Els sentiments ens sobreviuen, o pels sentiments sobrevivim, escric, perquè així és tal com aquesta idea se m’ha presentat. Però, quins sentiments, em pregunto ara. Els sentiments que inspirem, ja siguin positius o negatius. Suposant que el nostre record no vagi immediatament de la nostra mort als llimbs de l’oblit, que també pot passar, se’ns recorda segons els sentiments que hem inspirat. Dos exemples contraposats extrets del nostre imaginari cultural: Hitler, malgrat els danys superlatius que li devem, sobreviu en la nostra memòria afectiva. Joan de la Creu, encara que no entenguem bé la seva experiència espiritual, sobreviu en la nostra memòria i en els poemes que va escriure.
I sobreviu o reneix -em refereixo a Joan de la Creu- cada vegada que llegim el 'Cántico espiritual'. Llavors, amb tanta bellesa com contenen els seus versos, sembla que sigui el mateix Joan de la Creu que ens travessi per elevar-nos uns instants per sobre del mal.
ResponEliminaD'acord. És així perquè som sensorials en tots els aspectes del cos, i el cos inclou la memòria i les obres fetes.
ResponEliminaLes obres, com nosaltres, poden ser oblidades. Però si insistim molt, alguns dels nostres gestos perviuran, i els fills podran explicar: l'àvia sempre parlava d'una humil doneta de Rubí, per exemple, que era estimada per tot el poble i la diminuta casa seva se li omplia pel sant perquè tothom passava a felicitar i obsequiar. Casos així de bon fer, deixen memòria sense necessitar grans gestes. Com els de males pràctiques, però aquests últims no ens fan somriure.
Olga