El meu pare sempre em recordava aquella famosa dita que afirma que tots els
dies són sants i bons si hom està en gràcia de Déu. Avui dia, un equivalent
laic d’aquesta santedat seria la predisposició a ser positius, a veure el
costat bo de les coses i, sobretot, a obrar amb bondat i justícia, virtuts que
van aparellades, tan en l’àmbit personal com en el col.lectiu.
Aquest any 2014 és un any de celebracions històriques, passades i presents,
ja que tenim una cita important per a la història col.lectiva del país el dia 9
de novembre. Casualitat o causalitat?, com diria un amic meu, a qui li agrada
llegir coincidències en tots els esdeveniments. Han passat 300 anys dels fets
dramàtics del 1714. Fa 300 anys, doncs, que de forma intermitent som en lluita
per recuperar més que el terreny físic, com pensen alguns equivocadament, el
terreny espiritual perdut en aquella guerra.
A 300 anys de lluita. 1714-2014,
de Ròmul Brotons i Elisenda Albertí (Albertí editor), escriu Oriol Junqueras
que ‘Catalunya deu ser un país d’intrèpids, si tenim en compte els episodis que
ha viscut al llarg de la seva història’. Som arrauxats i intrèpids, però també
assenyats, nobles, valents, resistents. Si no no s’explica com hem arribat fins aquí.
A 300 anys de lluita, els seus autors desgranen en vint
episodis històrics aquesta persistent resistència, en aquest cas esdevinguda a
Barcelona durant 300 anys, quan la ciutat va caure l’11 de setembre, i que
sempre que ha estat possible s’ha manifestat sense violència. Una
característica dels catalans en general és l’antimilitarisme i la via pacífica
per resoldre conflictes. Amb tot, a vegades hem hagut de treure les dents. Una
d’aquestes vegades va ser el famós episodi de la vaga de tramvies de l’any
1951, el primer boicot i vaga posterior després de la Guerra Civil.
Tots els dies són sants i bons, sí. I haver nascut a Barcelona el dia 13 de
març de 1951, en un dels dies històrics de protesta contra un ignominiós estat
de coses, potser marca d’alguna manera, almenys jo sempre ho he cregut així.
Havent-se posat de part la meva mare a casa, de forma sobtada (no havia pas
d’arribar aquell dia, serà que hi volia ser?), i davant la impossibilitat del
meu naixement (el cordó umbilical m’ofegava), el ginecòleg que les bones veïnes
van anar a buscar cuita-corrents a l’Hospital Clínic, va haver de venir a peu.
Sort que no era gaire lluny de casa.
La vaga general havia estat conseqüència d’una inicial protesta ciutadana a
rel de l’augment del preu dels bitllets del tramvia, aleshores un mitjà de
transport molt popular, tot i que era deficient. Enmig de la misèria de la
postguerra, i amb restriccions d’energia elèctrica, al Consell de Ministres se
li havia acudit la brillant idea d’aprovar una pujada dels bitllets de tramvia
en un quaranta per cent. A Barcelona el bitllet valia 50 cèntims, i amb la
pujada augmentava el preu a 70 cèntims, una barbaritat, si es comparava amb els
preus de Madrid, que costaven 30 cèntims, i amb la pujada el preu seria de 40
cèntims, molt per sota del preu de Barcelona! La indignació va fer vessar el
got, i més si tenim present, com expliquen Brotons i Albertí, que la xarxa de
tramvies era deplorable i amb poca seguretat: només en l’any 1950 s’havien
produït vint-un-morts i gairebé cinc-cents ferits. En els dies posteriors, la
repressió va ser forta i indiscriminada. Entre els empresonats, acusats d’haver
organitzat la vaga!, hi havia l’estudiant Hilari Raguer, que després seria
monjo de Montserrat. En plena democràcia, vaig conèixer un dels estudiants que
havia fet costat a la vaga, Eduard Tell, un jove catalanista i separatista, com
se’n deia llavors dels independentistes, que va haver de fugir a França.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 20 de juny de 2014)
