“Seria la del alba…”, escriu Cervantes. El Quixot es posa en marxa en aquest moment del dia, amb les primeres llums. És una hora certa, i, no obstant això, la llum no és fixa sinó que es va obrint pas. Una aparició de la llum que camina i que invita a posar-se en marxa. Però no és per a tothom, ja que molts temen d’anar-li a l’encontre. El Quixot no. La seva és una història humana, però plena d’heroismes folls, a ulls de la realitat prosaica. Divina follia, la del poeta Quixot. Veia la Saviesa, la Sofia, la Shekinah, la Presència Divina en aquella noia no gens agraciada i basta, Aldonça, que ell va batejar amb el dolç nom de Dulcinea. Divina mirada, la del Cavaller Ambulant, que veia la perla en l’embolcall tosc.
