La Deessa Adormida

Just quan entrava el solstici d'estiu vam arribar del viatge a Malta. A l'illa hi vam trobar una calor veritablement africana. Però a l'Hypogeu megalític (3600 - 2500 a.C) excavat sota terra de Hal Saflieni (Paola, Malta), on a principis del segle passat es va trobar aquesta figura de ceràmica, hi havia una frescor moderada que ha preservat, per mil.lennis, aquest impressionant temple subterrani. Aquesta figura de petites dimensions (12 cm.) que vam veure al Museu Arqueològic de la Vallette, la capital de l'illa, és coneguda com la Dama Adormida o Dona Adormida. Ateses les altres figures femenines de ceràmica que s'han trobat en el mateix indret, i que per la seves rodoneses recorden tantes venus de la fertilitat, més aviat fa pensar, com ja va deixar establert l'estudiós J. J. Bachofen al seu llibre El matriarcat (1861), que ens trobem davant d'una cultura de signe matriarcal que retia culte a la Deessa Mare. Així, doncs, per què no anomenar aquesta joia del món prehistòric la Deessa Adormida?

A les envistes

A les envistes de l'estiu, tot són desitjos de períodes de descans... A vegades descans cansat, com ara algun viatge que ens farà caminar de valent, i potser sota un sol de justícia. Però als dies de 'descans' no se'ls plany res, oi? Obro un petit parèntesi en aquest blog, serà curt. A la tornada us explicaré el què de tot plegat. Abraçades.

Educació i cultura contra la barbàrie

Iván Mañero fa miracles. Mañero és cirurgià plàstic, encara que ell s’estima més dir-se reconstructor. Amb el deixant dels guanys que donen les operacions d’estètica ha creat una oenagé a Guinea Bissau, Àfrica. Opera nens cremats i mutilats, també reconstrueix ablacions femenines, aquesta pràctica ritual salvatge. Ho llegeixo a l’entrevista publicada a La Contra de La Vanguardia (11-6-2013). En un moment donat, el cor em queda en suspens quan llegeixo el relat de tradicions tan bàrbares, com ara que als infants estràbics (als quals consideren endimoniats!), i també als nens albins, se’ls enterra en un formiguer: no en queda res.

He estat operada d’estrabisme, i tanta gent que conec que és estràbica, gent que ha donat tants fruits a la vida i a la societat on viu! Per la fotografia veig que el mateix Mañero és estràbic, si bé de manera gairebé imperceptible. Només l’educació i la cultura pots curar-nos de la barbàrie!

El pou

El pou.

La imatge és negra, fonda, opaca

com l’ull buit d’una calavera.

Però no hi ha buit on hi ha record.

Record de què.

D’un home mort que hi va caure mentre el construïa.

L’inici de la tragèdia.

L’inici d’una buidor més terrible

que l’absència.

Es va perdre l’amor en aquella fondària,

es va extingir en aquella foscor.

(poema inèdit. L'acompanya una fotografia fallida)

La nova realitat

El canvi està en la naturalesa de coses i fenomens, com ja va deixar dit Lucreci a De Rerum Natura. Tot i que algunes persones i col.lectius de mentalitat retardatària les voldrien fossilitzar a conveniència (exemple polític: la llei Wert). El nostre és un temps convuls perquè els canvis físics i de consciència s’han accelerat de tal manera que poc tenim temps per d’assimilar-los, tot i que l’ésser humà ha avançat gràcies a anar-se adaptant al medi.

A ningú no escapa que estem immersos en una nova realitat. Som en una època de transició de durada indefinida. Ens bressolem entre dues aigües, naveguem fent tentines entre el vell i el nou món. Nous filòsofs com Jordi Pigem contribueixen a posar llum en els diversos aspectes que presenta l’emergència d’aquesta nova realitat. Que, cal dir, ja va començar fa cent anys amb la teoria de la relativitat i les tesis de la física quàntica, com de manera tan didàctica descriu el físic Fred Alan Wolf al seu llibre Bucles temporales y pliegues espaciales (Ediciones Obelisco). Amb empenta intel.lectual, Wolf proporciona una nova visió sobre la relació entre ciència i consciència, i com a persona que considera la vida espiritual com una via de coneixement, obre les portes a la comprensió de la ‘ment de Déu’.

Jordi Pigem, bon articulista a la premsa i que durant molt de temps va ser coordinador de la revista Integral, és un filòsof que escriu sobre filosofia de la ciència i pensament ecològic. És un pioner a nivell internacional, i això és rellevant, en l’estudi i la divulgació del nou paradigma. És autor de més d’una desena de llibres, l’últim dels quals (al meu parer d’inprescindible lectura per no estar a l’escapça del món en el qual vivim) és el recentment publicat La nueva realidad. Del economicismo a la conciencia cuántica (Kairós).

En aquest assaig, Jordi Pigem va desgranant tot un seguit de reflexions que van des de l’economicisme imperant, on tot i tothom té un preu (o cap preu si un en queda al marge) i, per tant, un món on els humans hi estem considerats com a simples objectes, fins a anar-nos situant en la via de la nova consciència, una via d’un humanisme humanitzat (anem descobrint que la realitat no està feta d’objectes sinó de relacions en xarxa!). Nova consciència mercès a quàntica, amb les seves fabuloses revelacions en el camp de la física i de la neurociència. Paràmetres d’observació de la realitat que, d’altra banda, ja havien estat intuïts pels savis de moltes cultures i èpoques antigues.

Entre altres consideracions, Pigem aboga per un món on el fet de tenir estigui al servei del ser, on allò material estigui al servei d’allò personal, on de l’alienació (aquella sensació de sentir-nos arrossegats per forces que no controlem) poguem passar a donar un sentit més humà a la nostra vida, un món on la cobdícia de l’ego es vagi substituint per una consciència holística, planetària… És la realitat que ve, encara que els vells motlles no estiguin trencats del tot.

(article publicat a El 3 de vuit, 7 de juny de 2013)

Acordar

L’entrevistador pregunta a Paul Nurse, premi Nobel de Medicina: No creu que la genètica és injusta? Ho és –respon Nurse. Quan neixes et toquen unes cartes a l’atzar, però com les jugues només depèn de tu… Vet aquí. Però s’ha de tenir prou habilitat, i s’ha de fer un esforç… És clar.

La creació és una, però no uniforme. Som éssers únics amb els seus talents particulars. Com en la paràbola del Nou Testament, els talents –que en el relat hi figuren en forma de monedes- no s’han d’enterrar sinó fer treballar, fer crèixer, cadascú de la seva manera, amb el seu segell singular. Com jugar les cartes que ens ha tocat forma part d’una de les qualitats que ens fa humans: el lliure albir. Ara: la vida a vegades ens exigeix molt, massa i tot en molts casos. Cal pensar, però, i això dóna força, que sempre podem fer alguna cosa per acordar exigències i talents.  

Pensaments solts

La memòria és una creació. Amb les dades que subministrem al cervell, reals i figurades, es construeix la memòria. Allò que anomenem real sens dubte no té forma fins que no la creem. La nostra realitat és creació nostra. És quan deixem la ment en blanc que sorgeix el real, increat encara. El real és el que és, possibilitat i concreció alhora.

En estat d'amor

En estat d’amor estem en sintonia harmònica amb nosaltres mateixos i, per tant, també amb els altres i amb l’entorn. Quan una colla d’ímputs negatius ens treu d’aquest estat d’amor, experimentem malestar. L’amor, el veritable, és una emoció intel.ligent que no només ens proporciona benestar sinó també lucidesa.

La gran obra

Fer-se vell incomoda. Mirar-se al mirall i no reconèixer aquell rostre bonic, perquè no dir-ho, el rostre d’aquella foto dels vint, dels trenta anys, dels quaranta, i fins i tot més enllà. Després ja no és el mateix, no, i costa acceptar-ho. O no. Perquè el fet d’envellir facilita el camí del trànsit que, es vulgui o no, arribarà tard o d’hora. Al mateix temps que ens anem arrugant ens anem alliberant, si així ho volem perquè la natura ens ho posa en safata, de les passions humanes associades a la corporalitat i que tantes vegades tiranitzen. Hi ha, però, qui no vol fer-se vell de cap de les maneres perquè ha entronitzat el cos (jove) en la seva part superficial, ja que de cos en tenim fins que ens morim. Envellir facilita no esculpir el cos, com vol el màrqueting de l’estètica, sinó esculpir l’ésser intern. La gran obra, com ja ens havien dit els vells alquimistes.

(a la imatge, pintura romànica, Terrassa)

Seducció de la ciència

La ciència té en mi un gran poder seductor. Tant com la filosofia, la mística o la poesia. I és que tot és el mateix, només que cada àrea explica això que anomenem realitat amb un llenguatge propi. Per exemple: taquions* accelerats a través del cervell poden ‘recordar’ esdeveniments passats que apareixen com a imatges virtuals o vols de la imaginació. Pura física (quàntica) i pura poesia per definir una part del que som: memòria, encara que no estigui localitzada enlloc!

*Partícula subatòmica hipotètica que es mou de manera més ràpida que la llum. 

(a la imatge, fragment d'una obra de la pintora Carme Riera)

Pecat original

Sembla que sempre arriba un moment en què es fa necessari obrir les portes d’allò ocult de la nostra existència. Sobretot quan es percep que la vida no s’allargarà gaire i de manera lúcida es decideix alleugerir l’equipatge de cara al viatge definitiu. Així, en l’atalaia que li atorga el temps de vellesa, comença el seu relat la protagonista de Pecat original (Plataforma), de Maria Helena Feliu. El relat és la reconstrucció novel.lada d’una experiència dràmatica viscuda en primera persona: la de filla il.legítima en una època com la de la Guerra Civil i la de la llarga postguerra, mentalment tan gris i moralment tan restrictiva.

El relat és estremidor i molt vàlid quant a testimoni d’un drama personal en el qual incideixen, i molt, la repressió ambient, el pes de les convencions socials i les estretors econòmiques. Amb tot, en la vida de la nena Irene (nom figurat de Maria Helena) s’acaben imposant l’afecte incondicional de la família d’acollida i les seves pròpies ganes de viure i de fer-se un lloc al món. La prova és la trajectòria de Maria Helena Feliu, casada i mare de quatre fills, llicenciada en Filosofia i Psicologia clínica, membre fundador del Gabinet Col.lectiu Galton i autora de llibres sobre conflictes de parella.

La tria acadèmica i professional de Maria Helena Feliu no sembla aliena a les preocupacions metafísiques que una història personal com la d’ella deuen haver provocat. Som fills dels nostres pares, tot i que a vegades no siguin aquests pares qui tinguin cura de nosaltres, com en el cas de l’autora de Pecat original. La relació amb la família d’acollida, base importantíssima en la seva educació emocional, és explicada amb tot detall per Feliu, així com la inclusió de la presència intermitent d’uns visitants, una ‘senyoreta’ i un ‘senyor’, que van resultar ser els seus pares biològics.

A la història, per ella mateixa colpidora, s’hi ha afegit ara l’apertura d’un misteri que Maria Helena Feliu no havia desvetllat al llibre per respecte i consideració als seus progenitors pels quals no mostra ressentiment malgrat l’abandó. Després de la publicació dels Dietaris d’aquell gran intel.lectual que va ser Joan Estelrich, hem sabut que Maria Helena Feliu era el fruit de la relació sentimental que va mantenir durant molts anys amb l’escriptora Paulina Pi de la Serra. Joan Estelrich estava casat i tenia fills. Paulina Pi de la Serra provenia d’una família molt conservadora de Terrassa, la qual cosa la va constrenyir a no voler admetre mai de cara a la família ni de cara a la societat que l’envoltava, i en la qual va incidir molt intel.lectualment, l’existència de Maria Helena.

En la narració per capítols de Maria Helena Feliu s’hi intercalen un seguit de cartes dels seus pares a ella, que podem imaginar molt properes a les que probablement es van escriure, sobretot mentre el pare va ser viu. La relació epistolar amb la mare és molt més escassa, llevat d’un capítol al final del llibre on hi figuren les anotacions d’un suposat o real diari de la mare, en el qual explica la història de la seva relació amb el pare i amb ella, si bé de forma molt sintètica i des de la seva òptica. Així ens trobem que Pecat original és un relat coral, elaborat de manera inclusiva per part de la narradora. I és que, del dret o del revès, en la psique de tota persona hi ha la petja indeleble de la parella primordial que ens ha donat la vida, hagin fet aquest paper millor o pitjor. En aquest cas, em sembla veure que davant la necessitat d’integrar de manera harmònica aquestes figures en el nostre relat íntim, es busqui, com fa Maria Helena Feliu, una manera salvífica de fer-ho, i de la qual la literatura en resulta un camí excel.lent.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 24 de maig de 2013. A la imatge, un fragment de la portada del llibre)

Llum, realitat, Déu

Diu Sant Pau: Déu viu en una llum on ningú no pot arribar. Ho podem mirar des del punt de vista de creient tradicional i ‘personalitzar’, com s’acostuma, aquest Déu que des de Jesús rep el qualificatiu de Pare, i que es troba immers en una llum massa potent per als nostres ulls (és pura energia) i molt llunyana en un espai indefinit. Des del punt de vista filosòfic clàssic podem dir que Déu habita el coneixement pur de la realitat, que Ell mateix és el Coneixement de la Realitat i, per tant, la Veritat, terme absolut que s’escapa a la comprensió del relatiu. Si ho mirem des del punt de vista quàntic, sabem que la matèria està feta de llum! Anys llum, diem per calcular distàncies astronòmiques. Tanmateix, sembla que la llum no es mou i és temps immòbil, qui es mou és allò que entenem per cosmos, la creació, nosaltres, subjectes al temps. ‘Déu’ és aquesta llum on ningú (el relatiu) no pot arribar perquè no pot comprendre el que no pot experimentar, la totalitat. Llevat, potser, en l’experiència mística, on la part (nosaltres) queda absorbida en el Tot. En aquest moment de durada imprecisa desapareix la noció del temps i l’espai. Ja hem dit que la llum és el temps immòbil i que nosaltres per aproximació en diem etern. 

El crim del soldat

Erri de Luca, nascut a Nàpols l’any 1950, és un escriptor candidat al premi de Nobel de Literatura. Si encara no hi és, hauria de ser a les llistes. Escriptor tardà, la seva obra, escrita amb una gran puresa estilística, és d’una gran intensitat humana i projecció espiritual, producte de la seva pròpia experiència, sovint viscuda al límit, que li dóna una àmplia visió de la realitat. Amb un passat d’activista polític en el moviment revolucionari Lotta Continua i home que ha fet mil oficis, és traductor de l’hebreu per gust a més d’un apassionat de la muntanya. És des d’aquestes experiències, la d’escalador de muntanyes i la de traductor de l’hebreu, que parteix el seu últim lliurament literari, El crim del soldat (Bromera).

L’estudi de qualsevol llengua obre moltes portes. Però quan s’estudia l’hebreu s’obren portes a una cultura que, almenys a Occident, ens projecta fins a les pròpies arrels, si més no simbòliques. L’estudi de l’hebreu comporta alguna cosa més que l’estudi de la gramàtica d’aquesta llengua: comporta l’estudi de la guematria, ciència que té en compte la valència numèrica de cada lletra. La Càbala té com a base aquesta ciència. Per aquest motiu, segons es llegeix a El crim del soldat, una última paraula en un text escrit en jiddisch, venjança, adquireix una importància definitiva.

En la diàspora dels jueus, en certs llocs d’Europa l’hebreu va donar una altra llengua, el jiddisch. Després de l’Holocaust, gairebé no es parla ni s’escriu, per la qual cosa actualment s’està fent un esforç per traduir a totes les llengües possibles la literatura escrita en jiddisch. En castellà ho està fent de manera exemplar una amiga meva, la Varda Fiszbein. A El crim del soldat trobem en la mateixa tasca traductora d’un text en jiddisch a l’italià a l’elter ego d’Erri de Luca, el narrador d’aquesta història escruixidora.

El narrador, que acaba de baixar d’una excursió a la muntanya, és en una fonda per a restaurar-se. Menja tot sol, però s’acompanya d’uns folis en jiddisch que està traduint. En una altra taula s’asseuen un home gran i la seva filla que, segons llegirem durant el relat, es troba emotivament dividida entre la repulsió que li ha causat saber en un moment donat (quan la mare abandona el marit) que el seu pare és un nazi fugitiu i el seu deure de filla de tenir-ne cura. Amb una llambregada a la taula veïna, el vell nazi s’adona de la llengua en la qual estan escrits els folis, llengua que coneix perquè  ha estudiat també l’hebreu fins a obsessionar-se també en l’estudi de la Càbala. La paraula venjança li salta a la vista. Com a home perseguit durant dècades, ara se sent amenaçat per la presència del veí, que ell interpreta com l’encarnació de la venjança. I amb el propòsit que ‘ells’, els perseguidors jueus dels nazis, no l’atrapin, precipita el seu final.

Però, quin és el crim del soldat? Segons el vell nazi, el crim del soldat és la derrota. Altrament no hauria hagut de passar-se la vida fugint, amagant-se, ja que els criminals i perseguits haurien estat els altres. La victoria hauria justificat aquella guerra tan cruenta per a Europa, així com la destrucció dels milions de vides que va comportar l’Holocaust. Aquest és un dels diversos fils argumentals que s’entrecreuen en aquesta nouvelle escrita amb un ritme ben modulat que permet la meditació serena, però indefugible, d’aspectes també tan candents com ara la dificultat d’una filla per jutjar la conducta del pare, tot i que no l’exculpa absolutament de res. Tanmateix, aquest passat patern, mantingut en secret per part dels pares durant tots els anys de la seva infantesa i adolescència, condiciona la vida futura de la filla, que renuncia al matrimoni i a la descendència a fi i efecte de no perpetuar en cap criatura la llavor criminal del pare. El crim del soldat, d’Erri de Luca, és una obra mestra.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 17 de maig de 2013)

Wert i l'obscurantisme

La llei Wert, d’altra banda tan bel.ligerant amb la cultura i la llengua catalana, és un atemptat contra el necessari coneixement per a considerar-nos civilitzats. Remeto els lectors a una carta enviada des de Palma de Mallorca a La Vanguardia (18 de maig de 2013) per part de la professora de filosofia Eva Navarro Martínez. Al final de l’article diu, literalment: Ver el mundo sin la percepción de la filosofia es sinónimo de padecer una miopía mental. Desde luego, en España no saldremos del oscurantismo sólo con traducir al inglés la ignorancia que padecemos. Amb propietat, la professora Navarro parla en present: la ignorància que patim. És clar. Perquè, llevat d’un tant per cent no gaire gran, no tinc la impressió que mai hàgim sortit de l’obscurantisme, i ara encara ens volen fer anar més lluny en aquest camí del qual hem de buscar una drecera urgent!

Mandala

El mandala és femení, escriu Carl Gustav Jung. Correspon a la rosa occidental en la qual està assegut el Rei de la Glòria, sovint sobre una base formada pels quatre evangelistes, que es corresponen als quatre punts cardinals. La flor del lotus, la figura de la qual sovint s'empra per a dibuixar mandales, és la seu del naixement dels déus. El naixement dels déus no es correspon a l'infantament en cadascú de nosaltres de la nostra part divina? Digueu-li Bondat, Bellesa, Saviesa.

(a la imatge, un mandala tibetà)

Surreal o real?

La pintora Remedios Varo va ser una de les dones artistes que van ser admeses a l’exclusiu grup dels surrealistes francesos capitanejat per André Breton. La seva obra, de factura realista, és a dir, figurativa, ens interroga amb la seva aura de misteri. Remedios Varo, nascuda a Anglès, Girona, l’any 1908, va morir l’any 1963 a Mèxic D.F., on la seva obra és molt celebrada. Enguany es commemoren els 50 anys de la seva mort.

De tots els indrets que Remedios Varo podia haver escollit per al seu exili des de l’any 1942 (la guerra va foragitar d’Europa tants creadors i intel.lectuals de mèrit!), Mèxic sembla fet exprès per acollir, sense estranyesa, el seu art. Una ullada a la imatgeria popular mexicana ens convoca a considerar-lo com una expressió del màgic en el surrealisme. Per aquest motiu, l’artista mexicana Frida Kahlo va ser titllada de surrealista per André Breton. Frida Kahlo no era, però, surrealista de forma adjectiva com pretenien els surrealistes, sinó de forma substantiva, és a dir, genuïna. Com la mateixa Remedios Varo.

Hi ha una pintura de Varo que, com tantes de les seves obres, pot ser vista com la imatge d’un somni, o com una figuració mental en la vigília, o com una imatge d’una pel.lícula d’època indefinida, o com una figura que explica una condició real, si bé utilitzant un llenguatge per a ser interpretat a base d’analogies. En aquesta pintura es veu una dona amb una daga enorme clavada a l’esquena. Situada d’esquena a l’espectador, aquesta figura femenina està lligada amb unes cadenes a una columna d’una sala hipòstila amb el terra d’escaquer com per indicar la dualitat amb què es presenta la realitat. Els núvols que floten entre columnes sembla que vulguin donar al quadre un aire paisatgístic, tot i que aquesta pintura respira una atmosfera d’interior. Les metàfores presents en aquesta imatge pictòrica poden tenir una lectura personal, subjectiva, referida al fet de ser apunyalats per l’esquena, i una altra de general referida a la subjecció per qüestió de gènere. Però aquestes imatges, com totes les de Remedios Varo, conviden a anar més enllà en la interpretació. Aquest quadre sembla una transposició de l’episodi de la flagel.lació de Jesús. Remedios Varo sovint canvia el valor d’unes imatges per unes altres, modificant així el discurs convencional. Aquí el flagel.lat és una dona, i potser ella mateixa.        

A Remedios Varo i Uranga. L’encontre dels seus dibuixos amb el surrealisme francès (Arola editors), una important aportació intel.lectual a l’estudi sobre l’art, sobretot dibuixístic, de Remedios Varo, la seva autora, la pintora i doctora en Belles Arts Eva Cortès i Giner (1967) escriu que en l’obra de Varo hi ha molt d’autobiogràfic. Com en Kahlo. Com en tantes de les obres, plàstiques o literàries, realitzades per dones. I és que les dones a poc a poc han anat passant de ser objectes inspiradors de la pintura o de la literatura per esdevenir, i ha estat necessari que així fos, elles mateixes subjectes d’art. No hi ha dubte, per exemple, de l’entramat autobiogràfic que compon l’obra literària de Marguerite Yourcenar o la de Mercè Rodoreda, i això sense perdre ni un bri d’universalitat.

Universals, arquetípiques, són moltes de les imatges de la pintura i dels dibuixos de Varo, com ara el llenç on es veu una població-muralla que s’enrotlla en espiral; o com ara els personatges-ocell d’alguns dels seus dibuixos. Varo va crear de forma genial imatges fora de l’establert, i que tanmateix reflecteixen amb gran precisió formal ‘realitats’ somniades o imaginades, com també va fer aquell surrealista avant la lettre que va ser Hieronymus Bosch, o el més poètic Odile Redon, un exemple més proper en el temps d’aquesta tendència a expressar, de forma visionària, el món de la metafísica. Hi ha prou motius, doncs, perquè la personalitat artística de Remedios Varo tingui un lloc ben destacat en la història de l’art universal.

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 de maig de 2013. A la imatge una pintura de Remedios Varo)

Començar

Cada dia és com una fulla en blanc. Sí, ja sé que quan ens llevem venim d'un temps passat, d'una història, i que som com una casa que costosament s'enlaira maó a maó. Però també som com una fulla en blanc on redirmir-nos de les pedres del camí, de les parets enrunades, dels vidres trencats. 

Canvi de lògica

Hi ha una visió perversa entre el deute de moltes famílies (hipoteca de la casa on viuen) i el que ara el ‘sistema’ en diu culpa per haver-se endeutat, quan es veu fins a quin punt ens han abocat a endeutar-nos en benefici del ‘sistema’. Un exemple: a principis dels anys vuitanta va desaparèixer gairebé d’un dia per l’altre l’oferta de pisos de lloguer a Barcelona. Al mateix moment s’abaratia el lloguer del diner, és a dir, el crèdit…, començant així la bombolla, immobiliària, però també financera a base d’especulació borsària (un casino, si em permeteu), que ens ha dut fins aquí. És clar que hi ha gent beneita que gasta el que no té. Però és una minoria. Però interessa fer culpable a la gent. Un sistema antic, però efectiu. Perquè hi ha una relació cultural (bíblica) entre la paraula deute i culpa. En alemany per dir deute i culpa s’utilitza la mateixa paraula, schuld, com posa de manifest Jordi Pigem al seu llibre de lectura molt recomanable La nueva realidad (Kairós). A partir d’aquí es poden fer totes les lectures que es vulguin, tan concretes com simbòliques. La solució? Intentar trencar aquesta lògica. I és que situar-se en la nova realitat, tan necessària, passarà per canviar la vella lògica.   

Harmonia

La paraula harmonia procedeix del grec harmos, que vol dir “unió”. Quan estem en disposició de ressonar amb alguna cosa, estem oferint-nos a nosaltres mateixos en harmonia amb aquesta cosa. L’experiència (interior) d’aquesta harmonia és una experiència del nostre ésser fonamental… que comprèn el jo però és més que el jo.

El Capricho

Hem estat uns dies a Madrid. Aprofitant que allà era festa, el dia 2 de maig vam visitar el parc El Capricho, només visitable les festes. Com l'artista japonés que es va perdre en el seu quadre, jo també em vaig perdre en imatges com aquesta capturada per la meva càmera de butxaca... El parc va ser creat al segle XVIII per la comtessa-duquessa de Benavente. Goya el va utilitzar en més d'una de les seves pintures alegres i acolorides. Tot el parc feia olor de primavera, amb els seus lilàs florits.