Explica Josep Benet que l’any 1939, en perdre la guerra, a Catalunya hi va haver un gran holocaust de llibres escrits en català. Es va recórrer el país de punta a punta per cremar o fer pasta de paper llibres procedents tant de biblioteques públiques com de biblioteques privades, així com també llibres de fons de les cases editorials. Es volia eliminar el català parlat i escrit. Es va pretendre un autèntic genocidi cultural (el terme és de Benet), per més que una vegada, i no fa gaires anys, jo vagi sentir dir per televisió al rei Joan Carles que aquí mai no s’havia prohibit el català.
La mentida fa mal. Però la veritat té mil maneres d’anar resorgint, tot i que a vegades ens hi vagi la vida. En ares de protegir els llibres escrits en català en aquelles èpoques fosques, hi va haver qui se la va jugar, la vida. En més d’una ocasió he explicat el goig que em produïa, quan encara era una nena, la lectura d’alguns llibres que han resultat importants per a la meva formació humana. Aquests llibres procedien de la biblioteca de l’escola on vaig fer els estudis primaris: el Grupo Escolar Reyes Católicos, que encara existeix amb el nom d'Els llorers, el nom primitiu (recuperat el 1998) amb què va ser batejada l’any 1936 després d’haver estat convertit en escola un antic convent anomenat “Les arrepentides”. La dictadura franquista va rebatejar Els Llorers pel nom de Reyes Católicos, que al seu torn va catalanitzar-se amb el nom de Reis Catòlics l’any 1986, fins a retornar a les arrels el gener de 1998… Quants tràfecs.
Algun mestre o mestres, ànimes coratjoses, devien amagar alguns llibres compromesos de la biblioteca d’Els llorers a casa seva o allà on fos, perquè les criatures del futur els poguéssim llegir, en el meu cas a finals dels anys cinquanta. Com explicar, sinó, que jo als nou anys hagués pogut llegir la història de Gautama, el Buddha? Tenim un deute molt gran amb la gent que ens ha preservat la llengua i la cultura, ja siguin coneguts o anònims.
(extret de La capsa verda)
La gent per por també va fer moltes destrosses, potser hi havia motiu per a tenir-ne, sobretot els primers anys de la postguerra. Però també trobaves estranyes supervivències a les biblioteques escolars com la que comentes, afortunadament no es pot controlar absolutament tot. I també es va poder comptar amb la ignorància d'una part del funcionariat que de vegades no sabien de què anava el tema.
ResponEliminaDevem ser uns dels pobles més desagraïts que hi ha. A banda del teu apunt i del que expliques d'en Benet no he sentit a parlar gens d'aquest aspecte del genocidi cultural a què vam estar sotmesos. Deuen ser coses de la "transición".
ResponElimina