La pintura

Com que l’art és un enigma, un envitricoll com un teorema matemàtic, busquem la manera d’explicar-lo. En la contemplació d’una pintura experimentem una interrogació –a vegades més d’una- encara que es tracti d’una pintura figurativa. I com més abstracta és la pintura, més preguntes ens fem.
Davant d’una pintura, ja sigui una icona bizantina, ja sigui un clàssic paisatge romàntic, ja sigui una tela de Rotko, es produeix un diàleg a tres bandes entre l’artista, l’espectador i l’obra mateixa. Sí, l’obra té vida pròpia més enllà de l’artista i del contemplador.
La filòsofa María Zambrano deia que la pintura, tot i ser la més sensual de les arts, també és la més metafísica. L’artista, quan no és un farsant, quan no vol servir-se del seu art sinó servir-lo, busca l’aliança amb el misteri. L’artista pintor busseja en els oceans de l’existència buscant el seu secret per a oferir-nos-lo en forma d’obra artística.
El pintor o la pintora busquen la revelació de la realitat –immensa i infinita de possibilitats- que es va fent visible a mesura que avança el quadre. És com si, armats amb pinzells, els artistes anessin desbrossant una malesa espessa fins arribar al clar del bosc, al cor de la llum. A partir de la irradiació cromàtica de la llum es va revelant el quadre.
El recorregut que acabo de descriure té un gran paral.lelisme amb la metafísica d’Aristòtil que busca endinsar-se en cos, ànima i esperit en el més profund de la realitat perquè aquesta es manifesti en nosaltres. Com es manifesta, radiant i conmovedora, la naturalesa cada dia quan surt el sol.
La cultura supera el nostre estadi animal, primitiu, dependent. Com a forma cultural, el conreu de l’art no descansa, sempre és en recerca del que ens fa més humans i, per tant, més lliures. Cada pintura, cada realitat pictòrica és, com cada instant de la vida, una creació. L’artista, que és humà entre els humans, busca extreure el que de més humà té la realitat. Com diu María Zambrano, els humans -aquesta criatura tan estranya a vegades per a ella mateixa- no en té prou amb néixer una vegada: necessita reengendrar-se continuament, sempre buscant esdevenir un ésser no definitiu sinó complet.
La pintura, completa en ella mateixa, autònoma, tampoc mai no és definitiva. La contemplació per part de l’espectador és un fet dinàmic que la transforma no només amb la seva mirada sinó també amb els ulls del cor. La pintura, aquí un vell quadre penjat a les parets d’un museu, allà una tela a mig pintar a l’estudi de l’artista contemporani, és un fet temporal, sí, i sempre en temps present.
Quan l’espectador contempla una pintura i la interroga amb el cor i amb els ulls, passa alguna cosa. Les paraules busquen explicar això que passa. Aleshores, per aproximació, pot escriure’s: Emoció. Però és difícil explicar aquest estremiment que tant com ho és dels sentits ho és de l’esperit.
És per aquesta raó que m’he referit a la metafísica per parlar de pintura. La pintura, tan humana, entronca amb el misteri. El misteri, que és de naturalesa sagrada, ens interroga tant com ens meravella. La pintura, la seva humanitat, fa de pont entre una cosa i l’altra.
(article publicat al Diari de Vilanova, 14 de maig de 2010. Dedico aquest escrit al pintor vilanoví Pere Brull Carreras, que va morir el dia 12 de maig, i autor de la pintura que il.lustra aquest post)