Trobada de Tereses

A la foto només hi ha quatre Tereses de les cinquanta Tereses que vam dinar plegades, ahir, en un restaurant de Vilanova. Vaig ser convidada a participar en aquesta trobada de Tereses de Vilanova per M. Teresa Ventosa (a la dreta de la imatge). El motiu era celebrar el dia de santa Teresa en un dia que no era un dia qualsevol, ja que la trobada tenia com a motiu la cloenda de la commemoració dels 500 anys del naixement de Teresa d'Àvila, doctora en lletres, però també en ciència de vida, que inclou la vida espiritual. En una societat com la nostra, la vida de l'esperit proclamada així, als quatre vents, fa de ben mal sentir. Sembla que alguns siguem una colla de retrògrades, per aquesta raó, que ho és de l'ànima (és clar que l'ànima tampoc no té bona premsa, entre els materialistes militants). Ho remarco perquè em fixo en les cares que fan alguns quan els parlo de la santa. En realitat, ben llegida, ens topem de cara a una dona poc convencional i amb un gavadal de solucions imaginatives per resoldre problemes. Una dona moderna, vaja. Potser sí, però, que hi ha retrògrades de veritat que potser enyoren els temps de les relíquies (a Teresa d'Àvila no li hauria agradat gens, el mercat que es va fer amb el seu cos). D'entre els llibres que s'han publicat o reeditat durant l'any que ha durat la commemoració dels 500 anys del naixement de Teresa d'Àvila, llegiu la declaració d'amor a Teresa de Jesús per part de Julia Kristeva al seu llibre Teresa amor mío. Vaig fer un comentari de la meva lectura del llibre que podeu trobar a: http://www.nuvol.com/critica/teresa-amor-meu/   

Dues columnes

Com ja he escrit en altres llocs, el meu naixement va ser traumàtic. Vull dir que per poc no m’emporto la mare i me’n vaig també jo amb ella a aquell lloc que sabem i no sabem. De manera que preveient un mal fat definitiu, em van batejar a casa. Sobre el nom no hi va haver vacil.lacions. La meva mare era molt devota de Teresa de Lisieux i el meu pare em volia posar el nom de la seva mare que tenia com a patrona Teresa d’Àvila.
De nena em deien Tereseta i la meva mare de tant en tant viatjava a Lleida, on Teresa de Lisieux té un santuari. Com que havia fet promeses a la santa –la meva salut era fràgil com els pètals d’una rosella-, les havia de complir.
Tereseta em queia bé, amb aquells ulls tan rodons i riallers tot i la tuberculosi que se la va endur a la tomba als vint-i-quatre anys. M’admirava amb aquella força de la fragilitat, si es pot dir així.
Però quan vaig complir catorze anys, no vaig voler que em diguessin més Tereseta. Em dic Teresa, deia a qui em preguntava el nom. Havia començat a llegir Teresa d’Àvila, i tot i que a penes l’entenia, m’agradava aquella escriptora sense mandra i amb una agudesa intel.lectual com l’argent viu.
Durant quaranta anys vaig celebrar el meu sant el dia de Teresa de Lisieux per complaure la meva mare. A partir d’aquesta edat vaig començar a celebrar el meu sant el dia de Teresa d’Àvila, per complaure el pare, vaig dir, però en realitat era la resposta a una crida interior. La meva mare ho devia comprendre perquè va dir: Si així ho vols… Tot i que em continua felicitant el dia de Tereseta i a mi m’agrada que així ho faci.
Tinc, doncs, dues patrones en aquestes dues carmelites descalces, tan valentes cadascuna en el seu temps i circumstància. Són com dues columnes per al meu esperit sempre en recerca. Dos exemples vitals que m’han inspirat sempre i que he llegit sense comprendre amb tota la seva profunditat el misteri d’unes espiritualitats singulars que van gosar posar per escrit. Són dones que sense perdre ni un bri de la seva feminitat seductora (en les seves biografies es transparenta el seu encant personal, per què havien de renunciar-hi?), són dones de tremp espiritual. L’Església, tan repatània amb les dones, els ha atorgat el títol de doctores.
(extret de La capsa verda)