Més d’una vegada li he sentit a dir a Salvador Pániker que es va passar mitja vida per construir l’ego, i ara passa l’altra mitja vida per deconstruir-lo. El Dant comença la Divina Comèdia “nel mezzo del caminn”. De joves necessitem autoestima, que ens donin la raó, que ens estimin. De grans, millor dit, a partir que entrem a l’altra meitat de la vida, podem anar relativitzant l’ego (aquesta pantalla que endevinem que oculta el veritable Jo), anem fent-nos més oberts i dialogants per més comprensius amb la naturalesa humana, i ja no necessitem que ens contemplin tant sinó que som nosaltres qui prenem les regnes de l’amor exercint-lo de manera altruista, és a dir, estimant activament, no passivament. Metafòricament podríem dir que "nel mezzo del caminn" anem abandonant la infantesa de l’Edèn per encaminar-nos amb pas ferm, amb la consciència desperta, vers la Jerusalem celeste, imatge del nostre treball de superació, de regeneració.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dant. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dant. Mostrar tots els missatges
dimarts, 6 de setembre del 2011
"Nel mezzo del caminn..."
Etiquetes de comentaris:
Dant,
Edèn,
Jerusalem,
Salvador Pániker
dijous, 17 de juny del 2010
Remembrança
Subscriure's a:
Missatges (Atom)