Memòries dels llocs

La Terra, que és un ésser viu, té memòria. Els llocs, per més remots i amagats que siguin, tenen la seva memòria. Les cases tenen memòria com tenen memòria les ruïnes. Els romàntics en sentien la veu simplement perquè hi posaven l’orella del cor.
Tots hem experimentat potser una estranya sensació en entrar en algun lloc. Sensació de benestar, però també de rebuig. Fa una colla d’anys, bastants, vaig entrar en una església d’extraradi per oir la missa. Tan bon punt vaig haver travessat la porta i asseguda en un banc, vaig notar una sensació ambient terrible: en aquell espai, ni feligresos ni capellà no semblava que experimentessin cap devoció. Això es respirava amb una gran gelor a l’aire, i més quan no feia fred. Vaig sortir tan destrossada com confosa per aquesta percepció subtil.
Així, durant molt de temps em vaig sentir gairebé culpable per aquesta sensació que em va fer tremolar l’ànima, però no la fe. Em va treure la sensació d’estranyesa la lectura d’El camí interior (Viena), de Marià Corbí. En aquest assaig, on Corbí parla de la vida espiritual més enllà de les formes religioses, explica una experiència semblant quan intenta submergir-se en la cerimònia d’unes monges carmelites descalces, en el cant dels salms, en la lectura de textos i rés de pregàries. Diu Corbí que va sentir-se repel.lit per la cerimònia, a desgrat de la seva indiscutible bellesa externa.
Vet aquí la qüestió. En aquella cerimònia, com en la meva missa vespertina, tot devia ser tan mecànic, tan buidat de devoció, quan no de fe, tan absent d’ànima. L’esperit n’havia estat ben foragitat, d’aquell espai, i això és el que es respirava a l’aire.
Dos estius enrere vam viatjar a Praga. Els viatgers a aquesta ciutat, una hora o altra fan la ruta de les sinagogues. Quan s’hi entra, malgrat estar plenes com un ou de turistes, si hom és capaç de concentrar-se en una pregària, hi experimenta una sensació de dolor que entra per tots els porus. Baldat per l’experiència, hom arriba a la conclusió que s’hi ha sofert molt, allà dins, com s’ha sofert en els camps de concentració fins al límit del patiment humà.
Un altre any vam viatjar a Munic. Molt a prop hi ha el camp de concentració de Dachau, el primer que es va construir a Alemanya, ja a l’any 1933. Les corrues de visitants són constants. Malgrat aquest brogit, un silenci fred i desavinent penetra els ossos. La bonança del sol de juliol no és prou per atemperar l’ànim entristit, aclaparat per la visió de dutxes i crematoris. Les llàgrimes surten espontànies dels ulls, i la sensació de tragèdia insuportable esdevé extrema tot i el temps que ha passat. L’ambient és ple de laments, d’angoixa, d’agonia, de por, de mort.
Deia que els llocs tenen memòria i els últims que acabo de descriure estan carregats de sofriment. Escoltant la veu del lloc hom pot fer-se càrrec de tanta desolació, de tanta manca d’amor o de pietat. També els objectes tenen memòria. Per això uns commouen pels alts sentiments que provoquen i uns altres produeixen temor, angoixa o pena. El banc de l’església on vaig asseure’m traspuava una pena infinita, ja que en altres temps s’hi devia haver assegut gent no crèdula sinó creient de veritat, cristiana fins al moll dels ossos. No en som massa conscients, però a cada pas que donem entrem en una memòria. Si es roman a l’escolta es percep la seva càrrega o la seva lleugeresa, si ens esgota o entristeix, si ens aviva o regenera.
(article publicat a la meva secció Aires del segle al Diari de Vilanova, 21 de maig de 2010)