La veu de la terra

Algú dirà: aquesta dona té molta imaginació. I és que sento la veu de la terra. Una veu que em parla amb la llengua dels avantpassats, que la van pastar amb bona farina del llatí. Ha vingut gent d’altres terres, direu, gent que parla altres llengües. Però la veu d’aquesta terra és la que és i, amable com és, convida tothom a parlar amb aquesta llengua a fi i efecte que se la sentin seva com es poden sentir seva aquesta terra. La gent que ha vingut d’altres terres és possible que no senti aquesta veu a la primeria. És natural. Però amb el temps, quan es para l’orella, la veu de la terra pot sentir-se… 

(a la fotografia, una imatge del paisatge del Priorat, estiu de 2006)   

Història en minúscula

A causa del pes de la Història, a més d’un li poden venir ganes de dir ‘avall la Història’. Però no és possible. Perquè els humans som història, encara que sigui en minúscula. La nostra essència en aquest món és, precisament, la temporalitat.

I com ens amarguem la vida, en aquesta temporalitat. Ara ja hi tornem a ser, amb el tema de la llengua. No anem prou estressats amb la plaga de la crisi que ara tornen amb el tema de la llengua. La Història va endavant, però ells només fan que mirar enrere. Algun dia es posaran al dia? I, mentrestant, vinga a amargant-nos la vida, i tan poc temps com tenim.