Quan ha tret el moneder per comprar el passi de metro que necessita per als desplaçaments d’avui, Vera ha mudat el rostre: el bitllet de deu euros que s’hi estotjava ha desaparegut com per art d’encantament! De seguida, però, ha reaccionat, ha lligat caps, i s’ha sentit tan dolguda, tan vexada… En un segon ha recordat les paraules d’aquell vell mestre que, ella ja amb més de trenta anys, li deia: “No tens malícia”. No, no n’ha tinguda mai. No veu cap mal ni es malfia de res fins que una o altra cosa li peta a la cara Ara bé: un fet així, com el d’avui, tampoc no li havia passat mai.
Vera en fa memòria. Es trobava asseguda en un banc dels jardins de l’Escola Industrial, descansant del pes dels llibres que ha comprat, quan se li ha acostat una jove embarassada que li mostrava uns fulls. La jove li ha demanat la firma, i la voluntat!, per a la construcció d’una escola per a nois i noies discapacitats, ara no recorda on, el disgust –i la vergonya, oh, Déu meu- li entela el nom d’aquesta localitat fora de Barcelona. Vera ha signat al costat del seu DNI sota d’una pila d’altres signatures amb el seu DNI. En acabat, ha tret el moneder de la bossa i ha posat a la guardiola que la jove li presentava dues monedes de dos euros. Una bagatel.la si es compara amb la seva bona voluntat, que és més gran. Com la jove embarassada ha sostret el bitllet de deu euros del moneder de la Vera és un misteri…
Però no, no ho és. Ara recorda, amb esglai, que abans de marxar, l’embarassada, amb un gest ràpid, li ha fet un petó: el petó de Judes. Deu haver estat en aquest moment fugisser, i que ara se li mostra tan terrible, que la jove ha actuat amb una mala voluntat que, ara ho comprèn, deu ser crònica, millor dit: un ofici. A la Vera li han vingut al cap les altres signatures del full on ella amb bona fe ha estampat la seva. Una pila d’innocents –potser fóra millor dir: incauts, beneits- tan traïts com ara ella se sent traïda.
(extret de
La Capsa Negra, on hi ha els records que fan mal o produeixen desencís)
