El Carnaval i les seves figures

Publicat per l'editorial vilanovina El Cep i la Nansa Edicions, es va fent pas El Carnaval i les seves figures, el meu darrer llibre publicat. Perquè us feu una idea del contingut reprodueixo el pròleg o entrada:

Entrada: FIGURES DEL CARNAVAL

Amb el rostre ben cofat

-aquesta màscara em prova-

quan arriba el Carnaval

l’únic que sento a la vora

és aquest ritme brunzent

que se m’emporta tothora.

Vinyet  Panyella

Amb el seu ritme brunzent, com diu la poeta que el coneix bé a cada lloc el seu particular, el ventall és molt ampli, el Carnaval es presenta vestit amb moltes figures, amb moltes cares, amb moltes màscares. En aquest recull n’hi ha unes quantes.

     

Figura: forma externa, visible, d’un cos. Personatge d’una obra teatral o èpica. Conjunt d’evolucions, passos i posicions que constitueixen cadascuna de les parts en què es divideix una dansa... o els entremesos d’una desfilada de Carnaval, podríem afegir.    

     

Figura: expressió d’idees abstractes o immaterials per mitjà de mots que suggereixen imatges. O expressió d’una cosa sota forma simbòlica... Un dimoni en figura d’àngel seria un exemple.

     

I, encara. Figura: dibuix que il.lustra el text d’un llibre.

     

Totes aquestes accepcions del mot figura escauen al recull El Carnaval i les seves figures, tant les figures escrites com les dibuixades.

     

Figures, cares, caretes, màscares. Reals i simbòliques. Perquè hi ha prèstecs entre la realitat física i la realitat metafísica en el Carnaval que celebren les nostres societats postmodernes i urbanes. Herència dels avantpassats, el Carnaval perviu a través de figures antigues i de nova creació. Les tradicions romanen perquè es recreen i es viuen en el present. 

     

A l’antiga Grècia, festes de tipus popular i carnavalesc eren el mitjà de difusió per excel.lència d’una poètica satírica i crítica amb l’ordre i poders establerts, que sempre tenen la temptació de fossilitzar-se. Poesia fins i tot d’escarni a través de l’anomenada poesia iàmbica. Eren festes emparades pel déu Dionís. Segons els estudis dels antropòlegs, les societats arcaiques i agràries necessitaven posar en qüestió de manera periòdica l’ordre còsmic per tornar-lo a restablir de nou amb més energia. El Carnaval ha begut d’aquesta font que momentàniament aboleix tabús sexuals i de comportament, i subverteix els poders, elements propis de les festes de Carnaval de totes les èpoques i llocs.

     

Visc a Vilanova i la Geltrú de fa gairebé un quart de segle. Les ciutats són com un segell: tenen i donen empremta. En aquesta ciutat ran de mar, de llum blava i costers suaus, la festa hi té un lloc destacat. Una d’aquestes festes, potser la més famosa i la més vistosa per la seva tradició i relleu és la festa del Carnaval. El Carnaval ha imprès caràcter a la ciutat, així com la ciutat s’ha impregnat de l’esperit del Carnaval.

     

A mitjans febrer, setmana amunt, setmana avall, segons la lluna, Vilanova i la Geltrú es converteix en un escenari fantàstic per a la celebració d’un Carnaval que la gent estima. S’hi treballa moltes setmanes, en la preparació del Carnaval, i potser s’hi somia tot l’any, tan gran és el seu atractiu. Les seves diverses escenificacions, els diversos ‘quadres’ amb els seus protagonistes, s’encadenen l’un rere l’altre durant una semana llarga.

     

La celebració del Carnaval ha passat per diferents èpoques i s’ha anat construint un imaginari propi que ara comença el cap de setmana amb els tradicionals Balls de Mantons en les seus de les societats culturals i recreatives vilanovines que l’organitzen i que hi tenen un gran paper.

     

El Carnaval genera entusiasme i provoca il.lusió en tanta gent de la ciutat de Vilanova i la Geltrú que l’endemà de sant Antoni i la festa dels Tres Tombs, ja comença a parlar i a preparar el Carnaval vinent. I és que tots aquests actes carnavalescos són organitzats cada any per una societat diferent, a veure qui ho fa millor, que això estimula la creativitat.

     

Fa una pila d’anys que col.laboro amb articles d’opinió a la premsa de la ciutat i de la comarca. El primer article que vaig escriure data del 10 de febrer de 1995, i fins avui. Cridada per l’ambient, i per la panoràmica estètica i festiva del Carnaval que es viu a la ciutat i que l’acoloreix, així com també en altres poblacions de la comarca del Garraf, amb Sitges al capdavant, durant aquests anys he anat escrivint textos amb el Carnaval com a tema de comentari, de reflexió i també d’inspiració.

     

El Carnaval, la seva posada en escena, convida a explorar les seves característiques tant per la seva significació antropològica com per la seva exuberància estètica: la diversitat i espectacularitat formal de les figures i màscares amb què es presenta. És per aquest motiu que el Carnaval (les seves escenes i figures en moviment poden considerar-se art popular en viu) genera també moltes expressions artístiques, tan clàssiques com de nou encuny: dibuixos, pintures, fotografies, films, vídeos, performances. I més enllà de la música popular i ritmes d’acompanyament com el Turuta, que només escoltar-lo ja evoca els comparsers fent passades a la Plaça de la Vila, genera també música culta. En un d’aquests escrits em faig ressò de Carnaval, de Leonora Milà, una composició musical de diverses peces curtes inspirades en el que aquí en dic ‘quadres’, o escenes, del Carnaval vilanoví.

      

El Carnaval ha fet néixer també molta literatura, tant amb voluntat descriptiva i reflexiva, com purament artística: crònica, relat, assaig i reflexió sobre la significació de la festa, poemes i narracions escrites des de la imaginació més fantasiosa, més onírica i més juganera, així com també s’ha escrit sobre el Carnaval en formats de literatura més transcendent, que de tot hi ha, en el camp de les lletres: la filosofia no és pas fora de la vida, ans al contrari, neix de la vida, neix del nucli que ens fa humans: el pensament. Que no s’enganyin els lectors, amb la gatzara del Carnaval, els seus balls de disfresses i les seves màscares… El Carnaval és més seriós del que sembla. Tot allò profund té necessitat d’una màscara, va escriure Nietzsche. Les realitats més profundes s’han de presentar amb un rostre, si volen ser reconegudes. La cosa té polpa, però no ens hi estendrem.

     

En aquests textos inspirats en el Carnaval que ara aplego, amb alguns d’inèdits, hi ha el relat de Carnavals diversos. El de Vilanova i la Geltrú per descomptat. Ja he dit que la ciutat, els seus carrers i places, durant una semana llarga es converteixen en escenaris per la celebració d’un Carnaval espectacular. En aquests textos parlo també del Carnaval de Sitges per veïnatge, així com hi ha la crònica d’altres Carnavals propers. No manca en aquest recull el relat de Carnavals llunyans quant a espai geogràfic, cultural, i fins i tot exòtic. En un dels textos incloc, per tal d’il.lustrar la reflexió, el relat d’una cavalcada amb aires carnavalescos que es feia en el Japó tradicional del segle XIX.

     

I és que aquí, com allà i més enllà, sempre es troba un fil que relliga les manifestacions expansives pròpies de l’home que treballa i juga, en expressió d’Eugeni d’Ors, que en la seva filosofia escriu, exaltant en majúscula les paraules principals, com acostumava: La Intel.ligència (Seny) és per definició l’harmonia dels contraris. I si en ella es troba una part de treball, també s’hi troba una part de joc. I si en ella entra una mica de càlcul, també ha d’entrar-hi un gra de sal de follia.

     

És clar que de follia amb un gra de sal n’hi ha prou… com és prudent. Una setmana de Carnaval, doncs, és prou per equilibrar els dies i els treballs de l’any, d’altra banda dies ben amanits amb l’oli de les festes de guardar i encara de tota mena. No resisteixo a consignar aquí que Eugeni d’Ors, que tenia la seva casa d’estiu a la vilanovina ermita de Sant Cristòfol, on va morir el setembre del 1954, volia ser com Goethe, i una vegada es va disfressar de Goethe. Hi ha una fotografia que en dóna fe.       

El Carnaval és una celebració molt present en la nostra cultura grecocristiana. En el temps dels grecs aquesta festa pertanyia al regne del déu Dionís. En temps dels romans, aquest parèntesi festiu que subverteix la quotidianitat i el seu ordre es donava en les anomenades festes saturnals, dedicades a Bacus i els seus acòlits dansaires i bevedors. En la cultura generada pel cristianisme, el Carnaval va constituir-se en la porta d’entrada del litúrgic temps de Quaresma, temps de dejuni i penitència que propicia la meditació sobre la Passió del Crist i el seu sentit que culmina amb la Ressurrecció que la Pasqua celebra, d’altra banda símbol de la regeneració de la vida. El Carnaval o Carnestoltes, a imitació de les antigues saturnals, és temps de festes dionisíaques o bàquiques; o, simplement, festes que celebren amb tota mena de gresques la imminència del temps de primavera, quan la natura és a punt de reverdir després del repòs de l’hivern. La primavera la sang altera, diu la dita popular.

     

En aquests textos, que he reescrit treient alguna cosa d’aquí, afegint alguna cosa allà (ja se sap que els escriptors quan ens veiem a distància sempre trobem que ho hauríem pogut fer millor), hi figuren Carnavals d’anomenada com el de Venècia, Brasil i Cadis; però també hi ha un Carnaval de Flandes, i el Carnaval grec, i el Carnaval de la fi del món (la Vall de Boí), així com d’altres Carnavals menys coneguts, com ara el Carnaval de Notting Hill, un populós barri de Londres, o el Carnaval que se celebra a la petita població de Sauris, al nord d’Itàlia. També parlo de la festa jueva del Purim, que en les darreres dècades, a partir de la creació de l’estat d’Israel, ha pres formes carnavalesques.

     

N’he dit cròniques, d’aquests escrits, però no ho són sempre, ja que aquests textos sovint s’agraden de constituir, amb llibertat formal, una fusió de gèneres narratius i que a vegades s’amaren d’alè poètic. En aquests textos barrejo la crònica amb la reflexió, la reflexió amb la imaginació i la descripció, la descripció amb la ficció, o tot al mateix temps. També hi ha textos que són homenatges a figures literàries que estimo: Mercè Rodoreda, Clarice Lispector, Víctor Català, escriptores que també van inspirar-se en el Carnaval per escriure alguns dels seus contes o records biogràfics. Algunes vegades encapçalo el textos de Carnaval amb versos que s’hi adiuen. A l’hora d’editar el llibre he afegit algunes notes aclaridores que eixamplen la informació. M’ha semblat imprescindible. Divulgació, informació, interpretació, reflexió i creació en l’espai escrit.

     

En aquests espais escrits també sembla imprescindible trobar-hi la reflexió sobre una de les figures estrella del Carnaval: la màscara. No hi ha Carnaval sense màscara. Trobem l’ús de màscares en creences molt antigues. En el seu diccionari de símbols, diu Hans Biedermann: Les màscares, no només en l’àmbit de les cultures superiors [deu voler dir: més complexes, més elaborades], sinó també en moltes cultures que no tenen escriptura, són expressió de la presència d’entitats sobrenaturals. I també apunta: Les màscares teatrals deriven de les màscares del déu de l’embriaguesa i l’èxtasi, Dionís.

      

Som al cap del carrer, ja que, com no podria ser d’una altra manera, els orígens són els orígens (en molts d’aquests escrits apareix la figura del déu Dionís, al qual se li dedicaven les festes de pre-primavera en l’antiga Grècia, i de les quals deriven els Carnavals cristians), la cultura està feta de capes que se superposen, i la cultura religiosa no n’és una excepció, més aviat és a la base de les cultures tal com les coneixem avui. Els nostres Carnavals moderns, encara que poc es reconegui en el nostre món dessacralitzat, són la forma laica, secularitzada, i fins i tot banalitzada en algunes manifestacions, dels antics rituals estretament vinculats a la vida espiritual i religiosa dels nostres avantpassats. Vida pautada dins un temps cíclic, cenyida en el curs de l’any.

     

En el conjunt d’aquests textos la màscara hi és, doncs, ben present. M’interessa el seu significat dins del context del Carnaval, tant com el seu significat antropològic en general, així com el context artístic. Explica María Zambrano en una de les seves reflexions sobre pintura que quan Picasso va dirigir la seva mirada a l’art negre es va trobar amb la màscara. I així va començar a pintar ‘màscares’ per ocultar l’home (o la dona) que no volia que aparegués en les seves pintures. Va fer el mateix en la seva sèrie Arlequins, una disfressa que sovinteja en el vestuari carnavalesc. Ho va fer perquè el cos humà que hi pintava no havia de representar un cos humà sinó una altra cosa, d’ordre simbòlic.

     

La reflexió sobre la màscara ens duria molt lluny. Els grecs feien servir màscares en les Dionísies, les festes rituals dedicades a Dionís, el déu de la vinya i el vi. La màscara, però, és un fenomen universal. La màscara té a veure amb la figuració humana, divina o simbòlica, com hem vist. La màscara té a veure amb la representació, amb el teatre, així com amb el concepte d’alteritat, que en aquests escrits apunto de formes diferents, sense esgotar-lo ni molt menys, ja que el concepte d’alteritat també és un concepte molt ampli. Igualment suggereixo la reflexió sobre allò que mostra o oculta la màscara. La màscara és màgica: ens converteix en un altre o una altra. Tampoc no hem d’oblidar que la paraula màscara vol dir ‘persona’.

     

Finalment, en aquests escrits hi ha el relat de Carnavals personals, és a dir, viscuts d’a prop, en primera persona.

     

En aquest viatge estètic, enjogassat i tan atractiu intel.lectualment, en aquest passeig per una galeria amb diverses i fabuloses figures del Carnaval, m’hi acompanyen les imaginatives i atraients figures dibuixades per la pintora Adelaida Murillo, artista reconeguda, de llarga trajectòria, guardonada amb premis importants i amb obra en diferents museus i col.leccions.

     

Com sempre que amb Adelaida Murillo hem viatjat per les senderes de l’art i la creativitat, imatges i textos dialoguen en fructífera conversa. En la seva contemplació dels textos –una lectura que va més enllà de la lectura, que la prolonga-, Adelaida Murillo s’ha sentit cridada a interpretar les figures del Carnaval en la seva forma més genuïna: la màscara. La qual, com hem vist, tan vela com revela realitats profundes. És per aquesta raó que les màscares d’Adelaida Murillo reflecteixen la seva realitat visible, però apunten també a una realitat d’ordre simbòlic: van més enllà de la representació, obren la porta al misteri. Davant dels seus dibuixos sentim el misteri del dibuix, ‘de la línea que, a més de ser llum fent aparèixer l’ombra, és traç en l’espai del no res’, com escriu Zambrano en la seva reflexió sobre el dibuix. El misteri de la creació pura.

     

Al seu llibre De l’espiritual en l’art, diu Kandinsky que hi ha una mena d’homes (i dones) que porten dins seu una misteriosa força visionària. Aquests artistes inevitablement ‘veuen’ i ensenyen allò que han vist, i ho fan a través de les seves creacions. Adelaida Murillo, atreta per les seduccions que ofereix el frondós imaginari del Carnaval, ha vist i ha mostrat figures del seu misteri a través de màscares. Màscares que són figures de Carnavals diversos, però també de planetes humans, de mons interiors per descobrir.

Teresa Costa-Gramunt

Clos Sukkot, Vilanova i la Geltrú, agost de 2016

 *Parlo de la figura del Moixó foguer en el text Moixonet o Moixonàs, publicat en el seu dia a la premsa, i que es troba a la sortida d’aquest recull. En el Carnaval de Vilanova i la Geltrú, aquesta figura de bon averany per als mariners, segons el llegendari, es trabuca, com els lectors poden imaginar, en una figura de sentit eròtic. Un personatge que va nu de pèl a pèl, i al qual se li ha untat el cos amb mel (o amb algun succedani) es fica en un recipient ple de plomes i en surt vestit de plomes. Es miri com es miri la disfressa, la facècia carnavalesca està servida, i sembla que en el Carnaval vilanoví té l’origen en una història que s’explica, referida a un personatge que no tenia ni un duro per disfressar-se i va trobar aquesta insòlita manera de fer-ho.