosa quan l’ànima desperta a la comprensió del nucli de la vida. Entrar de debò a la vida és descobrir-se sent en la plenitud d’aquest instant. Bona entrada d’any 2017.

(article publicat al Diari de Vilanova, 30 de desembre de 2016. A la imatge, l'àngel del pessebre napolità de casa).

Màgic Tió de Nadal

La meva néta de cinc anys obrint un dels regals del màgic Tió de Nadal. Per tradició familiar ho fem el dia de sant Esteve, aquest any a casa la meva mare.

Bon Nadal

Amb una imatge del Naixement napolità de casa us desitjo Bon Nadal!

Nadala 2016

Avui, en el quart diumenge d'Advent, en la porta ja del Nadal, us envio la nostra felicitació amb els millors desitjos de pau i bé.

Les nadales, tema de col.leccionisme

Aquí teniu una imatge d'algunes de les meves felicitacions de Nadal, o nadales. Aquesta petita col.lecció forma part d'una exposició més àmplia: Les nadales, tema de col.leccionisme. Inaugurada el passat dissabte, dia 10 de desembre, la mostra es podrà visitar fins al 8 de gener de 2017 a la seu de la Penya Filatèlica de Vilanova i la Geltrú. Val la pena. S'hi apleguen nadales d'oficis, ja sabeu, el carter, el sereno, l'escombriaire, etc., les típiques nadales per felicitar parents i amics, i, encara, nadales personals, il.lustrades per artistes, moltes, sens dubte, són obres d'art.

Rituals

Tenim necessitat de rituals. Tenim necessitat de transcendència malgrat el materialisme rampant que ens envolta. Històricament, les religions tradicionals fornien rituals, formes simbòliques per viure la transcendència, la vida de l’esperit, dins d’un marc. Les societats antigues eren més petites i tancades. Ara, en les nostres societats obertes i laiques, les religions són cosa privada, però en l’àmbit públic han quedat rituals als quals se’ls dóna un sentit o altre, depèn dels celebrants.

     

Hi ha necessitat de ritual per celebrar les fites del cicle de la vida.  Aquesta sacralització dels fets importants de la vida humana ve de molt lluny, tal com creu l’arqueòleg i paleoecòleg Jordi Rossell, que afirma: la ritualitat i el simbolisme no són patrimoni exclusiu de la nostra espècie i es remunten a l’origen del gènere Homo. Els neandertals enterraven de forma cerimonial els seus morts.

     

Hi ha necessitat de ritual, com el que ara es manifesta en la forma com celebrem el Nadal, per exemple, es cregui o no en el motiu de la celebració, que és el naixement d’un déu encarnat. El ritual del Nadal respon a aquesta necessitat que en l’àmbit del domèstic agafa forma de reunió familiar, de comunió al voltant d’una taula ben parada i de festejar els assistents amb regals, sobretot als infants de la família, ja provinguin del tronc de Nadal o Tió, ja provinguin de l’arbre de Nadal o del Pare Nadal, o ja sigui que es mostri en la posterior festa de l’Epifania o dels Reis Mags, o tot alhora, i visca la festa.

     

Festa del sagrat, que quedi clar, encara que la celebració sigui laica, sense cap lligam amb el seu origen religiós. Ignorar aquest sentiment del sagrat de l’existència seria com ignorar una part de la nostra condició humana. Encara que no creguéssim en res de res, els rituals vindrien a ser una manera de celebrar, amb un petit o gran gest, la gratuïtat de la vida, i de la vida que ens sosté. Almenys creure i celebrar la vida.

(Article publicat al Diari de Vilanova, 2 de desembre de 2016. A la imatge, una fotografia d'un dels altarets de casa)

Dibuixar és descobrir

"Per a l’artista dibuixar és descobrir", escriu el crític d’art John Berger al seu recull d’assajos i cartes Sobre el dibuix (Viena Edicions) en l’excel·lent traducció de Marta Pera Cucurell. El llibre s’acompanya d’il·lustracions que il·luminen el discurs del mestre.

 

John Berger sap de què parla, ja que pinta i dibuixa. "Per a l’artista dibuixar és descobrir", sí, i és tan exacte també des de la meva experiència. És la sensació que tinc cada vegada que traço una forma damunt el paper. Tinc una imatge al cap, tan clara com imprecisa perquè encara no s’ha mostrat. I és el traç que la va descobrint, que la fa visible. Abans no sabia res més que el que havia prefigurat. El traç, el primer i els següents, mostren, "marquen no el límit del que hem vist, sinó el límit del que hem esdevingut."

 

Una bella manera de dir que som en la descoberta, que ens trobem en la descoberta, també en l’apunt del natural. Es tracta del mateix procés que dibuixar d’imaginació: sempre ens trobem en aquest punt que va del no-res a la forma, i la meravella que ens assalta quan el traç va manifestant-se a mesura que el dibuix avança sobre el foli en blanc.

 

Em recordo en aquella gran sala amb sostres alts, altíssims, de la seu de Llotja al carrer Gran de Gràcia, amb un llapis a la mà i un plec de fulls sobre la falda. Sessió d’apunts del natural. Diu John Berger en la mateixa circumstància que quan es mirava la pàgina en blanc era més conscient de l’alçada que de l’amplada. Els límits superior i inferior li eren crucials, com la figura s’havia d’alçar de terra, o la manera en què s’aguantava a terra.

 

Em recordo fent el primer traç, partint del centre del paper. Com si la figura hagués de sorgir d’aquest centre centrant la figura. Els marges, generosos. La figura no sempre apareixia tal com la veia. Amb tot, el dibuix resultant no sempre era esguerrat, simplement no era el que veia sinó el que es mostrava. Això és la descoberta. La figura apareixia autònoma del model, amb vida pròpia. El "meu" dibuix era tan imperfecte respecte del model. Però no era un dibuix del tot maldestre, tenia la seva harmonia interna encara que algun traç se m’hagués escapat.

 

El que es mostrava damunt el paper era una interpretació del model que es descobria "altre" a través del meu traç. El dibuix no era fals, sinó una cosa diferent del model, tot i que a vegades s’hi assemblés. "He vist això", escriu John Berger. El dibuix declarava aquesta veritat.

(text publicat a Catorze14. La imatge, del juny del 2010, està feta davant d'un grafitti, un traç a la paret. No és meu, però feia un bon fons de fotografia)

Cuba

Dissabte, 26 de novembre de 2016, va morir Fidel Castro. "La historia me absolverá" havia dit i repetit. Un home amb carisma, sens dubte. Però va mantenir el seu poble en la minoria d'edat. He estat a Cuba en dues ocasions. Vaig veure i observar molt de patiment, també molta dignitat per part dels cubans. Amb això comptava el dictador, diria. El primer viatge, l'any 1998, va donar com a fruit Estampes de Cuba. Em vaig enamorar de Cuba. Vaig publicar el llibre l'any 2001.

La vida de dins i la de fora

En una entrevista de l’any 1988, deia Leonard Cohen que tenia la impressió que estàvem vivint un període en el qual el món interior i el món exterior estaven molt separats. Com si no hi hagués vida pública, s’exclamava, o, millor dit, com si ningú no li digués res. És clar que, i devia mirar el seu interlocutor amb aquell somriure trist que sempre l’acompanyava, seguia els temes polítics i de tant en tant anava al cinema. El poeta, però, insistia a dir que era com si ningú li estigués parlant. "Cap polític i molts pocs artistes parlen del seu món interior. De manera que l’abisme que existeix entre el món interior i el món públic ara és enorme".

 

Han passat 28 anys, i l’abisme, la dissociació entre el món interior i el món exterior és encara més gran. "Cap polític i molts pocs artistes parlen del seu món interior..." I com si l’escoltéssim ara mateix sentim, perquè el veiem, que el paisatge és desolador. Es parla més que mai, es fa més xafarderia que mai, fins i tot s’esventen coses íntimes fins a la més obscena pornografia biogràfica. Reality Show, en diuen, per no parlar de les màscares i carnavals polítics que desfilen per tants carrers i places del món. Del món interior al qual es refereix Leonard Cohen no se’n parla. Aquesta veu, que és la veu de l’ànima, hi és, però es fa inaudible entre tant soroll. Com si l’ànima s’anés morint seguint la sendera de la mort de Déu.

 

"Déu és en trànsit, Déu mai no va morir", va escriure Leonard Cohen a la seva novel.la Bells perdedors. Era la seva fe. Per això Leonard Cohen parla del creixent buit de vida amb sentit. I per això en la seva poesia hi ha un delit, un afany per cosir aquest estrip existencial, aquest forat negre entre la vida de dins i la vida de fora que ens trenca, que ens fragmenta, que ens provoca tant de dolor. L’ànima se’n dol. L’amor és la solució, diu Leonard Cohen cançó rere cançó sabent que també en l’amor som imperfectes. Però l’amor és un camí que porta a l’aproximació d’una realitat immaterial que no té ni dins ni fora, i que no percebem en la dualitat que, tallant, ens fereix. L’amor ens unifica ni que sigui amor sentit per un instant, Déu sentit per un instant, Déu en trànsit.

(publicat a Catorze14. 15 de novembre de 2016)