Al pot petit hi ha la bona confitura, diu
la saviesa popular. I a fe que és cert en la meva experiència lectora. Sovint
un nombre reduït de pàgines ben meditades i escrites amb intel·ligència, ordre
i art han ofert un aliment de primera al meu anhel de gaudi estètic alhora que
m’han dut pel camí d’un saber incògnit o m’han abocat a una reflexió.
Acabo de llegir una
d’aquestes joies publicada a la sèrie Pecats Capitals de l’editorial Fragmenta:
La mandra, d’Oriol Quintana, doctor
en Humanitats. En la lectura de La mandra
aviat m’he sentit atreta per una idea que em ballava pel cap: és l’experiència
de la mandra, poca o molta, la que revela les autèntiques motivacions vitals. Tenint
ben presents, em dic, les motivacions espirituals, motors d’alta cilindrada
capaços de contrarestar la mandra, la inèrcia i el desig de facilitat. Més val
saber-nos les flaqueses. Per aquesta raó diu Oriol Quintana al seu assaig: «La
mandra és una característica essencial de la naturalesa humana, i el desig de
superar-la, també».
En la nostra civilització occidental, i en
el seu llibre Oriol Quintana en fa un repàs històric i antropològic exhaustiu,
la mandra té mala fama i els dropos són molt mal vistos. Considerada pecat
capital pel cristianisme i pecat social pels humanismes que entronitzen el
treball i la productivitat, la mandra ha de ser superada. Amb tot, el sentit
comú diu que no hauríem de fer-ne un gra massa ni de la mandra ni del treball.
Per experiència sabem que tan aviat sorgeixen de forma espontània idees
brillants en els moments de lleure i de contemplació, com la inspiració més
lluminosa i atrevida ens troba treballant.
¿Què ens fa aixecar del llit o del sofà
més enllà de les obligacions quotidianes de les quals no ens en podem escapolir
encara que podem trobar satisfacció a l’hora de fer-les pel simple desig de
fer-les bé? Ens treu de la inèrcia, de la facilitat i de la mandra una força
poderosa: la vocació per dur a terme unes tasques determinades, un fort desig
altruista i la pràctica d’una art. Aquí la mandra no és superada per cap torça
braç. És substituïda per l’energia del mateix amor que crea el món, amor
creador que ens pren i ens fa viure intensament.
(article publicat al setmanari La Fura, 31 de gener de 2020. Foto feta a Malta, museu de les feines i estris de casa)
