Noces alquímiques

Així va anomenar Jung allò que sabíem d’una manera intuïtiva: som la trobada entre un espermatozous i un òvul, i, per tant, i independentment del sexe físic, contenim hormones masculines i femenines. Això es tradueix en la presència de l’ànimus (esperit) a la part masculina de la psique de la dona, i ànima (ànima) a les qualitats femenines de la psique de l’home. Ànimus i ànima són arquetips interns o figures inconscients. El treball d’unificació intern de les dues polaritats s’anomena matrimoni interior. En el seu llenguatge simbòlic, els alquimistes anomenaven aquest treball d’integració noces alquímiques. L’imaginari col.lectiu ens parla de l’androgin, que, està clar, és una figura interior.

Cal dir que per les mateixes circumstàncies històriques i desfavorables en la consideració del femení de l’existència en el món occidental –Orient és una altra cosa-, en general les dones van per davant en aquest treball d’integració entre els dos pols. A vegades les dificultats o la negació ambient per ser en plenitud proporcionen les eines per intel.ligir un coneixement més profund de la realitat essencial. Justament aquest saber s’ha posat en marxa a mesura que la dona ha reconegut l’ànimus al seu interior. 

(en la il.lustració, el yin/yang, imatge de la polaritat unificada)    

La sort i l'atzar

Tic-tac,

el diapasó de la vida

no és com el batec del rellotge previsible.

El compàs de la vida

es mou al ritme de l’atzar.

La sort es decideix com una moneda tirada enlaire

que es mostra en la cara o en la creu.

Déu no en sap res:

la vida despresa és autònoma.

Moments essencials

Hi ha moments essencials, com quan ens hem vist reflectits en els ulls de la persona estimada, com quan hem entrat en un temple i hem percebut alguna cosa que ens agermana al silenci ple, com quan hem rigut amb una colla d’amics al voltant d’un foc, com quan, seguint el fil de vida, hem infantat els fills o donat la mà a un moribund. Són moments essencials que ens connecten amb el més profund del nostre ésser. En aquests moments ens sentim ser nosaltres amb els altres, amb el món, amb l’univers.

Origen i destí

Tots tenim un mateix origen: hem nascut dels nostres pares i mares, que han fet de canal de la vida, del seu miracle. Però no tots tenim la mateixa fita: cadascú té la seva, ens sentim estirats per aquesta fita que ens projecta. Li podem dir destí, com els antics.

Valoració recíproca

La valoració recíproca és un dels ingredients de l’amor. En la relació amorosa cadascú ha de brillar amb llum pròpia, i que això sigui un incentiu per a mentenir-la viva, en estat creixent. És tot el contrari del que s’esdevé en les relacions que fracassen, a vegades amb pena de mort, sobretot per a les dones que hi deixen la pell.

Coratge!

Ser honest demana coratge. Ser confiat demana coratge. Buscar la veritat demana coratge. Ser amorós demana coratge!

Evolució

Podem veure el temps com un cercle –l’etern retorn- o com una espiral, on les coses es van repetint també cíclicament, però d’una manera més oberta, més dinàmica, sempre en moviment. Ja deia Heràclit que no ens podem banyar en les mateixes aigües del riu. Des d’aquesta perspectiva, pot entendre’s la redempció com una evolució.

Paradís, Exili, Terra promesa

El dolor del moment actual és la conseqüència d’un estat de felicitat anterior. Ens ho diu el vell mite: èrem al Paradís i ara som a l’Exili. La travessa del desert pot ser més curta o més llarga, o que així ens ho sembli. Però sempre hi ha travessa, sempre hi ha desert com sempre hi ha oasi i Terra promesa.

Naturalesa lluminosa

En última instància, penso que som de naturalesa lluminosa. Per aquest motiu ens podríem veure com un sol cobert de boira, de núvols, imatges dels condicionaments que ens posem, i que la vida ens posa, una mica de cada cosa. Jo no crec que tot ens ho fem sols, com en aquestes teories que ja fa temps que s’han posat de moda i que afirmen que tot el que ens passa és per ‘culpa’ nostra. Susan Sontag ja s’hi va rebel.lar escrivint el seu famós llibre sobre les metàfores de les malalties. Som éssers lluminosos caiguts en l’ombra. A vegades l’ombra és tan fosca i espessa que creiem que és sòlida i inamobible, però no. Podem estirar el fil de la teranyina i aclarir el paisatge de la nostra veritable naturalesa. Estirar el fil sí que depèn de nosaltres. 

Supervivència dels sentiments

Els sentiments ens sobreviuen, o pels sentiments sobrevivim, escric, perquè així és tal com aquesta idea se m’ha presentat. Però, quins sentiments, em pregunto ara. Els sentiments que inspirem, ja siguin positius o negatius. Suposant que el nostre record no vagi immediatament de la nostra mort als llimbs de l’oblit, que també pot passar, se’ns recorda segons els sentiments que hem inspirat. Dos exemples contraposats extrets del nostre imaginari cultural: Hitler, malgrat els danys superlatius que li devem, sobreviu en la nostra memòria afectiva. Joan de la Creu, encara que no entenguem bé la seva experiència espiritual, sobreviu en la nostra memòria i en els poemes que va escriure.

El somriure de Lilith

Sóc Lilith, la desconeguda.

S’ha escrit sobre mí

sense haver-me escoltat.

Malobedient, se’m va enviar a l’exili.

L’exili és la meva pàtria,

en el pelegrinatge el saber s’obre pas.

Saber hermètic per a qui no veu

que el dia i la nit procedeixen de la mateixa força,

que el somni i la vigília s’abracen d’amagat.

Eva es plany de mi

perquè voldria ser com jo: una dona lliure,

nascuda per ella mateixa, no del costat d’Adam.

(en la imatge: Lady Lilith, de Dante Gabriel Rossetti)

Temps i Eternitat

Deia Angelus Silesius (pseudònim de Johannes Scheffler 1624-1677): “El temps és com l’Eternitat, i l’Eternitat és com el Temps si tu no fas distinció entre una cosa i l’altra”. Aquest és un pensament no-dual, característic de les cultures orientals. Als occidentals ens costa no fer –no sentir- aquesta distinció que, no obstant això, els místics de totes les cultures bé que ho han experimentat i ho han deixat escrit, com Silesius. Si ho entenc bé, es tracta de no sentir com a separat l’U i el molts, o la matèria de l’esperit, ja que tot és U i tot és sagrat, fins a l’últim quars de l’última cèl.lula del nostre cos.

"Seria la del alba..."

“Seria la del alba…”, escriu Cervantes. El Quixot es posa en marxa en aquest moment del dia, amb les primeres llums. És una hora certa, i, no obstant això, la llum no és fixa sinó que es va obrint pas. Una aparició de la llum que camina i que invita a posar-se en marxa. Però no és per a tothom, ja que molts temen d’anar-li a l’encontre. El Quixot no. La seva és una història humana, però plena d’heroismes folls, a ulls de la realitat prosaica. Divina follia, la del poeta Quixot. Veia la Saviesa, la Sofia, la Shekinah, la Presència Divina en aquella noia no gens agraciada i basta, Aldonça, que ell va batejar amb el dolç nom de Dulcinea. Divina mirada, la del Cavaller Ambulant, que veia la perla en l’embolcall tosc.

L'aurora

“L’aurora és el pas de la nit a la llum, il.luminada amb dos colors, que són el vermell i el groc”, es troba escrit a Aurora Consurgens (L’alçament de l’aurora), un tractat d’alquymia atribuït a sant Tomàs d’Aquino.

L’aurora, la [deessa] dels dits de rosa, com també es troba escrit a l’Odissea.

Bella metàfora del pas de la ignorància vers la saviesa, així, suaument, amb aquesta coloració carnosa, amorosa, de vermell i groc, com els colors de sang i or de la nostra senyera. L’aurora és anomenada també aurea hora, hora daurada, hora d’or, hora de l’alçament de la llum, i nosaltres amb ella, de la seva mà.

Les teixidores

La mitologia ens forneix de figures femenines que tenen encomanada la feina de teixir i desteixir, metàfora de la vida i del destí, que encarnen perfectament les Moires gregues –o les Parques romanes-: Àtropos, que fila el fil de la vida; Cloto, que l’enrotlla; i Laquesis, que talla el fil de la vida amb unes tisores d’or, com diu la tradició.

No són les úniques figures que teixeixen o que tenen relació amb els fils que donen cos a l’existència i el seu devenir. Basti recordar Penèlope, Ariadna, Circe, Aracne… En el nostre àmbit cultural tradicional tenim la figura de la filosa, que té el mateix sentit.

En El vel d’Harmonia (el meu primer llibre publicat i que dóna títol a aquest blog), vaig utilitzar la metàfora de les teixidores, en aquest cas per teixir, mitjançant la paraula, bellesa, amor i memòria dedicada a tres dones mortes del meu entorn que vaig estimar en vida. Vaig personificar-les en les teixidores del vel de les noces d’Harmonia amb Cadmo. Són: Eufrosine, Aglae i Talia, més conegudes com les Carites o Jarites gregues, o les Tres Gràcies. Viuen a l’Olimp amb les Muses, i com elles es diu que inspiren.

Els antics consideraven la vida de l’univers com una xarxa, on tot el que existeix està en relació, també els vius i els morts. La mateixa idea la trobem en la cultura xinesa. El terme king (o ching) en el seu origen significa teixit, trama, i en l’ús quotidià, llibre o llibre sagrat. Escriure, doncs, equival a teixir…

(a la fotografia, les Tres Gràcies) 

Wislawa Szymborska i les lectures no obligatòries

Wislawa Szymborska, premi Nobel de Literatura 1996 que va morir el dia 1 de febrer a Cracòvia, va escriure una poesia bella, filosòfica i fins i tot moralitzant, que posava dempeus la condició humana.

Atreta per la seva mestria en l’ús de la paraula, l’he llegida sovint, i quan va aparèixer el recull de proses Lecturas no obligatorias (el 2009 Ediciones Alfabia va publicar un recull d’articles publicats a la seva columna Lectura no obligatoria) vaig abocar-me a la seva saviesa inspirada i senzilla. D’aquestes proses de lectura tan recomanable, recordo ara l’escrit on Szymborska parla de l’amor desgraciat –tot i que ella se sentia feliç per voluntat pròpia- d’Anna Dostoievska, a rel de la traducció al polonès del llibre El meu pobre Fedia, com així anomenava al gran escriptor Dostoievski que, com se sap, tenia l’humor molt canviant, patia atacs epilèptics i era jugador. En un moment determinat de la seva exposició, la poeta escriu, i tradueixo: “Davant d’aquestes circumstàncies, els observadors aliens es preguntaven: Què deu veure-li? Millor que no ens fem aquesta classe de preguntes: els grans amors mai no tenen explicació.”    

Massa trista

Massa trista, em veig, per estar enamorada. Patia. Aleshores ja patia molt. L’amor no sempre porta alegria, serenitat. Trobo aquesta fotografia entre vells papers, cartes, algun poema escrit llavors. Està feta davant del monestir de Pedralbes, un lloc on anàvem sovint. S’hi estava bé, era tranquil, hi havia silenci. Parlàvem durant hores. Sempre vam tenir coses a dir-nos, coses profundes. Potser massa, en gent tan jove. Calculo que devia tenir 19 anys quan em va fer aquest retrat. Porto un abric negre que recordo molt bonic, aquí no es veu. Tot és història. Però encara tan viva, tot i que ja no em fa mal. El temps és una benedicció.

(extret de La capsa verda)

Voluntat de florir

Fa molt de temps, molt, que ja no puc dibuixar amb la precisió d'aquesta imatge, impresa l'any 1988. Tot i que em sap una mica de greu, m'he acostumat als meus límits visuals. Faig altres coses, sempre es poden fer altres coses si hi ha desig i voluntat de florir...

Do espontani i treball

Podem pensar que el do espontani és una gràcia, i ho és perquè s’experimenta així, perquè apareix tot d’una. Ara bé: perquè el do espontani aparegui és precís estudiar, meditar, treballar. El fruit, no sorgeix de la terra adobada, regada, treballada?

El centre

Ens maregen amb la crisi, ens maregem amb la crisi. Giravoltem, ens fan giravoltar. Fins a un cert punt. Provem de mantenir-nos en el centre, en aquest punt d'equilibri -d'harmonia!- entre el món interior i el món exterior. El món mana fins a un cert punt: el centre de nosaltres mateixos. En aquest centre hi ha el regne que no és d'aquest món, precisament.