Deia Aristòtil: Allò que s’assoleix amb molt de treball s’estima més. La cultura ha de
resistir l’embat del soroll i la banalitat. Ens ho podíem pensar, que acabaríem de
resistents des del moment en què el món dóna prioritat a tenir més que a ser. A
aquestes alçades és un deure ineludible situar-se en la resistència que tant
s’assembla a la cel.la dels medievals que amb el seu treball silenciós i
perseverant van guardar el coneixement, la cultura, l’art, els mots.
Es fa veure
que es fa cultura. Però no. És postura. És representació. La cultura no és un
vestit ni una posada en escena. La cultura és el resultat de l’esforç de molts
anys polint la pedra bruta, sent el nostre propi obrador. Modelar, treure les
arestes, fer una obra d’art. Això no es fa en quatre dies ni en un moment
d’inspiració, tot i que aquesta llum sigui necessària. Cal talent. I cal
treball. Esforç gairebé mai no recompensat. El món que hem construït és de
fàbrica i, per tant, poc valora l’artesania, l’art.
L’amor és
nodridor. La cultura és nodridora per a l’ànima, no embrutidora. Algú creu que
el soroll, la superficialitat, no estan planificades? Si ens embrutim no
pensem. El pensament, el sentit crític, l’assoliment del sentit de la vida
pròpia i la dels altres neixen de la serenitat, el silenci. Això que anomenem
el sistema és la factoria més gran de l’embrutiment generalitzat. Per al
sistema no som persones. O som productors o som compradors. L’antídot: la
cultura humanística com a acte de resistència.
(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de maig de 2016)