El petó de Judes

Quan ha tret el moneder per comprar el passi de metro que necessita per als desplaçaments d’avui, Vera ha mudat el rostre: el bitllet de deu euros que s’hi estotjava ha desaparegut com per art d’encantament! De seguida, però, ha reaccionat, ha lligat caps, i s’ha sentit tan dolguda, tan vexada… En un segon ha recordat les paraules d’aquell vell mestre que, ella ja amb més de trenta anys, li deia: “No tens malícia”. No, no n’ha tinguda mai. No veu cap mal ni es malfia de res fins que una o altra cosa li peta a la cara Ara bé: un fet així, com el d’avui, tampoc no li havia passat mai.
Vera en fa memòria. Es trobava asseguda en un banc dels jardins de l’Escola Industrial, descansant del pes dels llibres que ha comprat, quan se li ha acostat una jove embarassada que li mostrava uns fulls. La jove li ha demanat la firma, i la voluntat!, per a la construcció d’una escola per a nois i noies discapacitats, ara no recorda on, el disgust –i la vergonya, oh, Déu meu- li entela el nom d’aquesta localitat fora de Barcelona. Vera ha signat al costat del seu DNI sota d’una pila d’altres signatures amb el seu DNI. En acabat, ha tret el moneder de la bossa i ha posat a la guardiola que la jove li presentava dues monedes de dos euros. Una bagatel.la si es compara amb la seva bona voluntat, que és més gran. Com la jove embarassada ha sostret el bitllet de deu euros del moneder de la Vera és un misteri…
Però no, no ho és. Ara recorda, amb esglai, que abans de marxar, l’embarassada, amb un gest ràpid, li ha fet un petó: el petó de Judes. Deu haver estat en aquest moment fugisser, i que ara se li mostra tan terrible, que la jove ha actuat amb una mala voluntat que, ara ho comprèn, deu ser crònica, millor dit: un ofici. A la Vera li han vingut al cap les altres signatures del full on ella amb bona fe ha estampat la seva. Una pila d’innocents –potser fóra millor dir: incauts, beneits- tan traïts com ara ella se sent traïda.
(extret de La Capsa Negra, on hi ha els records que fan mal o produeixen desencís)

La presa

Només el nostre concepte de temps ens fa anomenar així el Judici Final.
Franz Kafka

Camina com una busca
que senyala el temps a la paret.
És alt i prim,
i així es dibuixa quan no escriu.
Escriu a tothora,
no hi pot fer res contra aquesta febre,
febre que el pren avui fent tentines pel call.
No va borratxo,
tot i que no menysprea beure amb els amics.
La seva embriaguesa és d’un altre món:
ha begut d’un calze que unifica totes les fes.
L’esperit de vi que li escalfa el cor és la paraula eterna
que un dia insuflà el Gòlem* d’alè vital.
Li fuig la vida en l’escriptura.
És presa a la boca dels lleons de la lletra.
El profeta Daniel, no els amansia?

*Al segle XVI, Rabí Löw va crear del fang el Gòlem, una criatura que havia de protegir els jueus que vivien al guetto de Praga. Li va donar vida posant-li a la boca una tauleta d’argila gravada amb paraules màgiques.

(La presa, poema dedicat a Franz Kafka, pertany al poemari inèdit Blau de nit a Praga)

L'escriptura és llum

L’escriptura és llum. Per això sento l’escriptura com un acte de resistència en aquests temps foscos, temps on s’ha densificat, embromat tant la matèria, que no deixa passar la llum, la seva bellesa salvífica.

Els marges

El blau necessita espais de blanc. El blau, com tots els colors de la paleta, necessita respirar a la pàgina. El blau no seria tan blau sense constrast, o sense harmonia. Les lletres volen respirar blanc, volen respirar llum.
L’any 1931, quan Max Pulver va publicar El simbolisme de l’escriptura, els estudis de psicologia havien fet grans progressos. Va escriure Pulver: “L’escriptura conscient és un dibuix inconscient”. L’escriptura es la projecció de la manera de ser de l’individu, expressa l’estat de la seva fisicitat i la seva vida psíquica, a més de la personalitat moral i del caràcter.
L’escriptura, tant com la consciència, reflecteix l’inconscient, la part oculta de la persona i també allò que la motiva... Això vol dir que a mesura que escrigui aniré bastint un retrat: qui em sembla que sóc, però també qui vaig a ser.
En aquest camí hi ha d’haver marges: comprensió, tolerància, fins i tot pietat per a un mateix, ja que la rigidesa mental i moral esqueixen. Els marges deixen que la lletra respiri a la pàgina, afavoreixen que l’ànima respiri en l’escriptura.
Som éssers en formació permanent. Aquest devenir es veu a la lletra i a l’escriptura, que va variant amb els anys. La cal.ligrafia va canviant, l’escriptura va transformant-se, tot i que conservin això que en diem l’estil, quan una personalitat ha adquirit un estil.
En aquest delta d’escrits [Com un despertar de la memòria] s’hi expressen vivències concretes en diversos plans existencials en el camí de recerca. Tot acostant-me a les coses, als fenòmens de la naturalesa i a mi mateixa, trobo correspondències en el sobrenatural. Com si en els objectes hi hagués una llum oculta que em cridés. Tot crida, tot parla, tot té vida pròpia.
Així escric per aclarir camins, per conèixer i per conèixer-me en la resposta, en el sentit; escric tot reflexionant en veu alta i, conscient de la imperfecció, deixo marges per a l’error.
Cap pensament ni cap sentiment no tenen entitat: si no s’anoten es desfan com núvols. Per analogia, la nostra entitat (la nostra identitat) és una substància efímera... Per això l’escriptura esdevé un testimoni del nostre pas per la vida. És com una fe de vida.
La literatura és un vehicle d’aquesta fe en la vida.
En una entrevista, va dir Julian Barnes: “La veritat literària és la veritat real... Si no és a la literatura, on és? No és a la boca dels polítics ni, amb tot el respecte, a la dels periodistes, ni a la de l’Església... Em temo que la veritat és a la boca dels escriptors imaginatius. I quan anem enrere normalment mirem Shakespeare i Cervantes per trobar com vivia la gent, què pensaven i què creien, i no llegim els comunicats oficials de les corts espanyola o anglesa”.
(extret de Com un despertar de la memòria, Editorial Comte d’Aure, 2006)

Recordant Antoni Gelabert i Casas

Com potser alguns de vosaltres sabeu, formo part del petit nucli (sis entusiastes d'aquestes petites obres d'art), que l’any 1989 vam fundar l’Associació Catalana d’Exlibristes. Passats més de vint anys, i per satisfacció de tothom, l’associació gaudeix de bona salut. Ahir, en un assolellat diumenge de Pentecosta, i sota la presidència de Marià Casas, junta, socis i amics dels ex-libris vam retrobar-nos en el IV Fòrum de l’exlibrisme català a la població d’Altafulla. El motiu central era la inauguració d’una esplèndida selecció d’obres d’Antoni Gelabert i Casas (1911-1980), excel.lent gravador al boix i del qual estem a punt de celebrar el centenari del seu naixement. En el mateix acte es va presentar el número 44 de la revista EX-LIBRIS, un número monògrafic dedicat a la seva fecunda i original trajectòria artística. La trobada en aquesta vila tan estretament lligada a la vida i obra d’Antoni Gelabert, es va cloure amb un dinar fraternal, on els socis vam poder intercanviar i obsequiar-nos mútuament amb un bon nombre d’ex-libris que nodriran les col.leccions respectives.

Cor literari

Amb motiu del 5è. Aniversari de la tertúlia literària Cor Literari del Garraf, ahir vespre vaig tenir l'honor de ser convidada a donar una conferència que vaig titular: Llegir i escriure, una via de coneixement. Entre alguns dels textos que vaig llegir per il.lustrar el fet d’escriure, reprodueixo Trànsit, que pertany al llibre Com un despertar de la memòria (Editorial Comte d’Aure, 2006):

La vida es fa pas entre dues llums.
Al claustre matern, els infants transiten de la llum interior a la llum exterior. Els infants neixen amb els ulls clucs per protegir-se de la sobtada claror, a poc a poc obren les pupil.les. Els nou nats ploren per l’esforç de néixer, i també per l’espant del desconegut.
Un part és un esdeveniment còsmic i tota la vida es commou; la vida es commou quan neix un infant. Res no serà mai més igual: un nou ésser s’incorpora a la música de l’existència. El plor de les criatures és alhora un clam i un cant: amb la seva presència comença una nova partitura.
Un llibre passa per un trànsit semblant: s’ha gestat a la llum del cervell i busca fenedures, escletxes, per sortir a la llum del dia. Aquest és el mite d’Atenea, la deessa d’ulls clars que va néixer del cap de Zeus.
Un llibre és una llum i una veu que empenyen; la llum i el verb volen eclosionar, fer via entre els clarobscurs de la ment.
Així, fent-se visibles al món, volen deixar testimoni, llum i verb sembla que vulguin perdurar a la terra. És el desig primitiu de la matèria: deixar memòria, palesar consciència; la matèria, que l’esperit agullona, vol deixar un record d’aquesta consciència, vol deixar una petja de l’esperit que l’ha habitada, que li ha donat l’alè.
El camí dels llibres és com el camí dels infants: una odissea fins que arriben a Ítaca.
Abans que les ecografies mostressin els fills futurs a la pantalla, no se sabia el sexe de l’infant. Ara se sap. Però això és tot, i és del tot irrellevant, ja que una persona (home o dona) és una incògnita per a ella mateixa i per als altres fins que comprèn el sentit de la seva vida (per això és bo que ens obrim a l’existència, que permetem que el món i la gent ens parlin).
Els llibres, com les criatures, van de dret vers aquest destí de transcendència de la matèria.
Es pot seguir la formació de l’infant al ventre matern, es pot tenir notícia del seu naixement i de la seva aventura vital fins a la plenitud: és la seva biografia, un correlat per capítols. En la biografia es troba el sentit de la vida temporal de cadascú. Que pot estar dirigit per l’amor, aquesta força universal que ens relliga, ja que tots depenem de tots.
El sentit de la vida dels éssers humans també pot estar conduït per un desig de recerca; amor i recerca sovint demanen sacrifici. I és que tot té un preu, paguem un preu per tots els nostres actes presents i passats. Els hindús, d’aquesta llei universal de correspondències, en diuen la llei del Karma. La saviesa popular, amb la seva senzillesa, afirma que el que res no costa, res no val... Per analogia, els llibres, criatures de l’esperit que es manifesten a través de la lletra escrita, també proclamen una intenció, són testimonis, portaveus d’un sentit.

Memòries dels llocs

La Terra, que és un ésser viu, té memòria. Els llocs, per més remots i amagats que siguin, tenen la seva memòria. Les cases tenen memòria com tenen memòria les ruïnes. Els romàntics en sentien la veu simplement perquè hi posaven l’orella del cor.
Tots hem experimentat potser una estranya sensació en entrar en algun lloc. Sensació de benestar, però també de rebuig. Fa una colla d’anys, bastants, vaig entrar en una església d’extraradi per oir la missa. Tan bon punt vaig haver travessat la porta i asseguda en un banc, vaig notar una sensació ambient terrible: en aquell espai, ni feligresos ni capellà no semblava que experimentessin cap devoció. Això es respirava amb una gran gelor a l’aire, i més quan no feia fred. Vaig sortir tan destrossada com confosa per aquesta percepció subtil.
Així, durant molt de temps em vaig sentir gairebé culpable per aquesta sensació que em va fer tremolar l’ànima, però no la fe. Em va treure la sensació d’estranyesa la lectura d’El camí interior (Viena), de Marià Corbí. En aquest assaig, on Corbí parla de la vida espiritual més enllà de les formes religioses, explica una experiència semblant quan intenta submergir-se en la cerimònia d’unes monges carmelites descalces, en el cant dels salms, en la lectura de textos i rés de pregàries. Diu Corbí que va sentir-se repel.lit per la cerimònia, a desgrat de la seva indiscutible bellesa externa.
Vet aquí la qüestió. En aquella cerimònia, com en la meva missa vespertina, tot devia ser tan mecànic, tan buidat de devoció, quan no de fe, tan absent d’ànima. L’esperit n’havia estat ben foragitat, d’aquell espai, i això és el que es respirava a l’aire.
Dos estius enrere vam viatjar a Praga. Els viatgers a aquesta ciutat, una hora o altra fan la ruta de les sinagogues. Quan s’hi entra, malgrat estar plenes com un ou de turistes, si hom és capaç de concentrar-se en una pregària, hi experimenta una sensació de dolor que entra per tots els porus. Baldat per l’experiència, hom arriba a la conclusió que s’hi ha sofert molt, allà dins, com s’ha sofert en els camps de concentració fins al límit del patiment humà.
Un altre any vam viatjar a Munic. Molt a prop hi ha el camp de concentració de Dachau, el primer que es va construir a Alemanya, ja a l’any 1933. Les corrues de visitants són constants. Malgrat aquest brogit, un silenci fred i desavinent penetra els ossos. La bonança del sol de juliol no és prou per atemperar l’ànim entristit, aclaparat per la visió de dutxes i crematoris. Les llàgrimes surten espontànies dels ulls, i la sensació de tragèdia insuportable esdevé extrema tot i el temps que ha passat. L’ambient és ple de laments, d’angoixa, d’agonia, de por, de mort.
Deia que els llocs tenen memòria i els últims que acabo de descriure estan carregats de sofriment. Escoltant la veu del lloc hom pot fer-se càrrec de tanta desolació, de tanta manca d’amor o de pietat. També els objectes tenen memòria. Per això uns commouen pels alts sentiments que provoquen i uns altres produeixen temor, angoixa o pena. El banc de l’església on vaig asseure’m traspuava una pena infinita, ja que en altres temps s’hi devia haver assegut gent no crèdula sinó creient de veritat, cristiana fins al moll dels ossos. No en som massa conscients, però a cada pas que donem entrem en una memòria. Si es roman a l’escolta es percep la seva càrrega o la seva lleugeresa, si ens esgota o entristeix, si ens aviva o regenera.
(article publicat a la meva secció Aires del segle al Diari de Vilanova, 21 de maig de 2010)

És cosa certa

Aquesta història és cosa certa.
La set de veritat del poeta és cosa certa.
Asseguda a les escales de la sinagoga
la meva set de justícia és cosa certa.
A les parets, per ordre alfabètic,
els noms dels tancats a Terezin,
dels ajusticiats als camps d’extermini
són cosa certa.

Cases, jardins que flairaven mimosa
i estables plens de palla fresca restaren buits
quan van marxar com xais amb una maleta a cada mà.
Els fardells s’abocaren sense miraments
a les portes de la mort,
milers de vestits i sabates quedaren per terra.
Mai més no els vestirien ni les calçarien.
És cosa certa.

(de Blau de nit a Praga, poemari inèdit)

Com àngels caiguts

Amb consciència d’éssers caiguts, éssers amb l’ànima adolorida i anhelant, ens busquem en el camí perdut, com diu el Dant a l’inici de la Divina Commedia. Allunyats de la Llum –oblidats de la nostra part immortal- i enyorant aquella expressió suprema de la vida, emprenem pelegrinatge per a retrobar-la. La vida sembla, doncs, un retorn. Per aquesta raó, com fills pròdigs busquem recuperar la filiació amb el Principi que mai no ens ha abandonat… Un cordó invisible, Amor que il.lumina la fosca, és el testimoni viu de la nostra veritable naturalesa.

El coixí del poeta

El dia 15 de maig vaig compartir una estona de poesia amb els alumnes de batxillerat de Carles Montfort, a l’Institut Josep Lluís Sert de Castelldefels. Vaig llegir-los uns quants poemes de London, tot explicant-los els avatars. En un correu, Carles Montfort em diu que el poema que els va colpir més vivament va ser El coixí del poeta. Per edat i sensibilitat, ells i elles possiblement van identificar-se amb la joventut i fragilitat del poeta romàntic anglès John Keats, que va morir tísic a Roma a l’edat de vint-i-cinc anys:

Una flama obscura el cremà per dins.
I escoltà veus,
druïdes que el despertaren a mitjanit.
Llavors s’alçà i escriví
com quan l’alè del zèfir el prenia en braços.

No fou la fantasia del seu vers
allò que restà suspès entre núvols:
era la Parca que es mostrà abissal.
Tenia vinc-i-cinc anys
quan a la tomba del poeta
hi començà a créixer un coixí de molsa.

Missatgers de la Paraula

Hermes (o Mercuri) és l’aspecte missatger de la deïtat. S’identifica amb la transmissió de la Paraula i patrocina i ensenya totes les arts i les ciències als éssers humans. El seu homòleg egipci, Thoth, és l’escriba dels déus i l’inventor de l’alfabet. Un àngel missatger de Déu, Gabriel, va anunciar a Maria l’encarnació en ella del Verb.

Primera Comunió

Avui, 17 de maig de 2010, fa cinquanta-un anys que vaig fer la Primera Comunió (17 de maig de 1959). Ha passat molt de temps i a la meva ànima hi ha hagut molts moviments. Però allà, en aquell punt fix, el centre de la roda segons una imatge budista, aquest sagrament crístic roman càlid com el primer dia. Aquest memorial de Jesús em fa sentir que la vida és Eucaristia, on tot i tots estem connectats.

Purgatori

Vaig treballar set anys a Cronit, una oficina no tan sinistra com aquella de Kafka, però hi vaig patir, com ell, un purgatori. Havia de fer-ho perquè el sou que hi guanyava –una misèria- em permetia pagar el que volia fer: estudis d’art i encara ajudar a la magra economia de casa. Vaig començar a treballar al despatx de Cronit (una empresa de foneria que tenia la seu mare a Dinamarca) als catorze anys. Els primers temps encara hi anava amb mitjons blancs. Quan en vaig complir quinze, les companyes em van regalar un parell de mitges. Moltes nits no podia dormir pensant que l’endemà hauria d’asseure’m en aquella taula metàl.lica dels horrors, com una tortura de la Inquisició. Les de fusta feia poc que les havien retirat. A mi m’agradaven més: eren més càlides. Vaig treballar a Cronit set anys com el patriarca Jacob va treballar pel seu oncle i després sogre Laban. Amb el seu treball va aconseguir que li donés en matrimoni la seva filla Raquel. Jo només vaig assolir la satisfacció de fer bé el que no m’agradava fer com si m’agradés.
(extret de La Capsa Verda)

La pintura

Com que l’art és un enigma, un envitricoll com un teorema matemàtic, busquem la manera d’explicar-lo. En la contemplació d’una pintura experimentem una interrogació –a vegades més d’una- encara que es tracti d’una pintura figurativa. I com més abstracta és la pintura, més preguntes ens fem.
Davant d’una pintura, ja sigui una icona bizantina, ja sigui un clàssic paisatge romàntic, ja sigui una tela de Rotko, es produeix un diàleg a tres bandes entre l’artista, l’espectador i l’obra mateixa. Sí, l’obra té vida pròpia més enllà de l’artista i del contemplador.
La filòsofa María Zambrano deia que la pintura, tot i ser la més sensual de les arts, també és la més metafísica. L’artista, quan no és un farsant, quan no vol servir-se del seu art sinó servir-lo, busca l’aliança amb el misteri. L’artista pintor busseja en els oceans de l’existència buscant el seu secret per a oferir-nos-lo en forma d’obra artística.
El pintor o la pintora busquen la revelació de la realitat –immensa i infinita de possibilitats- que es va fent visible a mesura que avança el quadre. És com si, armats amb pinzells, els artistes anessin desbrossant una malesa espessa fins arribar al clar del bosc, al cor de la llum. A partir de la irradiació cromàtica de la llum es va revelant el quadre.
El recorregut que acabo de descriure té un gran paral.lelisme amb la metafísica d’Aristòtil que busca endinsar-se en cos, ànima i esperit en el més profund de la realitat perquè aquesta es manifesti en nosaltres. Com es manifesta, radiant i conmovedora, la naturalesa cada dia quan surt el sol.
La cultura supera el nostre estadi animal, primitiu, dependent. Com a forma cultural, el conreu de l’art no descansa, sempre és en recerca del que ens fa més humans i, per tant, més lliures. Cada pintura, cada realitat pictòrica és, com cada instant de la vida, una creació. L’artista, que és humà entre els humans, busca extreure el que de més humà té la realitat. Com diu María Zambrano, els humans -aquesta criatura tan estranya a vegades per a ella mateixa- no en té prou amb néixer una vegada: necessita reengendrar-se continuament, sempre buscant esdevenir un ésser no definitiu sinó complet.
La pintura, completa en ella mateixa, autònoma, tampoc mai no és definitiva. La contemplació per part de l’espectador és un fet dinàmic que la transforma no només amb la seva mirada sinó també amb els ulls del cor. La pintura, aquí un vell quadre penjat a les parets d’un museu, allà una tela a mig pintar a l’estudi de l’artista contemporani, és un fet temporal, sí, i sempre en temps present.
Quan l’espectador contempla una pintura i la interroga amb el cor i amb els ulls, passa alguna cosa. Les paraules busquen explicar això que passa. Aleshores, per aproximació, pot escriure’s: Emoció. Però és difícil explicar aquest estremiment que tant com ho és dels sentits ho és de l’esperit.
És per aquesta raó que m’he referit a la metafísica per parlar de pintura. La pintura, tan humana, entronca amb el misteri. El misteri, que és de naturalesa sagrada, ens interroga tant com ens meravella. La pintura, la seva humanitat, fa de pont entre una cosa i l’altra.
(article publicat al Diari de Vilanova, 14 de maig de 2010. Dedico aquest escrit al pintor vilanoví Pere Brull Carreras, que va morir el dia 12 de maig, i autor de la pintura que il.lustra aquest post)

Pedres i pelegrins

En els inicis del Camí de Sant Jaume, a Triacastela era tradició que els pelegrins agafessin una pedra i la transportessin amb ells fins a Compostela per tal d’ajudar amb aquesta pedra a la construcció de la Catedral. Bell símbol, com tot el Camí és símbol, a la terra, del caminant que respon a la crida de l’Esperit.

Memòria dels dies

La dona de vuitanta-dos anys que ara s’asseu a l’escriptori heretat d’un seu oncle, va desgranant sobre el paper la seva infantesa i joventut en el si de la seva família burgesa anada força a menys després de la guerra, com tantes. La gent de la seva generació que no va exiliar-se després de la contesa, van estar privats de la natural obertura al món, i això li dol. El règim franquista era una cotilla fèrria que no deixava respirar, tot i que tants joves de l’època a penes en van ser conscients: semblava que allò era el més normal del món perquè no coneixien res més. La dona de vuitanta-dos anys pensa en el que va viure i en el que potser hauria pogut viure… Això ja no té remei, el temps enrere mai no hi torna. Ara: la memòria, que té les seves cambres fosques, també guarda les seves fulguracions. Tot ho escriurà perquè no es perdi el record d’un temps que ja no hi és. Temps inútil? No en pot tenir la perspectiva, només l’experiència. I ella ha sentit que vivia, que vivia a desgrat de tot.

(extret de La Capsa Verda)

L'amor de la rosa

Estimar de manera impersonal és molt difícil.
I entengui's amor impersonal per amor desplegat de forma universal.
La rosa -aquests dies n'hi ha tantes i tan belles- s'obren per a tothom.
És el poema d'amor de la rosa.

Jardí japonès al Holland Park

Una claror de sucre candi
grava amb burí el perfil dels arbres.
Pedres esmussades,
joncs i nenúfars,
arena nívia
i l’arc del pont
en la transparència de l’aigua
dibuixen una estampa zen.

Passegem fins aquí,
respirem aquest viu centre d’aire.

(London, Arola editors, 2009)

Sacrifici de l'ego

Anar matant de gana l’ego, vet aquí la qüestió, si es vol que el jo espiritual tingui energia per a mostrar de manera lluminosa, transparent, el Crist interior, Déu, o el nom que en la nostra cultura volguem donar a l’última i primera Realitat.

La música

La música: experiència de l’indicible, de l’inobjectivable.
I, no obstant, una realitat concreta, audible, que parla d’un sentir còsmic, universal.