A propòsit de Taüll

 

Durant aquest any 2024 s’estan duent a terme actes de commemoració dels 900 anys de la consagració el 10 de desembre de 1123, de les emblemàtiques esglésies romàniques de Sant Climent de Taüll, la més icònica, i la de Santa Maria de Taüll, aquesta al centre mateix d’aquesta població de la Vall de Boí: una vall amb una riquesa paisatgística i monumental que la fa única. Com única és la col·lecció d’art romànic, procedent d’aquesta espectacular vall pirinenca, que hi ha al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Arrencades en els anys vint del segle passat amb la intenció de preservar-les en un museu, era el criteri de l’època, és al MNAC on es poden contemplar les pintures originals de Sant Climent i de Santa Maria de Taüll, si bé també es poden admirar les seves còpies a les mateixes esglésies, i concretament a Sant Climent de Taüll, en un maping que proporciona una immersió en l’efecte que devien fer en els fidels de l’any 1123. Això no obstant, «tot aquell món ja no existeix», escriu la professora Victoria Cirlot al seu assaig Taüll. Liturgia y visión en los àbsides románicos catalanes (sd edicions). I afegeix que «hem d’acceptar que en l’actualitat veiem aquestes obres aïllades en els museus, com si fossin obres modernes».

L’objecte principal del llibre Taüll és recordar i mostrar el sentit espiritual, el motiu pel qual van ser concebudes aquestes pintures que imanten la mirada. Les imatges (que figuren al llibre per il·lustrant-lo) hi són per a la contemplació. És en la contemplació que es dona la visió: un fenomen propi de la intensitat de la vida interior, espiritual, que propicia ‘veure’ més enllà dels grafismes que representen, per exemple, la Maiestas Domini a l’absis central de Sant Climent de Taüll. Podem dir que «el Senyor està assegut no en el seu tron habitual sinó en un segment de la circumferència, envoltat per la màndorla», com descriu Victoria Cirlot, si bé és ella mateixa qui adverteix al lector que aquesta imatge és per a ser contemplada: és a dir, per a ser viscuda en el seu misteri, si bé perquè això es doni cal situar-se en aquest estadi contemplatiu, no discursiu. Vet aquí el repte, que és de natura teològica, religiosa, espiritual, no artística per molt que la figura, en efecte, és d’una gran subtilitat i bellesa gràcies a la traça del Mestre de Taüll.

(article publicat a la secció de llibres del setmanari El 3 de vuit, 16 d'agost de 2024)

Museu d'Art Contemporani a VNG

La primera temptativa d’un Museu d’Art Contemporani va tenir lloc a Barcelona l’any 1960. Va ser impulsat pels crítics d’art Alexandre Cirici Pellicer i Cesáreo Rodríguez-Aguilera (enguany es commemora el centenari del seu naixement i la universitat de Jaén, que custodia el seu llegat, està preparant un seguit d’actes i una publicació). Provisionalment, el Museu es va instal.lar a la cúpula del Teatre Coliseum de la Gran Via. Només va durar tres anys.

Els artistes en actiu havien donat resposta a la crida, regalant o cedint obra per a ser exposada. Els tres anys havien estat molt productius: vint-i-tres exposicions. La darrera mostra, El Arte y la Paz, no va passar la censura. En no trobar un espai més adient, i per manca de suport oficial i privat, es va determinar el tancament.

A l’espera d’una nova oportunitat, les obres van ser emmagatzemades. Finalment, per intervenció d’Antoni Ferrer Pi, el Patronat de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer va oferir acollir-les al Castell de la Geltrú. El març de 1969 s’inaugurava a Vilanova i la Geltrú una nova versió, amb més d’un centenar d’obres, d’aquest Museu d’Art Contemporani que havia fracassat a Barcelona. Des del 1996, una tria d’aquesta col.lecció es pot veure de forma permanent a la primera planta de la Biblioteca Museu Balaguer.

Coincidint amb l’exposició que té lloc al MNAC Del segon origen. Arts a Catalunya, 1950-1977, fins a finals d’any es podrà veure a la Biblioteca Museu Balaguer l’exposició 1960-1963. El Museu d’Art Contemporani. Testimoni d’una època. Com a espectadora, estèticament m’ha resultat més interessant l’exposició de Vilanova que la del MNAC, ben intencionada, però fallida quant a les obres exposades, segur que es podien haver triat millor. D’aquesta mostra resaltaria, això sí, l’apartat documental.

Quant a la mostra El Museu d’Art Contemporani, que per primera vegada mostra la gairebé totalitat del fons d’aquella aventura museística dels anys seixanta, presenta prou informació visual com per fer-se una composició de lloc de les tendències artístiques del moment, amb una gran presència de l’informalisme, tant atractiu com a treball experimental, però que s’ha mostrat com un carreró sense sortida. És a la vista el viratge que cap a altres llenguatges pictòrics han anat fent els propis artistes que el van conrear. Alguns exemples: Tàpies, Guinovart, Ràfols-Casamada, o el mateix Cardona Torrandell.

Una reflexió sociològica. A l’espectador li pot sobtar el contrast que s’estableix entre una imatge fotogràfica de la inauguració de la iniciativa de Museu d’Art Contemporani, on es veuen autoritats i públic assistent, amb l’escultura abstracta de Subirachs que tenen al davant. L’ambient i l’estètica que es respira en aquesta imatge no lliga gens amb aquesta obra ni amb la que es pot contemplar a les parets!

La directora del Museu Balaguer, Mireia Rosich, apunta que l’exposició és com una fotografia fixa del que s’estava produint a nivell artístic a Catalunya en aquells moments. És així. Per aquesta raó cal veure aquesta mostra, que ho és dels corrents artístics del anys seixanta i dels seus artistes més rellevants, molts dels quals han arribat als olimps de l’art. Però mercès a l’apartat documental que complementa la mostra, també resulta una bona crònica de la distància entre l’art del present i aquella societat d’aspecte tan rígid i conservador. Sort que alguns agosarats van atrevir-se a fer volar el pensament i van maldar per crear un museu d’art actual, acabat de fer, incomprensible molt sovint, sí, però viu i fugint de l’encarcarament de l’entorn.

(article publicat al Diari de Vilanova, 4 de setembre de 2015. A la imatge, una vista panoràmica de l’exposició actual al Museu Víctor Balaguer)