Psicotècnic

Quan vaig sortir d’aquella mort en vida que va ser la meva anorèxia reactiva a un abandonament amorós, vaig decidir canviar de feina. Tenia un títol recentment adquirit i això em donava força. A part de mirar La Vanguardia cada dia, vaig anar a l’oficina de l’Inem, aleshores única oficina al carrer Joaquim Dou. Em va rebre una noia molt amable que em va fer un examen psicotècnic. Al cap d’uns dies em va telefonar a casa i em va dir que passés per l’oficina. Vam estar gairebé tot el matí parlant de cinquanta mil coses, però no de l’examen psicotècnic. Quan ja havíem arribat al temps que ella devia fixar-se per a l’entrevista, em va dir: “Aquesta conversa no em quadra amb el resultat del psicotècnic. Raones amb equilibri, intel.ligència i fins i tot amb imaginació per veure situacions noves. Però els psicotècnics tenen això: que evalúen la norma i tu no hi entres ben bé…”
No hi entres ben bé és la frase clau que va validar aquella sensació d’estranyesa que em venia ja de nena. La nova feina la vaig trobar en un anunci a La Vanguardia. Però sempre agraïré a la jove psicòloga que confirmés l’origen de la meva estranyesa de la qual surt el meu impuls d’escriure per entendre-la.
(extret de La capsa verda)

Sobrevolant Sao Paulo

Si veies la metròpoli de Sao Paulo
oculta en teranyines matinals,
si veies gratacels emergint
orgullosos entre calitges,
diries que has vingut, Jurupari,
a un món de somnis.

El dia gris que entela camins d’asfalt,
ara revela ara amaga verticalitats faraòniques,
contempla de lluny formigues humanes.

Parpelleja entre núvols de cendra
la llum que et busca,
Jurupari,
enmig de la memòria de déus i diables.

(extret del poemari inèdit Quan Jurupari era déu)

Escriptura/es

El món és diferència: és un i milions i milions d’éssers humans. El món és diferència que s’expressa en els seus milions d’homes i dones. L’escriptura no és aliena a la diferència: escrivim des de la diferència. L’escriptura, per més mental o abstracta que a vegades es presenti, prové d’un ésser humà. L’escriptura una reflecteix escriptures diverses.

Llibre de llibres

L'escriptor Guillem Viladot parlava del desig com a motor per a qualsevol cosa que emprenguem.
En una de les nostres converses vaig dibuixar-li en uns quants conceptes allò que jo desitjava traçar en la meva obra. Perquè escriure llibres no em sembla el mateix que escriure una obra. Escriure una obra demana un propòsit que s’acomplirà més o menys en cada llibre (sempre menys, ja que content i insatisfacció conviuen en l’ànim de l’escriptor o escriptora). Per donar una idea del que vull dir, i salvant totes les distàncies, la Bíblia és un exemple.

Unió

El malalt ja no hi és: només queda el seu cos de crisàlide.
“No tinc fe”, em va dir l’últim dia que el vaig veure. “I si la demanes?” “No en sé”, va contestar. “Però saps el Parenostre, oi?”. Li vaig agafar les mans i vaig començar a resar el Parenostre. Quan vaig arribar a “faci’s la teva voluntat així en la terra com es fa en el cel”, ens vam mirar als ulls. Aleshores li vaig dir: “Si és la Seva voluntat… (i vaig deixar la frase en punts suspensius, com dient: que tinguis fe, que visquis, que moris…)”
No sabem de què ha mort. Una hemorràgia interna de la qual no s’ha detectat l’origen, han dit.
Sé que és el meu desig que em porta a pensar que la voluntat del Pare i aquesta seva criatura van coincidir la matinada d’ahir.

Tot és vida

Ciències, filosofies, creences i religions sembla que es van posant d’acord en que en l’existència no hi ha res mort, tot és viu. Així, l’expressió “substància inorgànica” només vindria a dir que aquesta substància roman en estat latent, com adormida en les cèl.lules d’allò que anomenem “matèria inert”. Tot és vida: en el pols mineral hi ha tanta vida com en el pol.len, només que en estadis diferents.

Esperit en perill

Pablo d’Ors, escriptor i nét d’Eugeni d’Ors, és capellà i presta els seus serveis en un hospital universitari de Madrid. És una feina delicada que requereix sensiblitat, intel.ligència, empatia i mà esquerra per atendre malalts i moribunds.

Hi he pensat aquests dies, quan hem conegut el capellà que cada dia visita el malalt de la família. Aquest malalt és un cas clínic en el doble sentit del terme: vol estar més malalt del que està, ja que el problema respiratori ha minvat considerablement, les tècniques mèdiques fan miracles. Però el malalt es vol morir, cada dia demana l’extremaunció i quan els visitants surten per la porta perquè s’ha fet l’hora, els diu: "Ja ho llegireu al diari [la meva mort]", repartint sentiment de culpa i desconcert. Més d’una vegada, el capellà de l’hospital, amb aquella diplomàcia que dóna l’ofici d’atendre moribunds de debò, ha dit a la família: Però, què té?
El malalt diu a tota hora que vol morir-se, i mira la cara que fa la gent quan ho diu, evalúa l'efecte de les seves paraules. És possible que de tant dir-ho al final ho aconsegueixi, però no pas per via natural sinó forçant-la, aquesta mort. El capellà s’ha adonat d'això que per posar-hi un nom en podríem dir xantatge sentimental sense sentiments. Alguns membres de la família també se n'han adonat i pateixen per aquesta situació que els rebaixa a tots. Els altres li fan una cort descarada perquè l’home és vidu i sense fills i esperen l’herència que pressuposen sucosa.

Cal resar perquè ni que sigui en l’últim moment es produeixi una conversió que alliberi aquest home no de la mort física, que per aquí hi passem tots, sinó de la mort espiritual. És el seu esperit el que veritablement està en perill.

Inèdita Yourcenar

Marguerite Yourcenar, la celebrada autora de Memòries d’Adrià, Focs, Contes orientals i Opus nigrum, per posar només uns quants exemples de la seva fulgurant bibliografia, a la seva mort, el desembre de 1987, deixava pocs inèdits. En concret, un inèdit inacabat (la darrera part de les seves memòries familiars), un recull d’assaigs preparat per ella mateixa, fragments d’un llibre de viatges i una quantitat de cartes que encara havien de ser classificades, segons escriu Josyane Savigneau, estudiosa de Yourcenar, al pròleg del petit llibret que acabo de llegir: Conte blau. La primera nit. Malefici (Lleonard Muntaner).
Després de la mort d’un gran escriptor o escriptora, tot i les controvèrsies que va provocar l’escriptura sense traves de Marguerite Yourcenar (l’única aventura interior que valia la pena de viure era l’escriptura, segons va deixar escrit), pels seus devots estudiosos tot és voler examinar calaixos, carpetes i papers solts (ara s’hauran d’examinar ordinadors, disquets, CD i llapis de memòria) per trobar aquelles petites joies que, per una raó o altra, han restat inèdites.
Entre el que Savigneau anomena “documents” o “curiositats” es van trobar els tres contes que es van aplegar en un llibre publicat l’any 1993, i que ara ha estat magníficament traduït al català per Montserrat Gallart i Montse Padrosa (de Gallart ja en coneixíem la seva també esplèndida traducció de Focs, publicada per March editor el 2007).
La publicació dels contes, diu Montserrat Gallart en unes pàgines d’introducció a la seva versió catalana, es va concebre per salvar de la dispersió els tres relats que integren aquesta petita obra mestra. I això que l’escriptora era força jove quan els va escriure, però ja mostrava una capacitat narrativa notable.
Aquests inèdits ho eren relativament: dos dels contes havien estat publicats en revistes literàries, però eren desconeguts pel públic lector de Yourcenar. La primera nit es va publicar l’any 1929 i Malefici l’any 1933. L’únic veritablement inèdit era el Conte blau, que va ser trobat al despatx de Petite Plaisance, la residència americana on Marguerite Yourcenar va viure amb la seva companya Grace Frick.
Sembla que el Conte blau havia de formar part d’una trilogia: Blau, Blanc, Vermell, que l’autora hauria reunit en un volum en el qual hi volia incloure Sixtine, un monòleg de ficció del pintor Michelangelo a les seves velleses, i que actualment està inclòs a El temps, aquest gran escultor.
Marguerite Yourcenar era una escriptora perfeccionista que es mirava la pròpia obra amb lupa crítica. Els tres contes breus, tot i escrits en la vintena d’anys i publicats conjuntament postmortem el 1993, són unes peces literàries ben acabades, belles en el seu gust pel detall, fruit del treball incansable d’una autora que polia i repolia uns escrits que, en canvi, donen la impressió d’una gran ingravidesa. Que no vol pas dir lleugeresa de fons, ben al contrari. Amb la seva imaginació creativa, Yourcenar té la capacitat de fer llegir entre línies el seu propi pensament sobre determinades febleses humanes, com ara algunes de les atribuïdes a les dones de l’època, tan convencionals. A La primera nit arriba a escriure, sense embuts: “Tantes dones no pensen en res.” Aquest conte era la reescriptura d’un text que el seu pare li va oferir i que Yourcenar va emprendre com un joc, però també com un repte. En el seu projecte literari, ja en aquesta època s’havia proposat enviar al desert qualsevol bri de sentimentalisme.

(article publicat al Diari de Vilanova, 4 de febrer de 2011)

Tecla Ruberta

Tecla Ruberta va ser acusada de bruixeria a Sitges l’any 1548. Tecla Ruberta va ser penjada, esquarterada i els seus membres repartits per la comarca del Garraf. Tecla Ruberta sabia fer remeis? Tecla Ruberta era llevadora? Era jove o era vella, quan va ser declarada bruixa? Rica segur que no era, i potser era vídua.
El jesuïta Pere Gil (1551-1622) va escriure, i tradueixo: “Com que són pobres, desemparades, curtes de judici, ignorants en la fe i en la religió cristianes i en l’observància dels manaments i bons costums, ningú no aboga per elles.”
En la història de fetilleres i bruixes hi ha la història secular del menyspreu i la marginació de les dones.

Vilanova en blau

Venia corrents de l’estació
i en acabat marxava corrents cap a l’estació.
Entrava a classe amb les galtes vermelles,
els cabells rossos esvalotats.
A Llotja estàvem cansats de dibuixar carbonets
mentre a París, la imaginació al poder arrencava llambordes!
Era la nòvia d’un ballarí i duia un vestit blau escotat,
cenyit a la cintura.
Aquella tarda de maig feia calor.
Com que havia arribat amb retard,
no es va posar la bata blanca.
“Avui vaig vestida com el cel de Vilanova”
-li va dir, tot rient, al vell mestre, quan va fer la ronda.

(Durant els meus anys d'estudiant a Llotja, la meva 'imatge' de Vilanova i la Geltrú, que aleshores no coneixia, va ser aquesta companya de curs, la Carme, nòvia d'un alumne del ballarí Joan Magrinyà. Fa dos anys li vaig dedicar aquest poema)

Dues columnes

Com ja he escrit en altres llocs, el meu naixement va ser traumàtic. Vull dir que per poc no m’emporto la mare i me’n vaig també jo amb ella a aquell lloc que sabem i no sabem. De manera que preveient un mal fat definitiu, em van batejar a casa. Sobre el nom no hi va haver vacil.lacions. La meva mare era molt devota de Teresa de Lisieux i el meu pare em volia posar el nom de la seva mare que tenia com a patrona Teresa d’Àvila.
De nena em deien Tereseta i la meva mare de tant en tant viatjava a Lleida, on Teresa de Lisieux té un santuari. Com que havia fet promeses a la santa –la meva salut era fràgil com els pètals d’una rosella-, les havia de complir.
Tereseta em queia bé, amb aquells ulls tan rodons i riallers tot i la tuberculosi que se la va endur a la tomba als vint-i-quatre anys. M’admirava amb aquella força de la fragilitat, si es pot dir així.
Però quan vaig complir catorze anys, no vaig voler que em diguessin més Tereseta. Em dic Teresa, deia a qui em preguntava el nom. Havia començat a llegir Teresa d’Àvila, i tot i que a penes l’entenia, m’agradava aquella escriptora sense mandra i amb una agudesa intel.lectual com l’argent viu.
Durant quaranta anys vaig celebrar el meu sant el dia de Teresa de Lisieux per complaure la meva mare. A partir d’aquesta edat vaig començar a celebrar el meu sant el dia de Teresa d’Àvila, per complaure el pare, vaig dir, però en realitat era la resposta a una crida interior. La meva mare ho devia comprendre perquè va dir: Si així ho vols… Tot i que em continua felicitant el dia de Tereseta i a mi m’agrada que així ho faci.
Tinc, doncs, dues patrones en aquestes dues carmelites descalces, tan valentes cadascuna en el seu temps i circumstància. Són com dues columnes per al meu esperit sempre en recerca. Dos exemples vitals que m’han inspirat sempre i que he llegit sense comprendre amb tota la seva profunditat el misteri d’unes espiritualitats singulars que van gosar posar per escrit. Són dones que sense perdre ni un bri de la seva feminitat seductora (en les seves biografies es transparenta el seu encant personal, per què havien de renunciar-hi?), són dones de tremp espiritual. L’Església, tan repatània amb les dones, els ha atorgat el títol de doctores.
(extret de La capsa verda)

A favor de la bellesa

A vegades volem recordar –o repensar- moments de la vida per poder-ne tenir una consciència més profunda, o, simplement, per poder-ne gaudir. Alguns escriptors/es escrivim aquests moments. Potser a favor de l’oblit, potser contra l’oblit, potser per esdevenir testimonis, potser per transformar-los en bellesa malgrat el dolor que alguns d'aquests moments ens causen.

Gràcia i pobresa

És difícil entendre què significa ‘pobresa’ en els termes que ho va plantejar sant Francesc d’Assís. Aquesta pobresa no és indigència ni és misèria, sinó el fet d’acceptar que de la mateixa manera que ‘tot és gràcia’, con deia Teresa de Lisieux, també ‘tot és pobresa’, ja que res no resta físicament a les mans un cop morim. Clarice Lispector, escriptora que em meravella, es moria i, sabent-ho, era capaç d’acceptar això tan inacceptable en una persona encara jove. Va acceptar la pèrdua d’ella mateixa en plena vida. Era, al meu entendre, com un no doldre’s de deixar lloc… Havia arribat amb la gràcia i se n’anava amb aquesta altra gràcia que és acceptar la pobresa. En el mentrestant, havia viscut i havia escrit.

Infern

L’infern no és un lloc, sinó un estadi de la ment. No hi ha diferència, em sembla, entre un conflicte interior i l’infern del Dant, una metàfora de les tortures que a vegades patim, ja sigui per un motiu intern o extern. Aquesta reflexió ve a tomb perquè aquests dies estem pendents d'un malalt que està més malalt que la seva malaltia. M’explico. La malaltia és severa i és possible que el malalt acabi depenent d’un estri que l’ajudi a respirar. Però la malaltia greu, el veritable infern, és com ell viu aquesta limitació de salut que el torna tan terriblement agressiu, malcarat, com si un dimoni l’hagués mossegat. Així, doncs, caldrà pregar amb tot el cor per aquest home que es crema entre les pròpies flames.

Holocaust Memorial Museum

Cap home no pot veure
el seu final.
Ezra Pound


Entro al fons de la Nit, porto un passaport a la mà: ara em dic Grietje Polak, i sóc nascuda a Amsterdam un dia d’agost de 1883. Quan vaig ser deportada al camp de Sobidor tenia seixanta anys.
És l’hora del sisme, l’instant de l’escletxa que ha de partir el món en mil meitats: indiferents, els botxins actuen amb tota cura, com si haguessin de fer un regal al Temps. Els films, en blanc i negre, reprodueixen els nostres moviments: tota la naturalesa humana posada al servei del Bé i del Mal, sense matisos. Mentre resem, altres esmolen les eines del saber blanquejats amb bates d’hospital; alguns s’emparen en els vestits caquis d’uniforme. I penso que és un camí doble el que ens duu a la Mort: la voluntat d’Extermini i cap oportunitat de defensa ni de perdó. Adonai, Adonai, ens has oblidat?

Entro en un vagó fosc,
només un petit quadrat,
un pam i mig de llum,
de cel imaginat ...
Qui podria dir, ara mateix,
quins de nosaltres són les bèsties,
i quins els sants?

No nego la Història.
No nego el Crim.
Nego la Raó de la Desraó.

Sóc una altra: la Grietje. No sé el nom d’aquest funcionari que, amb les seves botes arrapades a la cama, empobrirà la Memòria humana. Ara, silenci: som el 23 de juny de 1943 i avui moriré havent pensat, al matí, en Júlia (filla, on ets?), i en Frederik, el company de la meva vida. Esdevinc record sense comprendre, encara, per què.

(aquest poema pertany a Noviluni a Washington (Editorial Moll, 2001). Quan vam visitar el Museu de l'Holocaust, l'entrada era un passaport. El meu duia el nom de Grietje Polak. Moltes vegades m'he sentit Grietje)

Malaltia

Philippus Aureolus Bombast von Hohenheim, nascut l’any 1493 i anomenat Teofrast Paracelsus, metge com era, considerava la malaltia "com un creixement natural, una cosa espiritual, viva, una llavor". En aquesta visió holística de la medicina també afirmava que "el món sencer és una farmàcia i que Déu és el gran farmacèutic."
En llegir aquestes reflexions, he recordat les vegades que he estat malalta severament i com en el procès de curació emergia "nova". Vull dir que a la sortida de la malaltia m’havia esdevingut un canvi: com les serps, m’havia desprès d’una pell vella.

Així, doncs, també podríem dir, com el poeta Joan Maragall, que "la mort ens sia la major naixença".

Aula de cinema

Ahir vam anar a la Filmoteca de Catalunya. S’hi fa el cicle: “François Truffaut i les pel.lícules de la seva vida”. Una d’aquestes pel.lícules és L’ombra d'un dubte, d’Alfred Hichcock, filmada l’any 1943. Aquesta sessió s’anomenava Aula de cinema, la qual cosa vol dir que la sala era plena de nois i noies joves, estudiants de cinema. Abans de començar la projecció, una professora va fer un repas de la trajectòria cinematogràfica del gran mestre del suspens. Fins aquí, bé. Però en la segona part del discurs, la professora va explicar fil per randa l’argument de la pel.lícula, així com el significat de les escenes més importants, trucs fílmics, etc., sense deixar cap escletxa perquè els alumnes discernissin per ells mateixos la intencionalitat de Hichcock a l’hora de filmar L’ombra d'un dubte, sobretot el seu significat moral, que en la pel.lícula queda ambigu, i aquesta és la gràcia del film: les aparences enganyen. A part que als no-alumnes de la sala, que era la meitat, el ‘suspens’ se’ns en va anar en orris, vam comentar amb els veïns de butaca aquella forma d’ensenyar tan castradora, ja que el diàleg –no el monòleg professoral- sobre la pel.lícula s’hauria d’haver fet després de la projecció. Vam lamentar veure com es fabrica un pensament únic, pobre, i com s’esmussa la creativitat. A qui interessa?

Hams

Trobo en textos d’Hélène Cixous (Entrevistas a Hélène Cixous, Icaria) idees molt del meu gust i que he escrit diverses vegades perquè les sento molt profundament. Tradueixo: “Sempre escrivim sobre allò que ens sobrepassa. Això significa que hi ha en nosaltres una força més forta que nosaltres. I és aquesta força la que parla, la que llança les paraules. Clarice Lispector ho compara amb els hams. La seva metàfora és que ella llança les paraules com hams a l’aigua per atrapar el que encara no sap.”
No sap, però intueix, veu en algun lloc que no és un lloc convencional... Estem parlant d’una manera d’escriure que és també la meva.

Els meus morts

Com tanta gent aquests dies de fred intens, estic encostipada i m’ha costat una mica llevar-me, a mi, que sóc matinera com els ocells, i la frase no és meva sinó de la meva mare, que m’ho recorda sovint. M’explica que quan era un infant menut –vuit-nou mesos, un any, dos anys…- li servia de despertador els dies de cada dia. Una altra cosa era els diumenges, quan volia descansar!
En aquesta sensació d’estar entre dos mons –somni i vigília- a vegades m’apareixen els meus morts: la tia Angeleta, l’àvia, l’avi, el meu cosí Antoni, mort del cor tan jove, quan a penes tenia els divuit anys, la meva amiga Ada i aquella dolça criatura que va ser Elisenda, la tia Trini, els meus dos sogres, pobrets, morts de la mateixa tristesa... Els veig com si els tingués al davant, a vegades els sento la veu. Morts? No pas. El cementiri guarda els seus cossos, però en el meu cor hi ha la seva ànima.

Vílnius

He passat fred moltes vegades a la meva vida: sóc fredolica de mena. Però recordo una vegada que vaig passat un fred especial, segurament per inesperat. L’estiu de 1993 vam viatjar a Lituània per visitar la meva amiga Elvyra K. Kriauciunate. Era l’agost i a Vílnius feia temperatura de tardor! L’any 1993 era un any difícil per als lituans: feia poc que s’havien tret la bota russa de sobre (1991) i Moscú, que no s’estava per brocs, els havia tallat el gas. De manera que amb aquell fred no hi havia calefacció enlloc. Ens vam allotjar a la Casa de l’Escriptor, una instal.lació que aleshores era desangelada i freda com el marbre. Per poder resistir aquelles nits terribles, entre els llençols i una manta que no escalfava gens, ens hi vam posar papers de diari, el vell mètode dels nostres avantpassats més pobres! Els lituans patien restriccions de tota mena amb una dignitat envejable. Els seus cors estaven feliços pels seus guanys polítics mentre les botigues eren buides com una closca de nou i al restaurant més important de Vílnius només es podia menjar pollastre arrebossat, i encara a filets ben prims. El temps ha passat i Vílnius i les altres ciutats lituanes són el que ja havien estat abans de la sovietització: ciutats europees.