divendres, 30 de setembre del 2011

Carla

La Carla, la meva néta, ha nascut avui, 30 de setembre de 2011, a les 9.47 del matí. Ha pesat 2.800 grams. L'esperàvem pel dia 14 d'octubre, però ens ha volgut donar l'alegria de la seva presència uns dies abans. La Miriam, la seva mare, es recupera de la cesàrea, i Dani, el meu fill, ha complert el seu gran desig de ser pare. Una nova estrella brilla en el nostre cel.  
(a la fotografia, la Carla quan a penes tenia dues hores) 

dijous, 29 de setembre del 2011

L'amor i la por

La pàgina en blanc pot produir vertígen. Potser sí. Però de la mateixa manera que produeix vertígen qualsevol cosa desconeguda. Cal vèncer la por. Vèncer? No seria millor donar-li la mà? Fins i tot la por es deixa estimar i amb l’amor es torna dòcil.
(foto presa el dia de Sant Jordi de 2010 a la Plaça de Sant Agustí de Barcelona)

dimecres, 28 de setembre del 2011

Poema a la frontera: La màndorla

Encara pintes, li diu, perquè no sap què dir.
Una vegada li va regalar una samarreta amb un dibuix seu imprès.
Era com una màndorla.
Ell no va saber llegir el missatge.
L’ha telefonat a casa seva, s’hi ha posat la seva dona.
Ha hagut de fer un esforç per marcar el número.
Havia de fer l’esforç.
Dilluns m’operen, ja saps, cosa de dones.
No, ell no sap res.
I ho hauria de saber: la seva dona va passar pel mateix calvari.
Però ell no sap res perquè és un home com tants que miren cap a una altra banda quan no dominen el terreny.
Per què ha trucat?
N’està enamorada.
Encara, tot i els anys que han passat.
Mai no hi ha hagut res entre ells.
No?
Aquesta no és una manera exacta de dir.
Ella l’estima i això és alguna cosa, no?
Dilluns entrarà al quiròfan.
No sap si sortirà del quiròfan.
En tot cas, a la sortida del quiròfan asèptic serà una altra.
L’altra serà un immens buit asèptic.
Vina’m a veure a l’hospital, s’ha atrevit a dir-li.
Déu meu, les cames em tremolen.
Encara pintes, li ha dit ell, sense saber què dir.
Podrà pintar, l’altra, es pregunta ella quan no sigui ella?
(a la imatge, una figura dins d'una màndorla o ametlla mística)

dimarts, 27 de setembre del 2011

Poema a la frontera: Les dones de Plató

Si Plató hagués cuinat
cada dia una olla de brou,
si hagués fet de mainadera
de tantes criatures de bolquers,
si hagués rentat i planxat
deu vestits com a poc,
i la muda blanca
i els llençols i les tovalloles;
si hagués fregat el trespol
agenollat a terra
com fan elles: les mares,
les germanes, les filles,
les idees s’haurien fet carn
en les seves mans cansades;
tot i així elles encara tenen temps
d’eixugar-li el front
amb les seves mans càlides com la llar de foc,
oloroses com la menta del jardí,
amables com la son del vespre
que clou un jorn atrafegat,
un dia i un altre.

(En el diàleg El Banquet, de Plató, la filòsofa Diòtima de Mantinea parla de l’amor)

dilluns, 26 de setembre del 2011

Associació Catalana d'Exlibristes i Sant Jordi 2014


Ahir diumenge vam celebrar a Tarragona l’assemblea anual de l’Associació Catalana d’Exlibristes, que vam fundar uns pocs el gener de 1989, i que es manté molt activa des d’aleshores. Fins al punt que, havent-t’ho sol.licitat a la FISAE (entitat internacional que aglutina les associacions d’exlibristes d’arreu del món), es va concedir, per vot unànime, la celebració del Congrés Internacional d’Exlibristes a Tarragona, l’any 2014.
Pareu atenció a la data: Sant Jordi de 2014! Hi sou convidats.
No cal dir la feina que ens espera. Però la projecció internacional de Catalunya arribarà fins als confins de la Xina, i no exagero, ja que l’associació xinesa és també molt activa.
(a la imatge, socis de l'ACE visitant l'exposició commemorativa del centenari del naixement del gravador Antoni Gelabert i Casas al Palau de la Diputació de Tarragona. Per a més informació de l'ACE: http://www.ex-libris.cat/)




diumenge, 25 de setembre del 2011

Poema a la frontera: Naixement

Venia petit i arrugat,
vermell de tant esforç.
Va obrir els ulls
nets com una estrella
envoltada de nit.
Va plorar
i vas pensar que era Déu
qui plorava;
després va somriure
i vas pensar que era Déu
qui somreia.

dissabte, 24 de setembre del 2011

Poesia a la frontera

Després de diverses presentacions anteriors i les que seguiran, ahir vespre es va presentar al Casino de Vilafranca del Penedès Poesia a la frontera, una antologia que comprèn 95 poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana. De la coordinació n’ha tingut cura aquest agitador poètic que és Santi Borrell. La iniciativa d’aquesta publicació -que cal celebrar per motius poètics i filosòfics, però també pels motius lingüístics i polítics que centren l’actualitat- va partir d’Octavi Serret, actiu llibreter de Vall-de-roures, de la comarca del Matarranya. L’edició, d’una gran netedat visual, ha anat a càrrec de March editor.
La frontera és un concepte molt ampli. En un vers d’un seu poema, el mateix Borrell ja diu que “la realitat és una frontera”. Participar en aquesta meditació col.lectiva sobre les diverses fronteres ha estat una bella oportunitat que agraeixo.

divendres, 23 de setembre del 2011

Exili i asseure's a l'altra banda de la taula

Diverses tesis apunten que l’experiència de l’exili, tot i que molt dolorosa, també va ser molt profitosa per a la filòsofa María Zambrano. I és que a vegades la distància aviva el pensament, obliga, a qui en té necessitat, a repensar de cap i de nou el propi món contrastat amb el món “altre”.
Una cosa que he observat sovint és que hi ha gent que passa anys i anys en un lloc i no en destil.la gaire res, d’aquest lloc, com si sempre visqués a la “perifèria”, i amb això no vull dir un lloc geogràfic sinó mental. En canvi d’altres persones a vegades en tenen prou de fer-hi una estada curta per respirar-ne els aires més idiosincràtics, d’absorbir-ne l’essència. Aquest fet deu correspondre a la capacitat d’asseure’s a l’altra banda de la taula, com més d’una vegada m’havia dit la Pilar Ferrando, psicòloga transpersonal.

dijous, 22 de setembre del 2011

Influències

Sembla que devem a Willy Hellpach una geopsique que estudia l’ànima humana sota la influència del temps, del clima, del sòl. És evident que el temps [històric] que vivim influencia el nostre pensament i actituds, el clima ens empeny a un estat d’ànim i a una manera de treballar i d’entendre l’oci peculiars, i la terra on vivim ens conforma una determinada imatge del món…
En aquesta geopsique sembla haver-se inspirat Pierre Bergounioux en aquesta petita joia literària que és Una habitació a Holanda. L'autor hi relata una biografia de Descartes. Per poder dedicar-se a pensar sense tantes interferències, el filòsof francès, que abans va viatjar per tants llocs d'Europa, finalment va decantar-se per establir-se als Països Baixos. Allà estava prou sol i hi feia prou fred com per poder desenvolupar el pensament racional com a mètode per dilucidar la naturalesa de la realitat.
Però ja se sap que la naturalesa de coses i fenomens estan subjectes a la polaritat. I massa solitud i massa fred tampoc no són l'ideal, com el racionalisme no és l'única manera d'escatir la realitat que, per començar, hem de reconèixer que depassa el nostre enteniment.
(a la foto: imatge de la plaça d'Anvers, a punt de ploure, presa el juliol de 2011) 

dimecres, 21 de setembre del 2011

Espiritualitat artística

Es pot parlar d’una espiritualitat artística? Crec que sí des del moment en què la contemplació estètica, per exemple, produeix una experiència límit, tal com els psicòlegs transpersonals anomenen l’experiència mística. L’escolta d’una música determinada també ens situa en aquest mateix pla atemporal i aespacial que també es dóna quan sojornem un temps indefinit en una catedral, una mesquita, un temple. Allà dins el temps s’atura i l’emoció a vegades és tan intensa, sigui quina sigui la nostra fe. Igualment la comunió amb un text literari –sovint, un poema- ens transporta a unes regions que bé podríem anomenar espiritualment artístiques.  

dimarts, 20 de setembre del 2011

Entre la calma i la pressa

De pressa, de pressa… tot va de pressa. Fa quinze anys no sabíem què era Internet i ara sembla que ja no podem passar sense la Xarxa. Però per pensar –pensar coses amb substància, vull dir- es necessita temps. De manera que ens les haurem d’arreglar entre els dos pols: la pressa i la calma ens reclamen i haurem de trobar la manera, la bona i millor manera, d’equilibrar les regnes entre una cosa i l’altra.
(imatge presa a l'aeroport de Zaventam, Brusel.les)

dilluns, 19 de setembre del 2011

Relats de la creació del món

A l’època dels grans descobriments geogràfics, es va descobrir també la immensa varietat de formes religioses que els humans hem estat capaços de crear. Déu o no-Déu no l’hem inventat, ja que és el Tot o el No-res segons el punt de vista, però així anomenem la realitat última de coses i fenomens. El que sí que és creació humana és la forma d’aquesta “presència”. D’aquí ve la immensa curiositat que provoca aquesta formulació.
En un llibret preciós i ben relligat, vaig emportar-me de Cuba un recull de mites cubans publicat l’any 1986, entre els quals hi ha el relat de la creació del món per part dels aborígens de l’illa. Samuel Feijoo, el recopilador, el va extreure d’una publicació que recollia les tradicions de Cienfuegos, on hi havia l’antiga Xagua índia.
En aquest relat, Huión (el Sol) en companyia d’Ocon (la Terra) van crear Hamao, el primer home. Però ja se sap que no és bo que l’home estigui sol. El cor d’Hamao es neulia de tristesa i va ser Maroya (la Lluna) qui va crear Guanaroca, la primera dona. De la seva unió va néixer Imao. Però Hamao va tenir gelosia del fill, i li va prendre a la seva mare. El petit, que no va rebre la cura adient, va morir… El relator diu que Hamao, amb la gelosia que al seu cor hi va sembrar el déu del mal, havia experimentat el primer dolor; Guanaroca, amb la pèrdua d’aquest primer fill va experimentar el dolor de la primera pèrdua, la més gran que una mare pot patir. Només a través del dolor Hamao es va fer càrrec del que suposava la paternitat i va demanar perdó a Guanaroca, que el va perdonar. I amb el perdó va venir el segon fill, Caonao.
Des del principi es comprova la polaritat de l’existència, amb les figures humanes de diferent sexe, així com bons déus i déus del mal, l’alegria i el dolor, però també el perdó i el fills, figures equilibradores de la polaritat.

diumenge, 18 de setembre del 2011

Deute lingüístic i cultural

Explica Josep Benet que l’any 1939, en perdre la guerra, a Catalunya hi va haver un gran holocaust de llibres escrits en català. Es va recórrer el país de punta a punta per cremar o fer pasta de paper llibres procedents tant de biblioteques públiques com de biblioteques privades, així com també llibres de fons de les cases editorials. Es volia eliminar el català parlat i escrit. Es va pretendre un autèntic genocidi cultural (el terme és de Benet), per més que una vegada, i no fa gaires anys, jo vagi sentir dir per televisió al rei Joan Carles que aquí mai no s’havia prohibit el català.
La mentida fa mal. Però la veritat té mil maneres d’anar resorgint, tot i que a vegades ens hi vagi la vida. En ares de protegir els llibres escrits en català en aquelles èpoques fosques, hi va haver qui se la va jugar, la vida. En més d’una ocasió he explicat el goig que em produïa, quan encara era una nena, la lectura d’alguns llibres que han resultat importants per a la meva formació humana. Aquests llibres procedien de la biblioteca de l’escola on vaig fer els estudis primaris: el Grupo Escolar Reyes Católicos, que encara existeix amb el nom d'Els llorers, el nom primitiu (recuperat el 1998) amb què va ser batejada l’any 1936 després d’haver estat convertit en escola un antic convent anomenat “Les arrepentides”. La dictadura franquista va rebatejar Els Llorers pel nom de Reyes Católicos, que al seu torn va catalanitzar-se amb el nom de Reis Catòlics l’any 1986, fins a retornar a les arrels el gener de 1998… Quants tràfecs.
Algun mestre o mestres, ànimes coratjoses, devien amagar alguns llibres compromesos de la biblioteca d’Els llorers a casa seva o allà on fos, perquè les criatures del futur els poguéssim llegir, en el meu cas a finals dels anys cinquanta. Com explicar, sinó, que jo als nou anys hagués pogut llegir la història de Gautama, el Buddha? Tenim un deute molt gran amb la gent que ens ha preservat la llengua i la cultura, ja siguin coneguts o anònims.

(extret de La capsa verda)



dissabte, 17 de setembre del 2011

Cel i cor

Sembla que tenim una tendència natural a situar allò que anomenem transcendència “a dalt” o “endins”. Parlem, doncs, d’espais mentals ingràvids o interiors. L’impuls d’ascensió o de recolliment són reals encara que no sabem ben bé on és físicament “allà dalt” o “allà dins”. Diem cel o diem cor, i tots entenem què vol dir cel o cor en aquest llenguatge imaginal que és el simbòlic.

divendres, 16 de setembre del 2011

Física quàntica i mites

La física quàntica explica científicament el que els nostres avantpassats explicaven a través dels mites. La quàntica diu que els àtoms poden ser a més d’un lloc a la vegada. Dit així sembla estrany. Però, quantes vegades no som a dos llocs a la vegada? Per exemple: puc estar rentant plats i pensant en alguna altra cosa que no hi té res a veure. Així, doncs, on sóc, en realitat? A tots dos llocs i a cadascun d’una manera diferent.
El mite d’Osiris explica bé aquesta fragmentació i presència alhora. El mite explica que Set, el seu germà gelós, va tallar Osiris en catorze trossos que va repartir per tot el món conegut. Aquesta és una imatge de les nostres parts psíquiques repartides. Ara bé: en la mateixa naturalesa del fenomen hi ha la tendència a la reunificació, que en el mite està representada per Isis. Isis, que com explica el mite va anar recollint tots els trossos del seu estimat, és el complement espiritual femení d’Osiris, és la imatge de l’ànima femenina o anima en termes junguians. Aquest principi amorós i nodridor és capaç de sintetitzar i d’integrar tots els nostres jos dispersos. Isis representa, doncs, el principi de cura, de reunificació de la personalitat. La memòria és la via per a la reunificació. És recordant com esdevenim qui som, és aplegant-nos, recollint-nos, com ens reconeixem una entitat centrada, en equilibri.

dijous, 15 de setembre del 2011

La gran revolució

La perfecció és només una aspiració, un ideal, allò que en diem una utopia, és a dir, un no-lloc perquè encara no hi som, en aquest lloc. En tant que aspiració, doncs, la perfecció és un camí. Ho va escriure àmpliament Teresa de Jesús a Camino de perfección. Teresa, la mística que sempre va tocar de peus a terra, fa èmfasi en el conreu de les virtuts humanes. Aquest exercici va corregint l’ombra, tal com l’entenia Jung. Aquest mestre de la psicologia transpersonal ho va dir d’una altra manera: fer el camí de la individuació, i entengui’s bé el mot. Individuació per a Jung vol dir assolir una personalitat unificada, que casi totes les contradiccions començant per l’ànima i l’animus. Els grecs ho van dir igualment d’una manera senzilla: Coneix-te a tu mateix. Sens dubte, la gran revolució, la primera que s’ha d’emprendre.
(a la foto: posta de sol al camí de casa, 11 de setembre de 2011) 

dimecres, 14 de setembre del 2011

L'ull de Polifem


Dalt del cim, Polifem contempla les valls. Les ovelles reposen, i el cíclope té temps per pensar. A aquest fill de Posidó, senyor dels oceans que circumden la terra, l’ha envaït una tristesa persistent.
La notícia s’ha escampat per causa d’Eco, que no s’ha cansat de repetir sempre les mateixes paraules: Galatea, de pell alba com la llet, menysprea Polifem. Galatea diu que amb un sol ull Polifem és incomplet.
Polifem se sent atret per la bellesa de Galatea. Les seves paraules el fereixen.
La tarda dóna pas al decorat de llums del capvespre. Lentament, Polifem es posa dempeus per tornar a casa. Les ovelles l’encerclen com núvols, mentre el mal s’enfonya en el cor de Polifem. El cíclope encèn el foc i menja sol. Després, a l’empara del ramat, dorm un son intermitent. La lluna, al cel, té la forma d’una falç.
Galatea té una cita amb Acis, el jove de cabells llargs. L’indret de la trobada és una figuera. Sota l’immens capçat de l’arbre, s’abracen, furtius, els amants.
Un ràfec de vent malèfic sacceja l’ànim del pobre Polifem: somiava en Galatea quan l’ha vista abraçar-se al seu amant. Se li parteix l’ànima, al gegant, alhora que se li endureix el cor. I del pit sofrent n’extreu una pedra immensa, que llança, amb desesper, sobre Acis.
Quan al matí Polifem es desperta, Eco, que no sap guardar ni els secrets d’un mal somni, va escampant la notícia per totes les valls: el jove Acis és mort, el jove Acis és mort, el jove Acis és mort... Però al lloc on ha esdevingut la tragèdia només brolla una font d’aigua.

(Relat inclòs a L'Ull de Polifem, Arola, 2004. En la il.lustració, una pintura de Josep Pla-Narbona)

dimarts, 13 de setembre del 2011

Correcció

Al Magazine de La Vanguardia d'aquest diumenge passat s'anunciava la publicació Las casas de los poetas muertos, d'Ángeles Caso. En la fotografia que acompanya l'entrevista a l'autora es veia l'habitació de la pensió de Segòvia on Antonio Machado va passar 13 anys, ara convertida en museu.
L'estiu de 2004 vam visitar aquesta habitació, on hi ha un senzill llit de ferro i la taula camilla que es veu a la fotografia, i que ara ha motivat aquest post. I és que a rel d'aquesta visita vaig escriure un article que vaig publicar al Diari de Vilanova. I quina no va ser la meva sorpresa quan vaig llegir l'article: allà on havia escrit taula camilla vaig trobar escrit taula llitera.
(a la fotografia, el balcó de la pensió de Segòvia on va viure Machado)

dilluns, 12 de setembre del 2011

Thera

El nom de Teresa prové de l’illa grega de Thera (que en grec antic vol dir “la més bonica”). Avui dia aquest indret és més conegut amb el nom de Santorini, que és el territori que va quedar després d’una gran explosió volcànica que va destruir els primers assentaments en aquesta illa del mar Egeu. En aquests moments, Santorini és un lloc molt visitat, segur que molts lectors i lectores hi han estat. Jo encara no. De manera que Thera-Santorini és per a mi un lloc mític en tants sentits, un lloc que em desvetlla tants pensaments sobre la idea d’illa que no em sembla un tema banal.
A propòsit de les illes, diu María Zambrano en un dels seus escrits (Zambrano va viure a Cuba i a Puerto Rico força temps, exiliada): Una illa és per a la imaginació de sempre una promesa. I més endavant: Les illes són el regal fet al món en dies de pau per al seu gaudi.
En les illes, en qualsevol illa, un, una, té la impresió de trobar-se en un lloc que sembla que respongui a la pròpia imatge humana en el seu doble vessant de soledat i de promesa de plenitud. L’illa es constitueix, doncs, en la imatge d’una realitat completa en ella mateixa, tot i els límits i les mancances, ja que en la vida material sempre n’hi ha. D’aquí ve que la idea d’illa inviti a una transformació personal que ens vagi completant fins arribar a la rodonesa, que és un altre dels significats de la paraula Thera.
La Cuba pre-castrista (la Cuba castrista no va agradar a aquesta dona d’esperit lliure) va inspirar textos de gran envergadura filosòfica a María Zambrano. Meditant sobre la idea d’illa, l’escriptora sosté que els humans no naixem només una vegada, sinó que naixem a poc a poc i tantes vegades com sigui menester a fi i efecte de ser qui ja som en essència, però que hem d’anar perfilant, donant forma nosaltres mateixos.
Cal prendre, doncs, la rodonesa de l’illa com la metàfora d’un estat d’acabament ideal de la nostra personalitat asprívola, ignorant, tancada. Perquè cal dir de seguida que rodó no significa tancat, ans al contrari: per a ser en la nostra complitud humana hem d’obrir-nos a l’altre i a tot allò altre que ens va donant la forma (espiritual) definitiva. De la mateixa manera que l’illa ho és en relació al mar que l’envolta, també cadascú de nosaltres som en relació als altres. No hi ha realitat aïllada, tota cosa és en relació a una altra cosa.
Sense anar més lluny: els humans no tindríem consciència del jo personal sense el tus que ens fan de mirall. Els humans ho som perquè aprenem els uns dels altres, ens relacionem els uns amb els altres, tot i que no sempre de la manera més adequada. Copsar l’altre en la seva dimensió més profunda ens el fa tan sagrat que engendra sentiments d’amor i de fraternitat. Ja veuen els lectors fins on m’ha portat una reflexió sobre l’illa de Thera que encara no he vist. Ja el mestre taoista Zhuang Zi deia que no calia sortir de casa per a veure el que s’ha de veure. Però cal pensar-hi, em sembla.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de setembre de 2011)

diumenge, 11 de setembre del 2011

L'alè de Catalunya

Déu va insuflar vida al primer humà sobre la terra amb el seu alè, diu el relat de la creació a la Bíblia.
La vida de Catalunya, la nostra terra col.lectiva, depèn del nostre alè.
Que tingueu una bona Diada!

dissabte, 10 de setembre del 2011

Arrels

Ja fa uns quants anys, el meu oncle, l’hereu de la casa familiar on va néixer la meva mare, va trobar-se que les oliveres centenàries (veritables escultures vives que donaven oli per tot l’any) que hi havia en una de les vinyes de la seva propietat havien estat tallades. En veure aquell espectacle, el meu oncle va tenir un xoc mortal. Home de pagès, no en sap res, de símbols. Però els símbols parlen al fons de l’ànima, i el meu oncle va comprendre el significat d’aquell acte bàrbar: la voluntat d’extinció de la família. Per aquest motiu, sense saber-ho va saber fins i tot qui ho havia fet: uns veïns que li disputaven agressivament, amb amenaces de mort, el pas d’un camí. El tema era als tribunals.
Una gran desolació va amarar l’ànim del meu oncle, que fins i tot va patir una depressió.
Però les oliveres són arbres de gran vigor i permanència. Per aquesta raó, al cap d’un temps el meu oncle va trobar, amb alegria, que del costat dels troncs tallats gairebé arran de terra hi havien florit unes branques. Va córrer cap a casa a escampar la bona nova: Les oliveres han reverdit! Temps després, el pleit es va guanyar perquè era de justícia, i la família continua endavant amb la saba de vides noves.
(extret de La capsa verda. A la fotografia feta per Rosa Roger, una olivera del temps de Jesús a l'Hort de les Oliveres, Israel)

divendres, 9 de setembre del 2011

Història en minúscula

A causa del pes de la Història, a més d’un li poden venir ganes de dir ‘avall la Història’. Però no és possible. Perquè els humans som història, encara que sigui en minúscula. La nostra essència en aquest món és, precisament, la temporalitat.
I com ens amarguem la vida, en aquesta temporalitat. Ara ja hi tornem a ser, amb el tema de la llengua. No anem prou estressats amb la plaga de la crisi que ara tornen amb el tema de la llengua. La Història va endavant, però ells només fan que mirar enrere. Algun dia es posaran al dia? I, mentrestant, vinga a amargant-nos la vida, i tan poc temps com tenim.

dijous, 8 de setembre del 2011

Amunt!

La Il.lustració va posar les esperances en el progrès (material, s’entén), i en la eradicació de la ignorància i de la pobresa. Il.lustrats com volem ser en aquesta part d’Occident (això sí: molts de nosaltres sense deixar de ser romàntics per atendre les raons del cor), hem d’admetre que som en un carreró sense sortida. Pel camí hem anat deixant les eines (virtuts, valors humans) del veritable progrès (espiritual), i tot i que potser tenim més informació no tenim pas més coneixement (saviesa) i de pobres, almenys la majoria, no n’hem deixat de ser. És clar que quan un plat de la balança toca a terra comença a enlairar-se. Amunt, doncs.
(a la fotografia, imatge del sol ixent d'avui des de la finestra de casa) 

dimecres, 7 de setembre del 2011

Les funcions de la psique

Quines són les funcions bàsiques de la psique? Pensar, sentir, percebre i intuir.
Quan pensem la realitat, la interpretem; quan la sentim, la judiquem. Són processos discriminatoris, i entengui’s discriminació en el sentit positiu de separar una cosa de l’altra per a veure-la millor. En canvi, la percepció i la intuïció són facultats que, venint de l’interior, de les fondàries de la psique, fan aparèixer la realitat de manera instantània i unitària, tota d’un cop, com si s’encengués un llum a les fosques.

dimarts, 6 de setembre del 2011

"Nel mezzo del caminn..."

Més d’una vegada li he sentit a dir a Salvador Pániker que es va passar mitja vida per construir l’ego, i ara passa l’altra mitja vida per deconstruir-lo. El Dant comença la Divina Comèdia “nel mezzo del caminn”. De joves necessitem autoestima, que ens donin la raó, que ens estimin. De grans, millor dit, a partir que entrem a l’altra meitat de la vida, podem anar relativitzant l’ego (aquesta pantalla que endevinem que oculta el veritable Jo), anem fent-nos més oberts i dialogants per més comprensius amb la naturalesa humana, i ja no necessitem que ens contemplin tant sinó que som nosaltres qui prenem les regnes de l’amor exercint-lo de manera altruista, és a dir, estimant activament, no passivament. Metafòricament podríem dir que "nel mezzo del caminn" anem abandonant la infantesa de l’Edèn per encaminar-nos amb pas ferm, amb la consciència desperta, vers la Jerusalem celeste, imatge del nostre treball de superació, de regeneració.    

dilluns, 5 de setembre del 2011

Escriuré

Ara ja ho puc escriure en present: escric. Però un dia la paraula va ser: escriuré. Aquesta afirmació va cenyir d’una manera definitiva una vocació que venia de molt lluny. Sempre havia escrit. Però aquesta vegada escriure volia dir lligar un compromís amb l’existència mentre em fos permés.
Aquesta promesa amb l’escriptura com a camí vital i d’aprenentatge la vaig fer una tarda d’un mes d’agost. Amb la família vam passar una colla d’estius al Priorat, i els fills, aleshores jovenets, eren a la piscina amb el seu pare. En començar a baixar el sol, i imantada per un desig que ara reconec revelador, vaig decidir pujar muntanya amunt fins a trobar un indret on la vista em retornava els colors de la serra del Montsant retallant-se en un cel blau, a penes un núvol. L’espectacle era tan impresionant.
No puc saber el temps que vaig passar contemplant aquell paisatge corprenedor del qual en sentia l’energia poderosa. El temps es va suspendre mentre mantenia un diàleg interior amb les roques vives, amb el cel viu, amb la terra parlant. Sí: la terra i el cel parlen, vaig escoltar-ne la veu aquella tarda d’agost de la qual ara fa anys.
En aquella hora intemporal, epifànica, d’una lluminositat esplendorosa, vaig dir-me: Escriuré. Era la resposta a una crida. Fins al moment tot havien estat provatures, en matèria d’escriure, al costat de la meva activitat com a dissenyadora i com a dibuixant. Els llibres de versos que ja havia escrit no valien, de seguida em va semblar, davant d’aquella crida que ara significava tota una altra cosa. És difícil de dir l’indicible.
Però fermament decidida a seguir aquell impuls que durant anys s’havia anat mostrant com gotes d’aigua que cauen d’una teulada i van omplint una galleda d’aigua necessària per a beure, en aquell moment vaig començar a traçar un pla per a la meva nova etapa. Escriure sobre què i saber per quina raó ho havia de fer era important per a mi, que al costat de la rauxa sempre he necessitat posar seny. Escriure no em semblava -ni em sembla- un passatemps sinó un treball, tot i que dels més gojosos que mai hagi pogut emprendre.
Uns quants fils es van dibuixar en un horitzó que, és clar, només podia ser una promesa. M’hi vaig comprometre, amb aquest terreny de l’escriptura que encara es manifestava en un no-lloc. Em vaig comprometre a seguir la direcció d’aquells fils, aleshores tan sols imaginats, com si fos l’Ariadna de mi mateixa.
Escriuré era, doncs, la voluntat de seguir un camí de vida. Escriure ara és la realitat d’aquest camí. No pas el final del camí, ja que el fet d’escriure no té principi ni té final, tot i que hi hagi un moment en què es traci el primer text amb consciència de veritable escriptura. Aleshores comencen de debò els assajos, ja que l’escriptura no es dóna així com així. Quan no tenia consciència d’aquesta manera d’escriure escrivia més fàcilment, més alegrement. Per posar un exemple és com viure a la superfície de l’aigua o viure dins l’aigua. Dins l’aigua costa més de nedar, la densitat de l’aigua s’oposa al cos i cal vèncer-ne la resistència.
Escriuré era i és la meva divisa, i val tant com dir estimaré. Escriure és un acte sagrat com donar a llum una criatura és un acte sagrat. Un cop s’ha passat la porta d’escriure amb aquesta consciència que defuig la distracció i la banalitat ja no es pot fer marxa enrere ni es vol fer marxa enrere. Perquè escriure des d’aquest impuls transforma la vida vella en vida nova.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 2 de setembre de 2011)







diumenge, 4 de setembre del 2011

Ex-libris de Luc van den Briele

Aquest ex-libris, dissenyat l’any 1989, és a nom de Luc van den Briele, director de Graphia, una revista de temes exlibrístics i portaveu de l’associació d’exlibristes belgues, amb seu a Malines. El motiu de la imatge respon a la lectura d’un escrit de la seva autoria: un text dramatitzat que té com a escenari la Segona Guerra Mundial. Originàriament escrit en flamenc, en Luc va traduir aquesta obra al francès, que és com jo la vaig llegir. 

dissabte, 3 de setembre del 2011

Admiració

Un dels ingredients de l’enamorament que fa més sòlid l’enamorament, això tan escàpol, és l’admiració, deia ahir en un sopar d’amics. L’admiració és una columna formidable per a sostenir l’enamorament temps i temps. Admiració per les diverses formes de bellesa que trobem en els nostres enamorats, ja siguin les més vistoses, com ara la bellesa física (bellesa efímera, però), ja siguin les qualitats morals, la intel.ligència, les habilitats en algun camp… Aquestes són belleses més perdurables perquè es poden anar alimentant en el temps, fer-les crèixer.
(a la foto, una vista del recinte que acollia les beguines de Bruges) 

divendres, 2 de setembre del 2011

Néixer vint vegades... (explicació de l'ex-libris)



És tradició que l’artista d’ex-libris se’n faci un per a ell, i sovint més d’un. Des d’un bon principi vaig crear ex-libris familiars per personalitzar els llibres de casa, però el meu no l’acabava de confeccionar mai: ja se sap que el sabater és qui va més mal calçat. Però tant em van insistir els col.leccionistes d’ex-libris que ja n’havien aplegat uns quants de meus que finalment en vaig dissenyar un. Era l’any 1986, segons consta en la meva llista d’opus.

I què s’hi veu, en aquest disseny? En un fons que combina tres elements: un balcó tipus mediterrani, el perfil dels edificis d’una ciutat que evoca la meva ciutat nadiua, Barcelona, i un cel de nit ple d’estrelles, i hi destaca en primer pla la testa d’una figura femenina que sembla vinguda de la Commedia dell’Arte italiana, o del palau d’algun rei, on acaba de fer la seva funció.

Va sorprendre, la veritat. I és que els artistes tenim una mica aquesta facultat per a crear enjòlit, i si no, malament rai. A mi m’agrada navegar en la ratlla prima, primíssima, entre la realitat i la versemblança, i que en matèria d’art es confonen: aquest és el joc de la creació.

Què significa, aquesta imatge en el primer ex-libris amb el meu nom? Les figures del bufó i del clown es poden permetre dir la veritat nua que s’amaga darrere tota conducta humana, inclosa la pròpia. D’això en sabia molt el dramaturg i poeta William Shakespeare, del qual encara s’especula sobre la seva personalitat. En les seves obres –que és el que compta en un artista!- rarament va prescindir d’un clown, d’un bufó, o d’algú que hi fes el mateix paper d’oracle de la veritat. Rosa Maria Martínez Ascaso en el seu interessantíssim estudi Shakespeare i la Natura. Inspiració i simbolisme (Cossetània), recull en un apartat les frases més significatives d’aquests personatges outsider presents en els textos shakespearians. Referint-se a un d’aquets bufons, a l’obra El vostre gust, diu Jaques: No trobeu, senyor, que és excepcional?A cada cas en té una per dir, i tanmateix és foll. I contesta el Duc: Fa servir la follia de pretext; s’hi empara per disparar les seves agudeses.

Molt bé. Ara ja sabem quin és el truc de pallassos i bufons de palau per mostrar-amagar la seva agudesa evitant en el possible que ni els de dalt ni els d’a baix els tirin pedres. És una manera de protegir la seva individualitat conscient, la seva intel.ligència, i, fins i tot, la seva facultat visionària.

Però què hi fa la figura d’un pallasso en el meu ex-libris? Sóc jo o és el meu alter ego? És totes dues coses alhora. La figura del clown em ‘representa’ en el meu vessant creatiu. A l’obra de Shakespeare, Nit de reis, diu Viola: Aquest és prou intel.ligent com per fer-se el boig, i fer-ho bé demana seny... Ja ho deia J. V. Foix: acordar seny i follia en un mateix...

L’artista gosa dir el que vol dir perquè el terreny de l’art és un terreny lliure on els límits només són els límits de l’artista. Límits d’intel.ligència, de creativitat i de tècnica, però no pas de llibertat de l’esperit. Perquè és l’esperit qui, com deia al principi, ens permet renéixer de les nostres cendres, qui ens permet recrear-nos en mil vides, ja siguin reals o figurades.







Néixer vint vegades... va ser publicat al Diari de Vilanova el 12 de desembre de 2008. Vaig incloure aquest text al llibre Dona i art o la dansa de Lilâ (Cossetània, 2010). I, casualitat o no, aquest és el post que fa número 500...

dijous, 1 de setembre del 2011

Ex-libris, el primer

Avui m'han demanat autorització per publicar aquest ex-libris, el primer que vaig dissenyar al meu nom, l'any 1986. La professora Stella Maria Bertinazzo (que va morir l'any 2001) el va incloure en un treball que va titular: Ex-libris, pequeno objeto do desejo, que ara editarà la Universitat de Brasília. Al meu post de demà trobareu un article que vaig escriure per explicar-lo...