Així va anomenar Jung allò que sabíem d’una manera intuïtiva: som la trobada entre un espermatozous i un òvul, i, per tant, i independentment del sexe físic, contenim hormones masculines i femenines. Això es tradueix en la presència de l’ànimus (esperit) a la part masculina de la psique de la dona, i ànima (ànima) a les qualitats femenines de la psique de l’home. Ànimus i ànima són arquetips interns o figures inconscients. El treball d’unificació intern de les dues polaritats s’anomena matrimoni interior. En el seu llenguatge simbòlic, els alquimistes anomenaven aquest treball d’integració noces alquímiques. L’imaginari col.lectiu ens parla de l’androgin, que, està clar, és una figura interior.
Cal dir que per les mateixes circumstàncies històriques i desfavorables en la consideració del femení de l’existència en el món occidental –Orient és una altra cosa-, en general les dones van per davant en aquest treball d’integració entre els dos pols. A vegades les dificultats o la negació ambient per ser en plenitud proporcionen les eines per intel.ligir un coneixement més profund de la realitat essencial. Justament aquest saber s’ha posat en marxa a mesura que la dona ha reconegut l’ànimus al seu interior.
(en la il.lustració, el yin/yang, imatge de la polaritat unificada)
Excel·lent exposició.
ResponEliminaPenso que l'escriptora és potser la persona que més ha reflexionat sobre aquest fet. L'escriptora com a dona pot crear homes i dones. Com a artista, en el seu mapa-univers interior hi conviuen els éssers que ella es reconeix, que a vegades adopta però que no té perquè exposar a la llum pública si no li interessa. Però aquests éssers hi són, amb totes les seves circumstàncies, i així la fan rica.
Per això l'escriptora pot treballar en qualsevol personatge i aquest sempre sorgirà de la seva experiència.