El dia 15 de maig vaig compartir una estona de poesia amb els alumnes de batxillerat de Carles Montfort, a l’Institut Josep Lluís Sert de Castelldefels. Vaig llegir-los uns quants poemes de London, tot explicant-los els avatars. En un correu, Carles Montfort em diu que el poema que els va colpir més vivament va ser El coixí del poeta. Per edat i sensibilitat, ells i elles possiblement van identificar-se amb la joventut i fragilitat del poeta romàntic anglès John Keats, que va morir tísic a Roma a l’edat de vint-i-cinc anys:Una flama obscura el cremà per dins.
I escoltà veus,
druïdes que el despertaren a mitjanit.
Llavors s’alçà i escriví
com quan l’alè del zèfir el prenia en braços.
No fou la fantasia del seu vers
allò que restà suspès entre núvols:
era la Parca que es mostrà abissal.
Tenia vinc-i-cinc anys
quan a la tomba del poeta
hi començà a créixer un coixí de molsa.
Bell poema, i evocador, que deixa fluir tot aquell romanticisme que tots portem dins i que les "modes" intenten reprimir. Endavant, Teresa.
ResponEliminaSegur que llegit, amb la teua veu, encara resultarà més bonic! Felicitacions, Teresa.
ResponEliminaBesadetes amb un toc de poesia.
No m'estranya que els agradés aquest poema, Teresa. És preciós. Com tot el llibre. Que bé que connectis amb els joves de batxillerat!
ResponEliminaLes noves generacions a vegades ens semblen d'un altre planeta, però hi tenim tants fils de connexió perquè romàntics, en efecte, ho hem estat sempre, encara que no ho sapiguéssim.
ResponEliminaOlga, Sàlvia, Mariàngela, gràcies.